Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

El llibre

L’autocensura de tants anys, la pèrdua de públic lector, el confinament d’una llengua a la reserva folklòrica, la mutilació de textos i pensaments, l’aïllament d’un país dels corrents de debat i discussió ideològics del moment al món. Aquest és, en definitiva, el rastre pútrid i pestilent de la censura. Però darrere d’aquesta paraula “censura” s’hi amagaven persones de carn i ossos que cada dia, en un estricte horari laboral, agafaven un llibre rere un altre, l’obrien, el llegien amb atenció, i es disposaven a contestar unes preguntes molt concretes: “¿Ataca al Dogma?, ¿A la Iglesia?, ¿A sus Ministros?, ¿A la moral?, ¿Al Régimen y a sus instituciones?, ¿A las personas que colaboran o ha colaborado con el Régimen?”.

Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) és, senzillament, l’intent de plantejar-nos què pensaven a l’altre costat a través de la transcripció de més de 150 informes de lectura d’alguns dels llibres cabdals escrits en català. Coneixem els efectes devastadors de la censura, però què opinaven els censors de les obres concretes que els arribaven a les mans? Què van argumentar aquells primers i privilegiats lectors de La plaça del Diamant, del Mecanoscrit del segon origen, d’El Zoo d’en Pitus, o de Les històries naturals quan van emetre el seu informe?

 

Alguns exemples d´informes de censura:

“Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo... Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que ésta obra pueda publicarse” (Converses filològiques, Pompeu Fabra)

“... novela en la que ciertamente sobran muchos besos” (Vals, de Francesc Trabal)

“...para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”. (Incerta glòria, de Joan Sales)

“... como novela es pobre, sin argumento, de descripción lenta. Es de un realismo descarnado por lo que son imprescindibles múltiples tachaduras. Referencias peyorativas a la España Nacional y al Gobierno. Ironías despectivas contra todo lo religioso. Expresiones groseras y frases inmorales” (Els argonautes, Baltasar Porcel)

“Novela un tanto confusa y de escaso interés”. (Mirall trencat, Mercè Rodoreda)

“Colección de 18 narraciones, una especie de cuentos, extraños, muy modernos en fondo y forma, con temática variada, pero difusa y de difícil interpretación. No contienen graves inconvenientes políticos”. (Uf, va dir ell, Quim Monzó)

 

© a contra vent 2008