Mirador Xammarià

...
 

Xammar i el bilingüisme

… Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa

En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.

M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

(Carta, 1973)

...
 

Xammar i els Estats Units

La meva primera impressió es resumeix així: l'home del nostre temps que se'n va a l'altre món sense haver vist Amèrica se'n va l'altre món sense saber exactament el que és aquest món. Els europeus no s'adonen de què si d'ací deu anys no van de quatre grapes ho deuran únicament i exclusiva a la força i generositat d'aquest país, l'únic país del món, sospito, on els mots "democràcia popular" i "societat sense classes" no són una enganyifa verbal i defineixen un estat de fet del qual frueix el 90 per cent de la població -i potser em quedo curt.

(Carta, sense data, octubre de 1950)

D'una cosa estic segur i amb això en tinc prou: res del que fan o facin els Estats Units no és ni serà pel "franquisme", fenomen incompatible amb l'aire mateix que aquest país respira. A la seva manera, que no vol dir que sigui sempre necessàriament bona, els Estats Units fan la seva política. No convé destorbar-los perquè tenen molta feina i de mal fer. Em satisfà molt pensar, això sí, que la tercera guerra mundial, car tercera guerra mundial hi haurà, la guanyaran, com van guanyar la segona i la primera. Desitjo, naturalment, que sigui com més tard millor. [...] En Faustí Ballvé, sempre tan azañista, va creure oportú cridar la meva atenció sobre el neofeixisme nord-americà. El vaig engegar, textualment, a fer punyetes.

(Carta, 1 de gener de 1951)

...
 

Xammar i la sardana

No cal ésser català per a trobar que entre totes les danses que es fan i es desfan, la sardana és una dansa molt bella. Però hi ha sardana i sardana. La recordeu aquella sardana sentida o entrada de fosc, un dia dolç d'hivern, la recordeu, un dia que us crèieu presoner de la soledat i donàveu un tomb fora poble, la recordeu la veu d'or i d'aram arribant extenuada al cim del turó, prou clara tanmateix, per dir-vos que Catalunya no us deixava sol? La recordeu, sobretot, aquella sardana ballada a la platja una nit de juny, ballada a la platja quan teníeu vint anys, portant a la vostra mà dreta el pes d'una altra mà, la vostra mà dreta inviolable, tocant la il·lusió amb la punta dels dits?

(1947)

...
 

Qui està fora de la comunitat catalana? (Primera part)

Si després de l'alliberament de França, retrobada la llibertat d'expressió, he fet -molt poc sovint- obra de polemista contra catalans, ha estat únicament per a definir una posició personal que no admet relació, ni transacció, ni reconciliació amb els intel·lectuals, militants del catalanisme, que feren pública proclamació de llur apostasia quan la dissort de Catalunya era més gran, i que ara, bo i gaudint de les comoditats i remuneracions que procura el conformisme, preparen un arrepentiment que proclamaran, sense vergonya, quan soni l'hora de poder-lo comercialitzar. He volgut, així mateix, afirmar d'una manera categòrica que no accepto cap contacte, fora dels que puguin produir-se entre irreductibles enemics, amb els comunistes catalans, servils agents executors dels designis de l'imperialisme russo-soviètic contra la llibertat, i aliats del comunistes espanyols en l'empresa de preparació d'una nova guerra civil l'objectiu de la qual seria l'establiment a Catalunya, per temps indefinit, d'un règim d'esclavatge econòmic recolzant una tirania policíaca. Tant els uns com els altres s'han situat fora de la comunitat catalana. La concòrdia entre els catalans, la reconciliació nacional, sense les quals no és possible el retorn de Catalunya a una vida civilitzada, són una cosa. Els apologistes catalans del general Franco i de la Pasionaria, igualment menyspreables, en són una altra.

(Memoràndum al President Irla, 1951)

...
 

Xammar i el fet d'escriure en castellà

[Miravitlles havia escrit un article al Tele/eXprés en castellà, contestant Joan de Sagarra]

Tampoc no té excusa el costum que esteu agafant uns quants de signar amb el nom de pila català, articles escrits en castellà. Em fa l'efecte d'uns senyors que a certes hores prenen la precaució de posar-se un condó, però que, amb la foscor, no veuen que es posen un condó foradat. Finalment, estic molt content que les circumstàncies em permetin viure sense necessitat d'escriure a Catalunya i, sobretot, de firmar els meus escrits, ni en català ni en castellà. Considero, però, perfectament honorable la feina d'escriure articles en castellà als diaris de Barcelona (Solidaridad Nacional i La Prensa, naturalment, exclosos) per tal d'alimentar-se i alimentar la família. La meva única observació és aquesta: posats a escriure en castellà, tant se val fer-ho amb una mínima correcció ortogràfica i de coneixement de l'idioma que hom està obligat a emprar

(anys 70)

...
 

Un telegrama a Francesc Macià

"President Macià. Barcelona. Stop. Compleixo emocionat deure tot català actuals moments posar-se vostres ordres. Stop. Sortiré aquest vespre avió Barcelona, si no maneu resti Berlín. Stop. Xammar. Berlín. 14 abril 1931"

Fons President Macià. ANC.

...
 

