Crítiques de "La klaxon i el camí"

...
 

SINDREU

Sergi Pàmies. La Vanguardia. 4/11/2009

Sindreu

 

La editorial Acontravent acaba de recuperar para la causa lectora el libro La klaxon i el camí, del poeta y narrador Carles Sindreu (1900-1974). El libro incorpora, además, un documentado y complementario ensayo de Carme Arenas sobre el autor, sus circunstancias y su tendencia a ser genuinamente moderno. Estructurado como un dietario sin fechas (por algo se subtitula Diari d´un humorista) acumula relatos breves, impresiones poéticas, retratos certeros, alguna boutade, destelles de pirotecnia verbal y, sobre todo, deliciosos aforismos que van configurando la personalidad de un autor inteligente y con humor sofisticado para la época.

 

Combinar la ambición poética con el humor no es fácil y es coherente que, para iniciar su proyecto, Sindreu recurriera, en el año 1931, a una cita de Jules Renard, otro gran coctelero literario. En qué consiste la modernidad de Sindreu? En la deliberada elección de temas teóricamente intrascendentes que, pasados por el filtro de la elocuencia y la astucia (sustentadas por una erudición que procura no caer en la vanidad), cobran vida y categoría, como si la aparente frivolidad fuera un atajo para llegar a lo más profundo. Por ejemplo: un cuento sobre una gabardina que se inicia con una frase tan memorable como: “Va ésser una gavardina afortunada, perquè s’acontentà amb ser feliç a través de la felicitat dels altres, que és la manera més intel·ligent d’assaborir la felicitat”. Su talento de retratista, en cambio, queda reflejado en este trazo, escueto e inapelable, para definir a Josep Pla: “Si fos tennista, jugaria sempre de revés”.

 

Para el lector interesado en conocer los orígenes de un humor que constituye la seña de identidad de los principios del siglo XX en Catalunya, esta feliz reedición de Sindreu aporta pistas reveladoras sobre su motivación. Por un lado, el atrevimiento y la originalidad que, en aquel momento, suponía descubrir territorios desconocidos potenciados por los incipientes medios de comunicación (Sindreu también escribió sobre deportes y fue radiofonista, dos manifestaciones de cultura popular moderna). Como es lógico, a menudo recurre al guiño endogámico, a la ironía para enteradillos y a la referencia que requiere de cierta complicidad. Pero, en general, los textos han resistido el paso del tiempo y destilan el interés de una seducción discreta aunque certera, incluso en los textos más poético-vanguardistas: Un ejemplo: “El del contrabaix de la festa major a còpia de serrar acabarà partint en dos el seu instrument enorme. Quan el poble s’emporta triomfalment el contrabaix cap a la fonda, a terra és tot ple de serradures musicals”. Otro ejemplo, capz de condensar, en una sola frase (visionaria), las confrontaciones entre lo urbano y lo real: “Aïlla més un mur de 15 centímetres a l’eixample que un bosc d’un quilòmetre al Vallès”.

 

Sergi Pàmies

La Vanguardia, 4 de novembre de 2009

...
 

Carles Sindreu

Presència - Xevi Planas. 8-11-2009

Josep Pla acostumava a recomanar als joves amb inquietuds literàries que primer es dediquessin a viure i que en tot cas després ja escriurien. «No us proposeu de fer literatura. Ameu l’esport. I una dona, sense reserves, si us és possible. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després, si teniu sensibilitat, prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura», escriu Carles Sindreu (Barcelona, 1900 - la Garriga, 1974) a La klàxon i el camí, el llibre que reedita ara Acontravent amb un text complementari de Carme Arenas que il·lumina sobre aquest autor inclassificable. A La klàxon i el camí, que subtitula Diari d’un humorista, Sindreu defineix Pla d’aquesta manera: «Si fos tennista jugaria sempre de revés». Potser Sindreu i Pla haurien pogut formar una parella invencible en la tennística literària dels anys trenta del segle passat.

Avantguardista inquiet, Sindreu va excel·lir en el periodisme esportiu, va treballar en publicitat i es va acabar guanyant la vida amb un establiment d’antiguitats. Des de la poesia visual al circ, tot el temptava. Va escriure una singular història d’un club de tennis, unes evocacions també singulars de les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès i un munt de textos amarats d’un esperit molt més universal del que en principi podria deduir-se dels títols que hi posava o dels temes que hi tractava.

Sindreu humorista? Sí. Però d’un humor més epicuri que amarg: «Cal tenir les mans ben lliures i el braços ben àgils per tal de poder abastar els fruits saborosos que els dies ens porten dins les safates enlairades i coronades de llum.» Connectant la seva vida a la vida de les coses, Sindreu devia sentir-se un home en pau amb ell mateix i amb les altres persones: «La felicitat us eixampla els dits dels peus... La paraula comprometedora que no volíeu dir us els contrau.»

