Sang a les Drassanes

Resum argumental

La Barcelona dels meublées, els cabarets i els dancings.
La Barcelona de les bacanals dels homosexuals.
La Barcelona dels anarquistes que redimeixen meuques.
La Barcelona de les vagues generals i els crims socials.
La Barcelona on es ballen tangos i s'ensuma cocaïna.
La Barcelona on les putes encara parlen català.

Sang a les Drassanes és la traducció al català de Gerard Bagué de Sangre en Atarazanas (1926), un llibre mític de Francesc Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952), càustic i descarnat periodista que als 19 anys ja va ser empresonat pels seus articles incendiaris. Madrid va batejar com a barri xino el Districte Vè de Barcelona en aquesta obra, en què es revela com un excel·lent narrador capaç d'extreure tendresa i sarcasme de les històries més sòrdides. Aquest recull enciclopèdic del que l'autor anomena “la mala vida moderna de Barcelona” aplega els impactants i celebrats reportatges de Madrid al setmanari El Escándalo.

Amb aquest volum, que inclou un documentat epíleg de Just Cortès sobre l'autor, recuperem un cronista excepcional que va narrar amb nervi i sang una època apassionant i convulsa

 

L'Autor

Francesc Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952) és potser el millor cronista dels baixos fons de la Barcelona del començament del segle XX i va ser un dels primers a utilitzar el nom “barri xino” pel Districte Vè de la ciutat. Periodista amb una especial sensibilitat per retratar els ambients més sòrdids, als 14 anys va començar a escriure a Los Miserables i als 19 va ser empresonat pels seus articles incendiaris a La Lucha. Va conèixer i descriure com ningú la bohèmia barcelonina, com es pot comprovar a Sangre en Atarazanas (1926), el seu primer i més celebrat llibre. Els exiliats de la Dictadura (1930), Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona (1932) o Las últimas 24 horas de Francisco Layret (1942) són uns altres llibres seus de reportatges periodístics. Entre les revistes i farses que va escriure per a l'escena catalana, sobresurt El mal que pot fer una dona (1927). Després d'una arrauxada afinitat de joventut a Lerroux, va mostrar una insubornable fidelitat a la Catalunya republicana i al seu president Lluís Companys, del qual va ser secretari. El 1936 es va exiliar a l'Argentina, on va col·laborar a la revista Catalunya i va escriure guions de cinema.

 

N´han dit:

“La seva prosa tenia una vibració extraordinària” (Brauli Solsona)

“Quina mena de dèria d’empaitar el temps hi havia en ell!” (Manuel Fontdevila)

“Home dinàmic o el frenesí periodístic destacat” (Jaume Passarell)

“Saludeu al Madrid de part meva i digueu-li que és gran, i que si no cobra és que al món no hi justícia” (Eugeni Xammar a Josep Pla, comentant un article de Francesc Madrid, març de 1924)

 

© a contra vent 2008