Tot el que tinc

El llibre

Amb una difícil senzillesa, Tot el que tinc és una obra on destaca la seva humanitat, la sinceritat i l'autenticitat, la forma i l'estil. Autocrític amb ell mateix i amb els altres, aquest treball és també una cantera de cites, senceres o escapçades, i de comentaris sobre el món de la cultura, de l'art, de l'escriptura i de la lectura. De fet, Colomer fa una anàlisi de la cultura catalana, europea i mundial fruit d'una observació profunda.

Tot el que tinc també ofereix pinzellades sobre la societat, la ciutat i el clima, sense deixar mai de comprometre's amb la política, la llengua i la professió.

Un llibre que ha de jugar un paper important, un llibre inteloligent, un llibre divertit, un llibre ben fet, artísticament, ben escrit, i profundament humà.

 

L'autor

Miquel Colomer i Tomàs (Arenys de Mar, 1952), és professor d'Institut. Tot el que tinc és el seu primer llibre.

 

Fragment:

Com que em considero mediocre, ataco i critico la mediocritat. Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes. Retallo una pàgina del "Culturas" de LV. És la crítica de Masoliver a una novel·la de Landero, Retrato de un hombre inmaduro. Calla, dic, aquest deus ser tu. Efectivament. Sóc enamoradís i indecís, una mena de veu sense història que ha tractat sempre, sense aconseguir-ho mai, de forjar-se un caràcter i un pensament propis. Tot fallat. Influenciable i camaleònic, mudo de pell i de pensament segons l'última persona amb qui hagi parlat o segons el darrer llibre que hagi llegit. No hi ha res meu. Tot és dels altres.

No em canso de llegir els dietaris de Guillem Simó. "En aquesta part del món" és un llibre que fa gairebé tres anys que m'acompanya. S'ha convertit, d'alguna manera, en un altre jo. (...) Dubtes i pors. Sensualitat, vitalitat, ironia, tendresa, rebel·lia. Aquest país -i dic aquest país perquè Mallorca, les Illes, també formen part de mi, també m'han format, hi estic en deute i per això les estimo-, aquest país, deia, ha tingut i té una nòmina importantíssima de persones excel·lents. I tot i que hem sofert l'espoli cultural (i econòmic, és clar) d'Espanya, ha estat, però, una excel·lència que, des de dins mateix del país, només hem reconegut un cop aquestes persones ja no han estat entre nosaltres. I encara. Perquè, en el cas de Guillem Simó, la covardia, l'enveja, l'egoisme, les baralles, la insídia han estat a l'ordre del dia a Ciutat i a tota l'illa. Les petiteses. La ignomínia. A Catalunya i a València coneixem poc l'obra de Simó, però a les Illes encara menys. És molt gros. Ens devorem a nosaltres mateixos.

 

© a contra vent 2008