Quatre sagetes roges

L'autor

Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s’ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l’exili, el periodisme combatiu amb què la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l’exili re­publicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pom­peu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma el filòleg Francesc Montero, curador de l’edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”

 

D'ell n'han dit:

“Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l’estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya” (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

A Emili Vigo: “La Història et crida per a grans destins” (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)

 

© a contra vent 2008