Crítiques de "El nostre heroi, Josep Pla"

...
 

L´AGRESSIVITAT CASTELLANA VA MARCAR JOSEP PLA

(entrevista d´Ignasi Aragay a Enric Vila, Avui, 16.3.09)

Entrevista: Enric Vila És autor del dietari 'El nostre heroi Josep Pla', on remarca la catalanitat radical d'un autor que durant el franquisme va fer la guerra pel seu compte.

Enric Vila (Barcelona, 1972) fa una reivindicació de la catalanitat radical de Josep Pla a El nostre heroi Josep Pla, publicat per la jove editorial Acontravent.

Quina és l'heroïcitat de Pla? ¿La santíssima continuïtat?
És la mateixa heroïcitat que la de la meva família i la de moltes altres: passar el pont. En el cas d'escriure, com que és una mica més complicat, doncs té un mèrit afegit. Ell va escriure per damunt dels marcs i la presó mental creada pel franquisme. Pla escriu com algú d'un país normal en una situació dificilíssima i ho fa perquè més endavant, un cop passat el purgatori (així anomena el franquisme), altres puguin seguir construint. En tot cas, el Pla heroic és el de després de la guerra. El d'abans cau de quatre grapes en els errors de tots. És igualment partidista, demagog, vedet. Sembla que tots els errors els faci allà.

La foto de portada del llibre és molt gràfica...
Sí, hi surt Pla tapat pel seu propi fum. El personatge és això. Utilitza la màscara per amagar-se i alhora per expressar: en ell té un valor poètic. En el fons escriure és escindir-te, és crear un altre que s'assembla a tu. La màscara té un valor poètic que interpel·la el qui la veu. Això explica que els espanyols el vegin d'una manera i nosaltres d'una altra. Sempre m'han sorprès aquells que el llegeixen de manera literal, com si hagués escrit en un país normal, sense censura... Però és que Pla va viure el caciquisme, la Setmana Tràgica, Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil, el franquisme i encara va veure el cop d'Estat de Tejero. L'agressivitat castellana el va marcar absolutament.

S'explica que la màscara, en la seva circumstància, fos gruixuda.
El porta a una sobreactuació. Fins i tot a la cosa bufonesca. Els catalans, sempre que hem expressat què érem, ho hem fet de perfil: Pujol, Pla, Dalí... van actuar de manera confusa.

Pla va acabar entre dos focs: els qui el volien no-nacionalista bilingüe i els qui li retreien el poc compromís catalanista.
I va decidir fer la guerra pel seu compte. Ho decideix després de la guerra, i sobretot al final de la Guerra Mundial. Creu que els seus són tontets i que els altres són uns malparits. I va a la seva, però pactant amb qui calgui.

Per mostrar aquesta singularitat, vostè el compara amb Sentís, Riquer...
És molt important per matisar. Perquè no es confongui la Guerra Civil amb el franquisme. Veure la diferència entre aquests personatges (fins i tot d'aquests personatges entre ells) i Pla explica moltes coses. A part que tothom té dret a equivocar-se, el Pla espia de Cambó només explica un moment. En el primer article que fa a La Vanguardia el 1939 ja està parlant en uns termes que no tenen res a veure amb la resta del discurs franquista: explica que va marxar a l'Espanya de Franco no per cap caprici, sinó perquè els seus governants no el van protegir. O sigui, que està dient que el seu país és Catalunya i que els qui li han fallat són els seus.

¿Pla burlava la censura o s'autocensurava?
Les dues coses. Només va cedir en coses secundàries, jugava al límit. Sagarra va acabar entrant a la Real Academia Española. A més, Pla sabia com funciona el poder, cosa que el diferencia de la majoria de catalans.

El Pla que acaba descrivint n'és un de radicalment antiespanyol.
No ho dic jo. Ho diu un madrileny, Luis María Linde. Jo no el llegeixo com a antiespanyol, sinó com a català i punt. El que hi ha és un tema pendent que ho embolica tot: una cultura, per desenvolupar-se, ha de tenir un Estat o unes estructures socials normals, i els castellans, des de mai, no ens deixen tenir-les. Amb Pla això es veu claríssim, es veu molt clar aquest xoc cultural, com l'intent d'assimilació ens impedeix molt sovint escriure amb normalitat. I Pla se'n surt, supera aquesta situació d'anormalitat.

