Crítiques de "Viatge de noces"

...
 

Viatge de noces. Melcior Comes

El Singular Digital. 17.07.09

—¿Què hi fas, aquí, a l’aeroport?
—Marxo de vacances a Mallorca!
—¿I tu? Et veig molt carregat.
—Em dirigeixo a Corea del Nord, vaig a veure si puc alliberar dues periodistes americanes segrestades pel règim comunista de Kim Jong-il. Mira quines dones més belles —i el meu amic m’allarga dues fotografies—: són la Laura Ling i l’Euna Lee; les dues van entrar a Corea per investigar el tràfic de dones. La dictadura comunista les va sorprendre i les va detenir; ara les ha condemnades a dotze anys de treballs forçats. El comunisme de Kim Jong-il ja ha fet dos milions de víctimes, sense que s’hagi immutat ningú aquí, a Catalunya. Per sort, jo ara viatjo cap allà, disposat a alliberar aquestes heroïnes. De la vida se n’ha de fer alguna cosa extraordinària, no ho trobes?, jo poso la meva existència al servei de la llibertat. Marxo armat amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amic meu: una arma mortífera, i porto també alguna foto dels membres més peluts de la nostra classe política. Contra això, no tenen res a fer les armes nuclears de Kim Jong-il. Veig que llegeixes un llibre, com acostumes…
—Sí, Viatge de noces, de Salvador Sostres.
—¿El Sostres ha tret un nou llibre? Espero trobar-lo a la botiga de l’aeroport! Quina frissança! ¿Me’l deixes? T’ho confesso, amic meu, sóc edicte a les seves proses. El sostrisme és una mena de conjur, un estil de vida, una bella forma de destrucció creativa. I jo sóc sostrista. No t’ho nego. Vibro amb les seves opinions contundents, amb els seus exabruptes, amb les seves meravelloses sortides de to. ¿Viatge de noces?
—Sí, l’articulista s’ha casat i ens explica el seu viatge, la lluna de mel: Singapur, Sidney i després Amèrica: Los Angeles, Las Vegas, Manhattan, Miami…
—Jo t’he de confessar que quan més m’agrada en Sostres és quan es posa irònic. Sense ironia no hi ha forma i es cau en el desgavell més furiós, en un mar agre de mala bava; però hi ha, en les seves millors intervencions, una distància, un joc jovial entre el jo i la màscara que li dóna amplitud i un carisma que no ofega, que el carrega d’una volada superior. Ser català és això, manejar la ironia, donar embranzida a la continuïtat, coquetejar amb la mesura, ser assenyat sense ser eixorc, ser prudent sense caure en una cautela canalla.
—¿Què vols dir?
—Que en Sostres a vegades va més enllà i mossega sense raonar ni distingir. Jo l’entenc, no t’ho nego. La llàstima d’aquest país és que en Salvador Sostres té raó en massa ocasions, gairebé sempre. Si fóssim un país normal, amb una realitat consolidada, hi hauria un lloc més ample pel matís i per la retòrica xata, però a dia d’avui la desgràcia és que en Sostres l’encerta. Sí, el país necessita un cos de policia moral, un vigilant de l’ordre que no es deixi corrompre, però tampoc s’ha de caure en el purisme acidulat o en la intransigència, perquè som catalans i d’això és tracta: de tenir conviccions, sí, però sense fanatismes ni lladrucs. La flexibilitat de la columna, etc.…
—No entenc gaire el que em dius, però m’agrada.
—¿I del llibre que me’n dius?
—També m’agrada, està molt ben escrit. Una prosa plena de finor, digressiva, d’observador curiós i saludable. A més, hi ha una essència d’home enamorat que li encomana un gust i una llum particulars, un batec de fons que perfuma l’ànima…
—El millor Sostres, doncs.
—Potser. Sí. L’amor, el viatge, els hotels, el luxe i el menjar. La plenitud narrada. Els grans països. Els sentits abocats al gaudi. L’intel•lecte assedegat d’un sentit, de trobar una història que vertebri el paisatge, l’entorn urbà i l’economia, la cambra de l’hotel o la cabina de l’avió en primera classe. Però també hi trobem les seves opinions, fortes, plenes de convicció, assentades en judicis ferms i en criteris volgudament abeurats en el senyoriu, en la forma de classicisme que la tradició depura i consagra. Sostres sembla que encarni la veu del subconscient de la classe dirigent del país; diu a crits el que ningú d’una determinada casta —la burgesia audaç i amb voluntat de lideratge, una classe que no s’hauria d’haver volatilitzat del país— s’atreveix a dir en veu alta i tanmateix fa dècades que pensa. D’altra banda, i no pot ser d’altra manera, en Sostres no deixa mai de passar la seva opinió, com un mocador de seda, per tot el que toca. L’article és l’espasa curta d’aquest gladiador.
—El més llegit del país, em sembla. Recordo que Porcel va dir una vegada d’ell, en un article, que encarnava ‘l’urbanita pletòric’.
—Genial! Sí, escolta això, que és bellíssim: “Sóc el director de l’alba, i a mesura que el sol va il•luminant les coses les assenyalo amb suavitat, com qui amb la mà fa un gest per cedir el pas a una dama. Ara el turó de la dreta, imponent però de vegetació pelada, ara el vaixell ancorat, ara el núvol tan fràgil que segur que es desfarà quan el sol regni ja des de dalt. Ara una gavina que reposa a l’aigua, deixant-se dur per les onades. Sóc el director de l’alba, les gavines comencen a xisclar i a volar, celebren el nou dia, semblen vols rituals com les pregàries d’algunes religions que de matí donen les gràcies. Sóc el director de l’alba, l’orquestra/horitzó al meu davant, una simfonia a la qual tots els instruments es van incorporant fins a l’esclat final, el sol va il•luminant el cel i tots els racons, les palmeres i les gandules, la tovallola que hi hem deixat, els cossos dels mossos que obren els para-sols, tot com si en una partitura estigués escrit, harmonitzat, tot naixent des de darrere meu, fins a les infinitats que la meva vida no abasta”.
—Una meravella.
—Sí. Un bon llibre. Potser que en el fons sigui una obra sobre l’esperança. Sobre les coses carregades de futur, perquè altra cosa no són els matrimonis i els grans països. I així els Estats Units; llegint algunes pàgines del llibre m’he recordat del meu viatge a Nova York, i de l’emoció de trobar-me en un lloc trepidant, vertebrat per l’afany de riquesa, per la gratitud davant del talent, i per un sentit de la transcendència molt característic: Déu existeix perquè Déu ets tu, una part de tu que et guia i conforta… No és d’estranyar que els Estats Units estiguin sempre en guerra. És l’únic país pel qual val la pena de lluitar. —Estem a punt d’agafar un avió. Potser mai més no ens tornem a veure.
—¿Ja marxes? Bé. Aquí tens el llibre. Te’l regalo. A Corea del Nord no el trobaràs, t’ho asseguro, allà no hi arriben llibres estrangers i tampoc no hi ha llibertat d’impremta ni de cap mena. Mort i tristor. Me’n compraré un altre exemplar en arribar a Mallorca. També hauria de felicitar a l’editor, i escriure-li un mail d’agraïment…
—Adéu, company, una abraçada, sí, qui sap si ens tornarem a veure. Tant de bo pugui alliberar aquestes dues lluitadores americanes.
—Que hi hagi sort, amic meu. Un dia em vas dir que només vivim quan ens posem a prova.
...
 

