Crítiques de "Estimat doctor/Admirat mestre"

...
 

"Estimat doctor / Admirat mestre", per Ignasi Aragay

AVUI, 28.03.2009

Pau Casals i Josep Trueta, dos símbols de l’exili català, van mantenir una sòlida amistat, tal com reflecteix el seu epistolari, que ara surt a la llum per primer cop i del qual oferim unes mostres

Pocs catalans han estat tan a prop d’obtenir el premi Nobel com Pau Casals (1876- 1973) i Josep Trueta (1897- 1977), dues personalitats marcades per l’exili i unides per una sòlida amistat, tot i la diferència d’edat –21 anys– que els separava. Les 79 cartes que s’han conservat de la seva relació entre 1939 i 1973 són el valuós testimoni d’uns homes que, a partir de la seva notorietat com a artista i científic, van defensar sempre les causes de la democràcia, la llibertat i la dignitat de l’home, i ho van fer des d’una catalanitat insubornable. “És difícil trobar-se amb dos catalansmés universals que Casals i Trueta i que aquesta definició realment no sigui exagerada”, escriu Quim Torra, l’editor i curador de l’obra que ara recull aquestes missives inèdites, un tast de les quals oferim en exclusiva per als nostres lectors.

 

Pau Casals · Josep Trueta. Estimat doctor / Admirat mestre és el títol del llibre que  publica Acontravent, un treball que ha tingut el suport del Memorial Democràtic. Compta amb pròlegs d’Amèlia Trueta, filla de Josep, i Marta Casals Istomin, vídua de Casals. A través de les lletres que van creuar-se el violoncel·lista i el metge, es pot copsar el pols de l’evolució de l’exili català, si més no d’un cert exili: com diu Torra, el de dos patriotes tossuts i allunyats de les lluites partidistes, dels gestos buits, les superficialitats i els escarafalls inútils. “El que enlluerna d’aquests dos grans homenots: el compromís amb una pàtria, lligat a la vindicació d’uns ideals; el combat contra la mediocritat i la mesquinesa; la cultura de l’esforç; l’èxit entès en clau de col·lectivitat nacional”, escriu Torra, per qui el seu llegat moral és “el valor de saber que no som res si els homes no som lliures”. El gener de 1939, Casals havia acabat de rebre el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i s’havia exiliat a Prada de Conflent. Trueta va passar la frontera la nit del 6 de febrer de 1939 i ben aviat va ser contactat per agents del govern britànic. El 27 de febrer arribava a Anglaterra acompanyat de la seva esposa, Amèlia Llacuna. Casals, que ja gaudia de fama internacional, es va acabar convertint, recorda Torra, en “l’home símbol de la pau i la llibertat”, i en un públic detractor del general Franco. Trueta, a partir de la seva tècnica per guarir ferides de guerra, va esdevenir una eminència des d’Oxford, on va seguir investigant (la seva troballa de la doble circulació renal el va acabar de convertir en eminència) i impartint classes.

 

Tret d’una breu carta de Casals a Trueta del març de 1939, la correspondència més regular comença a finals de 1944, quan s’albira el final de la Segona Guerra Mundial, un moment esperançat per als exiliats, convençuts que les potències aliades faran caure el dictador espanyol. És el moment en què Trueta escriu el seu famós The spirit of Catalonia, que dedica precisament a Casals. Anglòfil entusiasta, només acabada la contesa bèl·lica Casals va córrer córrer a participar en una gira de concerts a Anglaterra, on va aconseguir un sorollós èxit. Però quan el llibre va sortir publicat, les coses ja havien canviat. Fins al 1955, les cartes són sovintejades i s’hi constata la forta decepció de totes dues personalitats, però especialment de Casals, per l’abandonament de la causa de Catalunya i la democràcia. De fet, el lector pot veure el dolorós i conscient procés que va portar Casals a optar pel silenci com a violoncel·lista coma forma de protesta i a mantenir el seu compromís d’ajut als exiliats menys  favorits. Malgrat les peticions de Trueta –sempre més optimista i possibilista sobre un eventual tomb polític– perquè trenqués la seva decisió i fes servir la  seva música com a eina de denúncia, Casals es va mantenir ferm: “No comparteixo els vostres optimismes, malauradament. El meu ressentiment continua essent el mateix”, li escriu Casals  a Trueta en una breu missiva el dia deNadal de 1946. Ni la situació canviarà ni tampoc ho farà Casals. L’any següent hi torna: “Sí,decepció, resignació, desesper. Aquest és el nostre guany per haver-ho sacrificat tot creient com uns babaus en la dignitat i principis morals dels Estats Units i Anglaterra”. I encara, el 17 de juliol de 1949, en una missiva en què felicita Trueta per haver estat nomenat professor d’Oxford: “El nomenament excepcional em dóna una grandíssima alegria i orgull de català i amic. Felicitacions de cor a vostè i als seus estimats. Felicitació a Catalunya! Llàstima que el govern d’aquest país (Anglaterra), on la gent són tan bons i comprensius, ens hagi fet tant demal. Per molt que em dolgui no tornaré més a Anglaterra. Jo, que he respectat i estimat tant aquesta Anglaterra!, que li he tingut sempre confiança cega.Quina pena em fa ara d’haver de constatar que és a la feblesa moral d’aquest país que devem la continuació de la desgràcia de Catalunya i de tot Espanya”.