Com?
Amb la idea del pagès, que vol dir començar les coses des del que queda: la terra, l'antropologia. Perquè la cultura ja demana una mínim d'infraestructura, de política, i d'això no n'hi havia. Escriu sobre el que es pot parlar. Tot el seu discurs sobre el realisme, la naturalitat i la senzillesa té a veure amb això. Tota la carcassa sobreposada era castellana o amb vocació castellanitzadora. I ell s'aferra al tros d'univers net, a l'esquelet. I des d'aquí construeix.

Construeix un país i es nega a acceptar, per exemple, el país que reflecteix La Vanguardia.
Totes les coses tenen un final i s'orienten en una direcció. Pla tenia molt clar que el país de La Vanguardia i el seu al final de tot eren incompatibles.

No hem parlat de les dones.
Em sembla que l'encerto quan dic que és l'escriptor que anava més trempat.

Però es va quedar sol.
És que escriure ocupava totes les seves energies, i més en les seves condicions. El seu era un patiment constant. S'ho va jugar tot a l'obra i va haver d'escriure molt. I després hi ha el fet que viure en un país ocupat també afavoreix la moral hipòcrita. Quan et capen l'esperit, el cos també se'n ressent. Per això ell ho va tenir difícil en el franquisme en les relacions amb l'Aurora o la Consuelo.
...
 

El meu heroi Enric Vila, per Salvador Sostres

AVUI, 5.03.09

El nou llibre de l'Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, són 2 biografies llaçades. La primera és de Pla a través de Catalunya i del patriotisme que tantes vegades se li ha volgut qüestionar, quan és l'eix que dóna sentit a la seva obra i a la seva vida. La segona biografia és la de l'Enric, a través de l'obra i la vida de Pla, i de com aprèn amb ell a estimar el país i la literatura. Amb l'Enric ens vam conèixer fa 8 anys. Pla i ell són una mateixa tossuderia, de vegades molt difícil d'entendre i de suportar. Però en tots dos hi ha una fidelitat de fons i una indestructible capacitat de comprometre's que garanteixen la fertilitat de cada pàgina. El mite de l'espia franquista és d'estúpids i, tal com explica El nostre heroi, tot el que Pla ha d'agrair-li a la dictadura és que la censura li va esmolar l'enginy i que veient com queia la nació va sentir més profundament encara el deure de salvar-nos els mots. I així féu l'acte de contrició: amb glòria i amb dolor. També l'Enric és glòria i dolor, angoixa i gesta. Hi ha un alt sentit del deure en la seva escriptura: el deure amb un sentit de la veritat i la justícia, el deure d'aferrar-se a la seva integritat i de definir els límits de la seva humanitat. Escrivint així t'assegures de no dur mai una via tranquil·la. Quan ens coneguérem no estava encara del tot segur de dedicar-se plenament a la literatura. He assistit, doncs, de ben a prop al procés de convicció. Al seu procés de convicció. Jo ja ho sabia des del principi, que era el meu heroi: de vegades s'enfadava quan l'hi deia, perquè es creia que li prenia el pèl. El nostre heroi Josep Pla parla de literatura, de Catalunya, del Josep Pla i de l'Enric Vila. Però és sobretot una vibrant història d'amor. I de l'honor amb què només viuen i escriuen i moren els que s'ho han estimat molt.

...
 

PLA, INDEPENDENTISTA, e-notíces

e-notícies, 4.3.09

El periodista i escriptor Enric Vila (Barcelona, 1972), autor de de "Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs", torna amb "El nostre heroi Josep Pla" (A Contravent), un llibre elaborat després de dos anys d'investigació que surt avui. L'obra inclou nous testimonis, dades inèdites i una visió personal sobre la figura de l'escriptor empordanès. L'autor repassa la relació de Pla amb amb Tarradellas, la Guerra, les dones, l'erotisme, Carles Sentís, la censura, la literatura, La Vanguardia o Marcel Proust, entre d'altres.