Poca broma amb l´últim Sostres! Sam Abrams

El Mundo. Setembre 09

...
 

Viatge de noces. Enric Vila

Blog d´Enric Vila

Dimarts el Sostres va presentar al Velódromo el seu últim llibre, Viatge de noces. Jo diria que el principal valor del llibre és que no es pot copiar. Avui, escriure un llibre de viatges és tan fàcil que si no tens una personalitat molt treballada val més que no t’hi posis. El gènere està gastat. Cada dia ens queden menys coses per veure. Abans, calia anar pels llocs ben documentat i saber descriure qualsevol detall amb un talent de microscopi. Avui, si l’autor no sap  molt bé què vol, si no és capaç de menysprear una mica l’escenari, val més que ho deixi estar. Avui tothom va amunt i avall i es poden comprar postals a tot arreu, el que compta és la mirada. Els llibres de viatges ja no poden ser llibres d’acció.  A tot arreu la gent s’assembla molt  i explicant  l’encant d’una ciutat o d’un paisatge, relatant un itinerari, difícilment enganxes a ningú  -si no és que vas al cul del món a provocar una tribu caníbals. El Sostres ha donat la volta al món però no ha anat a l’aventura, com tothom es pot imaginar. Un hotel decepcionant, un plat o un vi sorprenent, no hi ha pas emocions fortes en el llibre, i és una sort, tractant-se del seu viatge de noces. El llibre té un ritme reposat. Tot al contrari que als articles, hi ha una voluntat expressa de ser amable amb el lector. Els pensaments entren sense fer mal, la prosa és lleugera i relaxada, les arestes ben llimades, cada frase cau amb peu segur. El viatge és interior. Hi ha el luxe extern, esclar, i algunes teories per escandalitzar els imbècils; però el llibre és, sobretot, el viatge d’algú que busca al fons de si mateix una possibilitat de calma i la dibuixa literàriament. Una evidència que no es tracta d’un llibre superficial és que el Sostres no ha comès l’horterada de posar, en el títol, cap al·lusió a la volta al món. El viatge explica un balanç i una adaptació, i és aquesta intimitat la que et bressola. Els escenaris passen i la literatura queda, i per molts anys.

 

 

© a contra vent 2008