Fantasmones Rojos. La venjança falangista contra Catalunya

Resum argumental

Entre els anys 1939 i 1940, el periodista Miguel Utrillo Vidal va dirigir i participar activament en la secció "Fantasmones rojos", una sèrie de retrats de polítics, escriptors, poetes, músics, etc., que es publicava regularment al diari falangista de Barcelona Solidaridad Nacional, i que eren escrits per col·laboradors diversos del periòdic.

"Fantasmones rojos" és, sense cap mena de dubte, la mostra més brutal de com Miguel Utrillo Vidal i els seus camaradas victoriosos van dur a terme una de les operacions de càstig més salvatges contra el catalanisme cultural i polític i els màxims representants de la Segona República. Carregats d'odi i rancúnia, marcats per la misèria moral més profunda, van insultar i difamar, van trepitjar l'honor de les persones, els van acusar injustament i els van condemnar. I tot això amb la impunitat que donava ser amos de la victòria i representants de la màxima "Ha llegado España".

Sota la mirada benèvola de les noves autoritats i la complicitat d'amics i companys de la nova situació, Miguel Utrillo i els seus camaradas van poder carregar sense pietat contra Francesc Macià, Pau Casals, José Antonio de Aguirre, Carles Riba, Pompeu Fabra, Ramon Peypoch, etc., amb la seguretat que mai no haurien de demanar perdó i el convenciment que allò formava part de la la "justicia de Franco".

 

Qui van ser?

Solidaridad Nacional, "Diario de la Revolución Nacional-Sindicalista" primer, i "Diario de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S." després, va néixer a Barcelona el febrer de 1939 de les restes incautades de Solidaridad Obrera. Més o menys dirigit per Luys Santa Marina, va intentar convertir-se en el nucli essencial del falangisme català, tant en termes polítics com culturals, però va fracassar miseriosament. Per les seves pàgines, i en els anys que es va publicar la sèrie "Fantasmones rojos", hi van desfilar José M. Millás Vallicrosa, Félix Ros, Martín de Riquer, Fernando Díaz-Plaja, Martín Almagro, Andrés Revesz, Ignacio Agustí, etc., bon exemple de l'intent de consolidar-se com un nucli influent en la Barcelona franquista.

 

Fragment:

"Para los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas"

"Pau Casals, podrá ser el mejor violoncelista del Mundo, pero es también uno de los mejores tacaños que jamás se han conocido. Y además, es masón y judío. Es decir, un genio sencillamente repugnante"

"Carlos Riba, "purísimo intelectual", figurón del rojo-separatismo, el intelectual que dio mejor el pego a los pasmados espectadores del desarrollo cultural de Cataluña, se nos ofrece, desde el primer momento de la revolución, del brazo de la horda, descarada e impúdicamente, exhibiendo sus hasta entonces mal cubiertas vergüenzas, con un descaro a veces agresivo"

"Pedro Bosch Gimpera, "Perot lo Lladre", uno de los hombres más funestos que pasaron por la, gracia de Dios, fenecida Generalidad. Y además un ladrón vulgar"

"Mestre" Pompeyo Fabra, un gran "vividor" del catalanismo […] hombre eminentemente de izquierdas y masón, […] hombre funesto […] se dejó homenajear y firmó manifiestos de adhesión a Negrín e incluso -no podía fallar la requisa tratándose de un hombre de la horda- se incautó de una torre en San Feliu de Codinas"

 

© a contra vent 2008