Enric Vila reivindica que Josep Pla va ser independentista en la seva joventut: "El 1923, Pla escriu al seu germà que no li estranyaria veure la independència de Catalunya. Li fa notar que d’entre tots els països que s’han mantingut neutrals en la Primera Guerra Mundial, Espanya és l’únic que té la moneda devaluada.
Li diu que Catalunya hauria d’aprofitar l’ocasió per fer «una aliança amb els moros». Els moros són els rifenys que lidera Abd-el-Krim, una mena de Zorro del Magrib que un parell d’anys abans havia fet una escabetxina de soldats espanyols a Annual".

"No és -afegeix- una opinió dita tot passant. Mesos més tard, ja des de París, Pla li escriu a Carles Riba: «Si a Catalunya hi hagués avui un polític, no faria res més que organitzar l’atemptat contra el rei i un déclenchement de l’ofensiva del Marroc. Ens ho prendran sempre tot si no ens posem en el seu terreny i no lluitem amb les seves armes»".

Enric Vila compara també Pla amb el "Pujol de la literatura". "La gran superioritat de Pla ve del fet que, a més del talent, tenia una estratègia. Pla és un escriptor maquiavèl·lic que va guanyar la seva aposta. Va triomfar sense fugir d’estudi ni deixar de ser fidel a ell mateix. Gairebé va aconseguir escriure com un escriptor d’un país normal. Sense el franquisme, potser no hauria sigut tan bo perquè el franquisme el va obligar a jugar a tot o res i va donar una volada èpica al seu programa –el d’escriure unes vastes memòries, el de crear una prosa catalana rica i natural. Els escriptors són la primera línia d’atac d’un país i la seva última trinxera de defensa. L’obra de Pla em sembla, en aquest sentit, una bomba de rellotgeria perfectament instal·lada sota la cadira de la Catalunya provinciana. Algú haurà d’explicar algun dia –potser jo, si faig aquest llibre– que Pla és el nostre Pujol de la literatura".

Enric Vila és llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme. Ha publicat el llibre-entrevista Què pensa Heribert Barrera (2001) i l’assaig Néstor Luján, entre el rostre i la màscara, Premi Idees 2003; també ha prologat alguns llibres, entre els quals, La solució Cambó, de Francesc Pujols, reeditat per L’Esfera dels llibres (2005). Escriu a l’AVUI, Sàpiens i Benzina. De tant en tant dóna classes a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Abans de dedicar-se a escriure i a la vida universitària va intentar viure de la música tocant en orquestres. De vegades, no sabria dir quina de les dues opcions és pitjor.

...
 

El nostre Pla de cada dia, per Genís Sinca

AVUI, 5.03.09

Gràcies a l'Enric Vila fa dues nits que no acluco els ulls. M'ha caigut a les mans, en primícia i per un amic, El nostre heroi, Josep Pla, llibre necessari, sincer, meravellós; la primera vegada que algú traspassa per fi de manera plena, completa i sense complexos, la cortina de fum al voltant de la vida i l'obra del de Palafrugell, sense la incompetència, la immaduresa o com se'n vulgui dir que fa que encara alguns arrufin el nas davant de la figura descomunal de Pla, tan esfumada pels tòpics, la morralla política, l'enveja, la gelosia. Com explica Vila en aquest recorregut biogràfic d'alta dificultat, en forma d'original dietari, l'autor empordanès ha estat sempre "un ase dels cops molt agraït", quan precisament "Pla és l'autor català que ha cardat més", reflexió profundíssima, colossal en tota la seva superficialitat.

Perquè, agradi o no, el temps posa tothom a lloc i pertany a la nostra generació entendre en el seu valor real (esforç destacable de Vila, gràcies!) les subtilitats, matisos, circumstàncies i decisions d'una vida tan enrevessada, per reivindicar amb contundència i d'una vegada per totes l'autèntic tresor que suposa tenir un escriptor que permet obrir-lo a qualsevol pàgina sabent que t'atraparà a l'instant. Una obra tan considerable en volum i alçada que, en efecte, quan ja estàs fart de passar nits avorrides, només has de fer que triar un llibre del prestatge i ficar-te al llit amb Josep Pla; adonar-te que sí, que és l'autor català que ha cardat més, i de bon tros.