Eugeni Xammar i Destino

A París un Consell Nacional d'escriptors ha establert la llista dels escriptors indignes. S'entén per escriptors indignes aquells que per haver col·laborat amb l'enemic han de quedar exclosos temporalment -o definitivament- de tot contacte professional amb els escriptors dignes, els que han refusat llur col·laboració amb l'enemic.

Quan a Catalunya es faci aquesta mateixa feina, necessària, inevitablement, caldrà distingir entre dues categories d'escriptors: els destinataris i els predestinats. Els destinataris són, com el seu nom indica, els redactors de "Destino". Els predestinats són, com el seu nom indica, aquells escriptors que per feblesa de caràcter, estaven predestinats a quedar malament.

... Els destinataris són gent de la pitjor mena, però no són gent de qualsevol mena. Són, al contrari, gent molt distingida. El que ells han fet no ho ha fet ningú més al món. A Franca, a Noruega, a Holanda, a Bèlgica, els escriptors a sou de l'enemic han conservat la seva llengua. A Catalunya, no. La primera operació dels destinataris abans de cobrar la primera mesada, va ésser ficar la llengua al c... de l'enemic. Després, per una mòdica retribució, els destinataris van oblidar que els catalans són un poble i que Catalunya és una nació.

Els destinataris no tenen ni llengua ni pàtria. Han adoptat la llengua i la pàtria de l'enemic i a canvi d'això l'enemic els deixa acostar al brogit i els permet escriure - en castellà- Fa cinc anys que disfruten, els destinataris. Han pres Catalunya per una pista de circ. Surten, cada setmana, a divertir el públic, però només es diverteixen ells i encara no sempre. Ignacio Agustí, cupletista del patriotisme espanyol; hermanos Nadal, contorsionistes; Manuel Brunet, nigromàntic; Josep Pla, Augusto de la companyia, l´home que surt de quatre grapes amb la cara enfarinada i rep bufetades fictícies de la Solidaridad nacional, mentre a les presons de Catalunya els patriotes catalans reben garrotades efectives de la policia espanyola.... us va divertir gaire la lectura del procés de Georges Suarez?

(Eugeni Xammar. Foc Nou, 11 de novembre de 1944)

...
 

Les cròniques de l´Hipòdrom

"Unes carreres no ho són tals, ni per a les elegants ni per a una certa categoria d'espectadors, entre la qual nosaltres ens hi comptem, si la rivalitat de les "toilettes" en les tribunes no és tan abrandada com la lluita dels diversos colors a la pista"

"La despreocupació amb la que el públic de les tribunes va suportar la companyia d'un Ministre va ser, probablement, la nota de millor to de la reunió"

"Un home a qui se li conegui que acaba d'estrenar un pantaló no serà mai un home elegant"

"Buscant noms vam procurar recollir també, de passada, apunts ací i allà de conversa mundana. La nostra collita va ser pobra. Un cop més vam haver de rendir-nos a l'evidència: no n'hi ha prou de parlar castellà amb accent dubtós per a ser home -o dona- de món"

"El nom de la senyora Parellada de Ferrer Vidal, per exemple, ahir estava en tots els llavis i la seva toilette era objecte de totes les admiracions -i de no poques enveges- És sabut que una dama elegant pot elevar la necessària pràctica en el vestir a la dignitat d'un art, però els grans artistes del vestir bé són tan excepcionalment estranys com els grans escultors. La toilette "Gran Premio" de la senyora Parellada de Ferrer Vidal, harmonització perfecta dels dos colors que París ha posat de moda aquest any -blau cel i beix -era, principalment per l'originalitat del tall de "manteau", una indubtable creació personal de gran artista"

...
 

L'hivern a Catalunya

"Acabem de sortir de l'ateneu Barceloní, calent com un torró. Fa poca estona que ha parat de ploure i, al carrer, tot sembla enllustrat. Venint de l'escalfor de la Biblioteca, l'aire humit ens dóna una esgarrifança de fred. Aixequem el coll de l'abric, ens tapem la boca amb el mocador, fem el pas viu cap a la Rambla, firem avall, agafem la Porta-ferrissa i ens fiquem al carrer d'en Petritxol. Darrera dels vidres entelats endevinem les bones litografies sagrades i profanes, les tendres motllures de guix daurat, les caputxes de natilla, els paraigües i bastons, els matons de Pedralbes, els rellotges d´or i les arracades de núvia, les ampolles de xarop i els pots de l farmàcia d'en Pompeu Gener. Bé ens aturaríem a can Parés, o davant d'una pastisseria, per fer l´ullet a les ensaïmades de Mallorca, rosses com un fil d´or, amb les galtes vermelles i empolvades. Però el temps no convida a entretenir-se. Torna a plovisquejar. Toquen les vuit en passar per la Plaça del Pi i quan s'ha fet fosc el ressò de la darrera campanada el silenci ens porta una dolça olor de moniato a la brasa. Arrecerada contra l'església, la castanyera espavila el foc de la torradora:

- Calentes i grosses, senyoret!

La castanyera ens torna el canvi, ens diu la bona nit, es bufa els dits i s'embolica amb el mocador de llana. Passa una ventada, xiulant entre els arbres i les pedres."

(Catalunya-Buenos Aires, gener de 1940)

 

 

© a contra vent 2008