Salt a la foscor

L'obra

"Assía no és una au de presa com Xammar. No necessitava les seves urpes ni havia de demostrar la seva llibertat d'esperit. Amb els temes nacionals resolts, podia donar perspectives menys incisives i personals, més ingènues, si es vol, però d'una amplitud més vasta. Assía era un periodista que escrivia prop del poder, que s'acostava als temes planejant, descrivint grans panoràmiques. Era un comentarista entretingut, tranquil, amb aquella punta de sentimentalisme i de sensibilitat dramàtica tan eficaç alhora d'empatitzar amb el lector corrent, de bona fe. No era escriptor, però tampoc no li calia. Era molt bon periodista"

"La victòria del nazisme el 1933 i el vertiginós salt a la foscor que va constituir encara ens persegueixen. Després de tants anys i de tants estudis, no hem trobat la manera de perdonar Hitler i la seva banda, i Europa arrossega el seu record com un guerrer que es va dessagnant d'una ferida mal curada. ¿Com va ser possible? Em fa l'efecte que el futur d'Europa dependrà de com acabem de respondre aquesta pregunta. (...) De moment, la història del segle XX continua sent més una font d'esnobisme i de dolorisme complaent que no pas una eina per a comprendre el món i actuar amb coherència i decisió. Cada època porta el seu missatge i només quan aquest missatge és revelat i entès del tot s'enfonsa en les tenebres de l'oblit. Reconec que la frase és una mica excessiva, però ja s'entén. Vull dir que aquestes cròniques d'Assía parlen d'un episodi que encara és viu, que encara ens interpel·la, que ens separa del passat i del futur amb un exèrcit de fantasmes, i que destaquen dins d'una època excepcional del periodisme a Barcelona en què posar el talent al servei de l'optimisme era més normal que rebaixar la intel·ligència a les excuses cofoistes de la por." (del pròleg d'Enric Vila)

 

L'autor

Felipe Fernández Armesto ("Augusto Assía"), va néixer a A Mezquita (Ourense) l'any 1904 i va començar la seva carrera literària a Santiago de Compostela, on estudiava Filosofia i Lletres. La seva primera publicació, escrita en gallec, va ser la novel.la curta Xelo, o salvaxe (1925), però aviat va abandonar la literatura per a dedicar-se al periodisme. Poc després de començar a escriure a El Pueblo Gallego, va traslladar-se a París per a assistir a un curs d'Història a La Sorbona i després a Berlín. Instal·lat a la capital d'Alemany, a finals de 1929 va passar a ser redactor de plantilla de La Vanguardia, aleshores dirigida per Agustí Calvet ("Gaziel"). Com a corresponsal, va seguir el procés de descomposició i ensorrament de la República de Weimar i progressiu auge del nazisme. L'abril de 1933 un enfrontament amb el ministre Joseph Goebbels, en una roda de premsa, va precipitar la seva sortida d'Alemanya i el seu establiment a Londres, des d'on va continuar la seva tasca periodística. L'agost de 1936 va viatjar a l'Espanya franquista, adscrit a la secció de premsa del govern de Burgos.

Acabada la guerra, va continuar la seva tasca com a corresponsal de La Vanguardia des de Londres, amb unes cròniques clarament aliadòfiles. A partir dels anys 50 es va fer carrec de la corresponsalia de Washington i, més tard, de Bonn. El 1986 va deixar d'escriure a La Vanguardia. El 1990 la Xunta li va concedir la Medalla Castelao. Va morir, el 2002, als 97 anys.

Va ser autor de diversos llibres: La traición como arte, Cuando yunque, yunque y cuando martillo, martillo, Vidas inglesas, Los ingleses en su isla y Mi vuelta al mundo de los yanquis.

Enric Vila és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme.

Ha publicat el llibre entrevista Què pensa Heribert Barrera (2001), l'assaig Néstor Luján: entre el rostre i la màscara (2003), la biografia Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs (2006), el llibre de records de Macià Alavedra, Entre la vida i la política (2007), i el dietari assagístic, El nostre heroi Josep Pla (2009).

Escriu al seu blog, Dietari a destemps i col·labora a Rac 1

Dóna classes de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna

 

N'han dit:

"En el curs de 1980, algunes persones em digueren que Augusto Assía parlava de vegades a la televisió de Madrid i que un dia digué:

  • "Para mi, lo primero de España es Galicia, porque es mi país. Desde el punto de vista peninsular, me hubiera gustado más vivir en Barcelona que en Madrid. Después de Galicia, primero Cataluña. En Barcelona tengo dos grandes amigos: Eugenio Xammar y José Pla. Barcelona es mi segunda patria"

(...) Que Xammar, Fernández Armesto i un servidor hem estat amics em penso que no té dubte". (Josep Pla, La meva amistat amb Augusto Assía, Darrers Escrits, Obra Completa Vol. 44)

"Augusto Assía va ser un dels grans corresponsals espanyols del segle passat, en una època on l'ofici de periodista acreditat, a Europa, tenia sovint funcions més significatives que les dels propis diplomàtics. Juntament amb Corpus Barga i Eugeni Xammar, va ser un dels grans corresponsals del seu temps " (Lluís Foix)

 

© a contra vent 2008