...
 

De planians, per Toni Aira

Elsingulardigital, 6.03.09

Molts lectors d’aquest diari coneixen l’Enric Vila. Aquell posat destraler i alhora fràgil, aquell aire de volcà a punt d’entrar en erupció. Així és ell. Així són els seus escrits. I el cas és que res de tot plegat no passa inadvertit en un ecosistema periodístic com el nostre. A més, la seva incontinència escriptora el projecta sovint via articles, llibres o blog.

Un pèl més afortunat en aquest punt que la majoria de vostès, pacients lectors, servidor no el coneix només de vista (o de lectura), sinó que va viure amb ell durant una temporada. O més exactament, vam conviure en un racó de Little Manila, o el que és el mateix, en un racó del Raval, al departament de Recerca de Blanquerna.

No cal dir que en Vila no és fàcil. A ell, per cert, l’irritava que m’hi dirigís així, pel cognom. Però el cert és que tampoc no li’n fa cap falta, ser fàcil. A ell no. A la immensa majoria de la humanitat sí, però als de la seva espècie no. I de quina espècie és en Vila? Un homínid, això sí, però també el més semblant que pugui haver a una màquina de sentir i de pensar funcionant a tot gas. Perquè si bé és cert que, si existís, ningú no el convidaria a "La Setmana del Seny", en canvi tindria totes les paperetes per ser estrella convidada a una altra improbable "Setmana de la Rauxa". Malgrat això, trobo que ambdues serien trobades on s’hi mouria bé, en contra de tots els pronòstics, fins i tot dels d’ell mateix.

Ara hi torna. Revisita un d’aquells intocables hipermagrejats que tenim a casa nostra. Ho fa de la mà del gran Sir Humphrey Quim Torra, un conspirador nat, pel país, per descomptat. Aquí, en aquest diari, podran seguir-ne la pista. I és que si bé és cert que en l’amic Vila hi ha molt d’impetuós, de frenètic, de dionisíac, no és menys veritat que cal llegir-lo. Jo personalment sovint no l’entenc. Però ni falta que fa. Tampoc no entenc els mecanismes tecnològicomàgics que fan que el meu ordinador funcioni, i bé que hi remeno. Bé que m’interessa molt del que hi trobo. Doncs igual amb en Vila. Me’l llegeixo. Ara ho estic fent amb una de planians. En tindran notícies. Mentre, vagin remenant El nostre heroi Josep Pla (Acontravent).

...
 

EL RESCAT DE PLA, per Àstrid Bierge

Elsingulardigital, 16.03.09

"Pla no podia escriure contra el règim i per això es va inventar una manera de fer la guerra per la seva banda. Aquesta manera va ser explicar Catalunya a través del paisatge, del menjar, de la gent, de la llengua. Tot allò que ens fa ser una nació"

El nostre heroi Josep Pla, el nou llibre de l'Enric Vila, sona com un cop ben donat a la taula, com un clam que demana justícia enmig del xivarri d'un catalanisme de porteria que s'ha cregut les camàndules del veí. Potser no ens creiem el que diu Zapatero, però encara ens creiem molts dels relats que han estat calculadament redactats per l'Espanya més perversa i que ja han passat a formar part del nostre imaginari. Per això és tan important i tan útil que hi hagi escriptors que, primer, s'atreveixin a desconfiar del que sempre ens han explicat, i segon, s'atreveixin a reescriure la història amb un argumentari just, valent i català.