Una gavardina model 1925 i talla 37 li va ensenyar que ser feliç a través de la felicitat dels altres és la manera més intel·ligent d’assaborir la felicitat. Per molt que li semblés que aquesta mena de reflexions es troben en el primer replà de totes les escales filosòfiques i que exposar-les en un llibre fos vulgar, Sindreu no es va resistir a explicar les seves teories: «La felicitat ens mena inexorablement a un estat d’inconsciència. Hom és feliç precisament quan no se n’adona. Hom s’adona que ha estat feliç quan la felicitat s’allunya.»

...
 

La reedició de ‘La klaxon i el camí’, publicat el 1931, recupera la figura de Carles Sindreu

El Periódico / V. Pagès Jordà / 27-1-2010

El volum recull microcontes, relats i ‘sketches’ de plena actualitat
Als 60 Sindreu va organitzar una trobada de Vespes a Sant Bartomeu de les Vespes (Vallès Oriental). Foto: FONS CARLES SINDREU / FUNDACIÓ MAURÍ<BR/>
Als 60 Sindreu va organitzar una trobada de Vespes a Sant Bartomeu de les Vespes (Vallès Oriental). Foto: FONS CARLES SINDREU / FUNDACIÓ MAURÍ
VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Els anys 30 estan de moda. D’uns anys ençà assistim a la reedició d’una colla de llibres publicats durant la Segona República, és a dir, en un moment en què escriure en català –en particular, dins el periodisme– era una manera d’entrar en la modernitat. Aquests rescats tenen un interès històric i sovint cívic, però no sempre resulten literàriament estimulants per a un lector del segle XXI. Per això val la pena fer públic que La klaxon i el camí (A Contra Vent), de Carles Sindreu, és una de les reedicions més rellevants de l’any passat.
Nascut a Barcelona el 1900, Carles Sindreu va publicar aquest llibre quan acabava de complir 30 anys. Provinent d’una família dedicada a la indústria tèxtil, aviat va mostrar una vocació literària sense fissures: n’hi ha prou de recordar que va publicar el primer llibre als 16 anys. Periodista d’esports, el 1928 havia editat un llibre de poesia, Radiacions i poemes, que incloïa una novetat tan flamant com els cal·ligrames. I és que Sindreu, jugador i especialista en tennis, aplicava a la literatura les qualitats de l’esport: agilitat, energia, joventut, lleugeresa, velocitat... De fet, va arribar a dedicar cal·ligrames als tennistes més destacats de l’època.

Com un ‘music-hall’

La klaxon i el camí
és un recull de textos de mides i formes variades que tenen en comú un èmfasi innovador i reeixit en l’aspecte visual, i un nivell de qualitat inusualment alt. Hi trobem microcontes de dues o tres línies, relats de quatre o cinc pàgines que ell anomena sketches, símils atrevits i unes descripcions plàstiques que ens recorden les greguerías de Ramón Gómez de la Serna. L’autor va comparar l’estructura del llibre amb un espectacle de music-hall, ja que, segons ell, «els sketches són el traç d’unió de l’enfilall de greguerías, que són com una ordenada desfilada de girls».
Si les composicions de Gómez de la Serna es basen en l’enginy, les de Sindreu se situen més a prop de la sensibilitat, com quan les flors vermelles sobre el prat li recorden el rastre d’una perdiu ferida. Tot i que no menysprea els artefactes mecànics, en moltes ocasions crea imatges basades en manifestacions de la naturalesa: Al costat del conte titulat La Venus ortopèdica, de caire avantguardista, hi trobem la malenconia que destil·la Vida i miracles de la Sra. Pastor.
Malgrat la varietat, els textos de La klaxon i el camí tenen en comú una mirada peculiar, que vindica la ingenuïtat sense menysprear la cultura, i que pot recordar en alguns aspectes un poemari de Carles Fages de Climent com El sabater d’Ordis.
Evocador i precís, naïf i contundent, Sindreu és poètic també quan escriu prosa, com en el conte Els Xeles de la Garriga, mentre que en distàncies curtes es mostra proper a l’haiku. La seva obra tendeix a celebrar la vida en totes les manifestacions, rurals o urbanes, tràgiques o costumistes. Considerat a vegades futurista o surrealista, Sindreu va servir-se de formes noves sense trencar amb la tradició; per això es va poder dedicar a feines tan poc subversives com la publicitat de la revista D’Ací i d’Allà.

Irònic i experimental

Caçador d’imatges, fragmentari, irònic, experimental, distant i metaliterari, Carles Sindreu es revela d’una actualitat esclatant. La klaxon i el camí, que ell considerava el seu millor llibre, encara ens encomana una joia de viure que, ai las, avui comencem a trobar infundada o anacrònica. Al costat de la gravetat dels anys 40 i 50, del totum revolutum dels 60 i 70, dels revivals dels 80 i 90, la literatura de Carles Sindreu es manté fresca i palpitant. L’edició d’A Contra Vent inclou un estudi de Carme Arenas que la fa encara més recomanable.

 

 

© a contra vent 2008