 

La correspondència conté altres curiositats, com ara quan Casals elogia Cambó a la sevamort, tot l’actitud tan diferent que havien pres l’un i l’altre durant la Guerra Civil: “Segueixo amb emoció cada emissió catalana de la BBC. He escrit a l’amic Manyé [Josep Manyé va treballar a la BBC amb el pseudònim de Jorge Marín, amb les emissions catalanes, que van tirar endavant malgrat les protestes del règim franquista i de personalitats de l’exili  com Salvador Madariaga]. Li he demanat que es parli de la gran figura d’En Cambó. M’ha impressionat la seva mort. Com a vós, segurament, i com a tots els catalans conscients”, escriu el 7 de maig de 1947. També resulta rellevant el seu desacord amb l’Orfeó Català, que va trencar el seu silenci en ser legalitzat pel franquisme el 1945 i que el 1949 va actuar davant Franco i l’any següent aMadrid: “Per primera vegada en 15 anys, he rebut de l’Orfeó un mot de salutació o cortesia. En Millet, el seu director,m’ha escrit, no per a demostrar cap mena d’adhesió o simpatia per la meva actitud sinó per a anunciar-me els pròxims concerts de l’Orfeó a París, preparació, probablement, per a demanar-me quelcom; conegut procediment del catalaníssimOrfeó [...] però no puc oblidar la baixesa de la visita de l’Orfeó a Madrid [23 de maig de 1952] que constitueix un insult a Catalunya”. (Casals també va tenir una forta enrabiada amb l’entrada d’Espanya a la Unesco: “No li parlo de la vergonya del que ha passat a la Unesco [18 febrer 1953].). En fi, que les cartes donen molt de si. Les de Trueta es conserven a l’Arxiu Nacional i les de Casals, a la Biblioteca de Catalunya. La majoria de les del doctor són mecanografiades, les del músic, normalment més breus, manuscrites. Els textos estan puntejats amb informacions intercalades sobre aspectes com la participació de Trueta al Consell Nacional de Londres, les emissions catalanes de la BBC, la campanya per al Nobel de la pau de Casals o les diverses activitats en favor de la cultura catalana, des de la recuperació de l’editorial Proa fins als Jocs Florals itinerant

.

...
 

Josep Trueta, per Xevi Planas

Presència, 19.04.2009

La imposició del franquisme va dinamitar Catalunya ara fa setanta anys. «Anàvem a conquerir el món. Però no amb les armes, sinó amb el nostre art, el nostre saber, la nostra ciència. Aquest era el noble ideal de la nostra joventut», explicava el doctor i científic Josep Trueta (Barcelona, 1897-Barcelona, 1977). L’art, el saber i la ciència sedueixen, però les conquestes arriben amb la força de les armes i no amb l’esclat d’aquests signes de potència intel·lectual o finesa espiritual. La Catalunya civilitzada i culta del republicanisme va perdre la llibertat esclafada pel genocidi del feixisme cec i salvatge. «La nostra existència com a nació es va reconeixent. El nostre clam demanant la lliure determinació passa ja al primer pla. Sé com ha impressionat cada vegada que he dit per ací que no hem estat víctimes d’una guerra civil, sinó d’una derrota nacional», va escriure amb esperança Trueta des d’Anglaterra el 1943 a Carles Pi Sunyer.

Una part significativa del que se sap de Catalunya a l’estranger prové dels testimonis de Trueta i Pau Casals, ambaixadors tenaços d’aquest país sotmès durant mig segle XX a l’opressió d’un règim dictatorial. L’esperit de Catalunya, redactat per Trueta des de l’exili a la dècada del 1940, va situar al món la dramàtica història de Catalunya. El parlament de Casals a la seu de l’ONU el 1971 va acabar de projectar-la internacionalment: «Sóc un català. Ara mateix Catalunya és una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar per parlar de pau al segle XI en una població de França que llavors era catalana. Al segle XI. Pau al món i contra les guerres, contra la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya.»

Acontravent acaba de publicar Estimat doctor/admirat mestre. L’esperit d’una amistat en 79 cartes, la correspondència que es van creuar Casals i Trueta. Hi batega el compromís d’aquests dos homenots, ben evident en aquesta declaració de Trueta: «Les hores que els hospitals em deixen lliure, les esmerço somniant què ens caldria fer per acabar amb el mal fat que fa de nosaltres, poble sensible i assenyat, uns bons europeus a Europa i uns dissortats a Catalunya.»

 

 

© a contra vent 2008