Al llibre, l'Enric diu que des que es va interessar per Pla, ara fa deu anys, s'ha fet un tip de matar fantasmes d'ell. El Pla franquista, el bilingüe, l'escèptic, el no-nacionalista, tots han anat caient a mesura que anava coneixent l'obra i la persona. És per responsabilitat que ara denuncia l'estafa, és un retret als lladregots -perdoni'n, senyors, però Pla és nostre i molt- i és sobretot la voluntat de treure'ns una bena dels ulls als catalans. Però no a cop d'himne i de bandera -la frivolitat deixem-la pels qui no tenen raó- sinó amb la memòria a les mans. És un llibre consistent i rigorós. De fet, és sobretot un esforç per posar Pla en el seu context, que és l'única manera de jutjar les persones amb sinceritat i sensatesa. Li fa un retrat, sí, però el col·loca a sobre d'un fons, i això és el que li dóna un relleu que fa que gairebé puguis tocar-lo. Amb la biografia de Companys va fer el mateix, el va posar a sobre de la Terra. A ell el va fer baixar del cel i a Pla l'ha tret de l'infern. Un cop a l'esfera terrenal es demostra que el servei que van fer al país l'un i l'altre no té res a veure.

Repeteixo, però, que malgrat l'èpica del títol, Pla no queda com un ídol sinó com un referent mortal dins d'un temps concret. Guanyar aquesta petanca moral, tirar amb l'energia justa d'orgull i de despit per no quedar-se curt ni tampoc passar-se de la ratlla, és dificílissim. L'estil Vila, la seva prosa, també té molt d'aquesta seducció que no enganya, d'aquest equilibri entre potència i encert. Té un escriure resolutiu i alhora gustós, una mica com el de Pla. I aquí està la gràcia, perquè a un escriptor no només se'l perpetua reivindicant-lo sinó també alimentant-se d'ell. Per això també tenen un paper molt important les pàgines en què l'Enric parla d'ell mateix, del seu ofici i de com veu el país, perquè en aquest segon pla on ell treu el cap, posa en pràctica el que el seu mestre li ha ensenyat com a català i com a escriptor. Pla no podia escriure contra el règim i per això es va inventar una manera de fer la guerra per la seva banda. Aquesta manera va ser explicar Catalunya a través del paisatge, del menjar, de la gent, de la llengua. Tot allò que ens fa ser una nació ho trobarem intencionadament descrit a les seves pàgines, cada bateg de la seva literatura anava destinat a conservar la memòria del que som, a salvar-la del lladronici castellà. Per això és tan bonic que, l'Enric Vila, en nom d'aquest mateix sentit de la justícia i de la memòria que ha après d'ell, ara el rescati de les grapes dels usurpadors.

...
 

EL DR.VILA I MR. PLA, per Melcior Comes

Elsingulardigital, 20.3.09

Cada cop que he quedat per dinar amb l’Enric Vila, ha arribat una mica tard. No gaire, tampoc: quinze minuts empipadors. Però a mi, que la gent faci tard em posa nerviós, m’encén, m’irrita, contribueix a accelerar-me el cor. Tanmateix, sempre que el senyor Vila s’ha acabat presentant, li he perdonat de seguida. M’ha bastat estrènyer-li la mà, mirar-li al fons dels ulls, temptejar-lo amb algunes preguntes.

El senyor Vila arriba encorbat, amb les orelles tapades de música; a la cara, unes ulleres de sol de proxeneta i el gest dispers, com si acabés de sortir d’un fumador d’opi o vingués de parlar amb un fantasma. La conversa amb el senyor Vila sempre és afable, dispersa, emocionant. Quan vam dinar junts per darrera vegada (va fer vint minuts tard…) ja em va dir que preparava un llibre sobre Josep Pla, però no em va deixar clar amb quin tipus d’obra batallava: ¿una biografia? ¿un assaig? ¿una novel•la—això mai? Vam parlar de Boswell, de Zweig, de Catalunya. D’escriure pels diaris, de llevar-se d’hora, del mar i de les dones. Llavors, el senyor Vila em va explicar de viva veu la història d’un oncle que va escriure algunes obres de poesia i prosa, les quals no va poder mai publicar sota el règim de Franco: ell mateix les enquadernava i les lligava, tot per a poder donar testimoni de l’afany castellà per consumar un ‘vertader genocidi’ contra la nostra llengua i cultura.

Fa uns anys va sortir un llibre que es deia Com canviar la teva vida amb Proust, d’aquell escriptor tan tendre com flonjo que es diu Alain de Botton. Ara, el senyor Vila —sota el segell editorial A Contra Vent, que patrocina en Quim Torra—, ha fet un llibre molt bo, dels que perduren i fan girar el cap. El senyor Vila no s’està per romanços, ataca directament, i interpel•la la nostra consciència com a poble. El seu treball també podria titular-se Com canviar la teva vida amb Josep Pla, però sense indolències ni manierismes.

Hi ha una tesi central en aquesta obra: Josep Pla resistia; les trenta mil pàgines de les seves Obres completes són bastides amb l’afany de donar fe d’un país assolat, escanyat per Castella, perseguit i malmenat després de la Guerra Civil. Pla s’havia creat una màscara, una mitja distància des de la qual defensar-se i poder dir la seva, amb ambigüitats estudiades, incapaç de rendir-se: un solitari —un partisà de la ploma, un rebel amb un feix de papers— que fa la guerra pel seu compte, tot abominant del nostre ingènit victimisme.

El senyor Vila ens el va descobrint alhora que s’investiga a si mateix, porta el lector de Pla a Vila i de Vila a Pla, del passat al present, sempre amb la intenció de dir les coses clares: de debatre altres retrats de Josep Pla, molts d’ells fets amb tota la mala intenció, o des d’una bona fe totalment improductiva. El llibre és un híbrid: participa del dietari, de l’assaig històric, del moralisme, de l’aplec d’articles, potser de la prosa poètica i segur de la denúncia més combativa —La Vanguardia i la idea de país que alimenta en surt especialment malparada. El senyor Vila investiga, debat, polemitza, fa retrats i es defineix; la seva dimensió va creixent a mesura que anem embolicant-nos amb la seva prosa. Quatre-centes pàgines que es llegeixen amb l’alè.

He gaudit molt amb la seva lectura. Hi ha hagut un moment en què m’he recordat de Victor Hugo; el francès feia espiritisme i parlava amb els seus mestres: amb Shakespeare o amb el Dant. I sempre que hi establia conversa els genis li donaven la raó: entre ell i Shakespeare sempre hi trobava una total avinença. Hom sempre troba el que busca.

Jo recomano a tothom que surti al carrer i compri aquest llibre. Cada dia que passa em convenço més que els llibres es jutgen per el nombre de vegades que usen la paraula ‘moral’—o que simplement hi fan referència d’una o altra manera. M’agradaria que aquest llibre es vengués molt —també pel coratge del senyor Torra—, i que fos molt llegit, que es polemitzés sobre el que afirma Vila, i que Pla fos molt més escoltat, les seves obres sempre vives, tothora reeditades: podríem empaperar la Rambla amb la seva prosa. És el nostre mestre: en totes les dimensions. El país que hauríem de ser es troba dissenyat a les línies de la seva Obra Completa.

Una cita i m’acomiado —esperant que el senyor Vila no faci tard al pròxim dinar, tot i que sempre el disculpo…—: "A Pla, el talent no l’hauria dut enlloc sense força moral. Pla se’n surt perquè tria un camí i s’hi compromet. Perquè lluita tothora contra el dubte i el desànim. Contra la misantropia, troba en l’escriptura una manera d’estimar els homes i el món i s’hi aferra’

...
 

Els descarats, per Manuel Cuyàs

El Punt, 19.04.2009

Enric Vila publica un llibre sobre Josep Pla que acaba sent un retrat de la generació que es prepara per governar i dirigir Catalunya

 

Enric Vila (Barcelona, 1972) és el periodista i historiador que fa tres anys es va despenjar amb un estudi sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs) on el qui fou president de la Generalitat quedava com un drap brut. Enric Vila no és que no perdonés a Companys el 6 d'Octubre, és que no li aprovava ni la manera de dur el mocador a la butxaca ni el gest de treure's les sabates.

Ara Enric Vila ha agafat Josep Pla (El nostre heroi, Josep Pla, editorial Acontravent) i ha exercit sobre l'escriptor un procés contrari. No l'arriba a mitificar, però contra els que escatimen a Pla el pa i la sal literària i la correcta actuació cívica, i contra els que l'adulen per enfortir tesis espanyolistes, Vila posa les coses a lloc. Aquí hi ha el Pla irreductiblement catalanista, el Pla que per no trair els seus principis es nega a col·laborar a La Vanguardia Española després d'haver-la breument dirigida al final de la guerra, i hi ha el Pla de les millors pàgines. Les millors pàgines, segons Vila, es troben als llibres de l'Editorial Selecta del senyor Cruzet i no tant a les Obres completes de Vergés, on Vila detecta molts articles que són articles d'ocasió o cultivadors de l'autocaricatura. Vila és un gran lector de Pla. Li'n sap els punts forts i els punts dèbils i de la barreja dels uns i dels altres en surt un home i en surt l'heroi de què el títol parla.

Ara bé: el llibre d'Enric Vila, és només un llibre sobre Pla? No, senyor. És també un llibre sobre Enric Vila. De vegades ho és tant que, enmig de les personals divagacions, Pla es perd i es perd i sembla que no hagi de tornar. Escrit en forma de dietari com El quadern gris, Vila posa el propi jo en circulació i parla d'ell i les dones, del que li agrada i no li agrada, dels consells de la mare el dia que va a celebrar el sant al Masnou, del record de l'avi i l'àvia, de les converses amb els amics, de l'olla aranesa, dels llibres que llegeix, d'un paisatge vist, del país... «De vegades penso: quina sort haver patit un règim com el franquista, per poder-lo estudiar! Quina sort haver nascut en un país dominat pel provincianisme on és tan fàcil destacar! Que bé competir amb una cultura com la castellana que ens obliga a estar en tensió. Estimar un món tan minoritari dóna al nostre amor l'exclusivitat dels negocis rodons: 'Com menys siguem més riurem', diuen els amos del món.»

Al lector que d'aquí a quatre dies, per Sant Jordi, es pugui preguntar: i a mi què m'importen els pensaments i opinions d'un nap-buf que es diu Enric Vila, jo li responc que li importen molt perquè el llibre de què parlem, senyors i senyores, és el retrat exacte d'alguns dels joves que estan a punt de governar o dirigir Catalunya. La intel·ligència d'Enric Vila brilla sobre la dels seus amics i companys Salvador Sostres, el tremendo de la colla, la deixondida uruguaiana Àstrid Bierge o el pulcre Jordi Amat, biògraf de Trias Fargas. Afegim-hi, sobretot, en Jordi Graupera, que ara tenim a Nova York estudiant, estudiant, estudiant, preparant-se per quan arribi la seva hora, que serà política. Una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries. Si Pla els agrada diuen que els agrada, i si Companys no els plau, no els plau i prou, i no fan concessions al martirologi perquè la veritat no necessita màrtirs. Vila dedica el llibre a Lluís Prenafeta. Prenafeta, que és molt viu, empara i acull a la seva Fundació Catalunya Oberta alguns d'aquests joves, però encara que no fos així, ¿algú dels meus dedicaria una qualsevol cosa a l'antic secretari general de la presidència de Pujol ni reconeixent que és un agut lector de Pla? Després diuen que l'escola de la plastilina, el macramé i l'espontaneïtat no ha donat bons resultats.

Parlo d'escriptors que a més a més escriuen bé (els agrada molt, que els diguin que escriuen bé), però podríem parlar també d'empresaris, de científics, d'economistes, d'artistes, periodistes, autors o directors teatrals tots de la mateixa edat, tots amb la voluntat de construir un país que sigui un altre i no aquest. «Jo sóc nacionalista perquè el meu fill no ho hagi de ser.» La cita, que no és literal perquè ara mateix no la sé trobar, és al llibre d'Enric Vila. No l'entenc gaire, però em sona bé.

Només retrauria a Vila i la seva plèiade que tenen poc sentit de la ironia i de l'humor. Ja creixeran. De totes maneres tampoc sóc ningú per donar consells a uns joves que saben molt bé el que es pesquen tot i les seves contradiccions, que reconeixen com si res: «Les meves esmenes no són mai a la totalitat», diu ara el «carbonitzador» de Companys. Potser la ironia ha estat la cuirassa dels formats en l'època de la por i les paraules entre línies.

Havíem dipositat esperances en els imparables, però em sembla que el futur serà dels descarats. Va nois, governeu, dirigiu, que això no es pot aguantar.

...
 

Un altre Josep Pla, per Patrícia Gabancho

AVUI, 16.04.2009

Som en els anys inhòspits de la postguerra: un home és llençat daltabaix del tramvia perquè ha parlat en català. El tramvia, diu qui refereix l'anècdota, estava en marxa. El relator és l'Enric Vila, aquest noi irat de la columna del costat, i l'home del tramvia era el seu avi. Avi i nét representen la continuïtat d'una Catalunya que s'ha anat construint entre les escletxes que deixa una Espanya sovint impotent però sempre presidida per la voluntat unificadora. Amb aquest rerefons, Enric Vila, historiador i periodista, ha escrit El nostre heroi, Josep Pla, editat pel nouvingut (a l'ofici) Quim Torra, que està obsedit a reconstruir la Catalunya que es manifesta en la cultíssima, intel·ligent i europea premsa de començaments del segle XX, la que Pla mama en els inicis professionals.

VILA HA FET UN LLIBRE MAGNÍFIC I ALHORA excessiu. Un llibre a estones emocionant. L'aposta és arriscada, perquè Pla ha estat abduït per l'espanyolisme català com a emblema d'una manera d'encaixar una certa catalanitat declinant amb l'Espanya més obtusa, i ja se sap que qui pega primer pega dos cops. És difícil oposar-li, tants anys després, un Pla catalanista, censurat, emmudit i decebut, un Pla català: ho va intentar, ara fa dècades, la colla de Quaderns Crema, quan era quadern i no editorial, i no se'n van sortir. Pla és una queixalada massa forta per deixar-la anar: ja se sap que els gossos de presa quan claven la dent no afluixen. Pla va perdurar com el cronista reaccionari de l'Empordà murri i sensual que aquests cosmopolites visiten els caps de setmana. Vila va molt més enllà.

ENRIC VILA S'ATORGA EL PROTAGONISME del llibre: pren Pla com a instrument per construir-se davant del lector, no pas per orgull banal, sinó amb una subtil transcendència. Vila és el dipositari d'una herència que el drama del seu avi escenifica i per tant el seu protagonisme no és altra cosa que un testimoni. És el representant d'una Catalunya encara resistent: el país per al qual Josep Pla escriu l'elegia que és la seva obra: un món estimat que estava a punt de ser anorreat per la barbàrie més infecta -i més infecciosa: només cal veure quanta gent de renom s'hi va deixar contagiar-. Pla, conscient que la derrota no és tan sols una catàstrofe política, sinó sobretot moral i nacional, s'asseu a escriure la memòria d'una terra que està a punt de caducar. És la Catalunya que ha vist sucumbir, escruixida entre Espanya (el franquisme) i aquell anarquisme brut de la FAI, l'anarquisme murciano. Tots dos odiaven alhora el que Catalunya representa: catalanitat i civilització, el món de Josep Pla.

LA DEMOCRÀCIA ENS PORTARIA (I AIXÒ NO ÉS al llibre de Vila) una operació subtil: ens van substituir l'èpica de la resistència nacional de la classe mitjana catalana per l'èpica més grollera de la immigració espanyola, l'èpica que, per dir-ho curt, va de la barraca al PSUC. Catalunya passava un altre cop al costat lleig del tauler: no era la víctima, sinó l'explotadora, llengua inclosa (recordeu allò de catalán, idioma de la burguesía?). Li ho vaig sentir dir a Manuela de Madre ("catalana de l'any") en un míting a Santa Coloma de Gramenet, tard, devien ser les eleccions del 2003. En aquest país, va dir davant d'un auditori ad hoc, "s'ha parat més atenció a les muralles medievals que no pas a la suor obrera". En castellà, ho va dir. Es tracta de substituir els protagonistes de la dignitat, no pas, com hauria estat just, de compartir la dignitat d'una doble opressió.

EL LLIBRE DE VILA DENUNCIA L'OPERACIÓ paral·lela: l'apropiació de Josep Pla. En fan, entre altres coses, el campió del bilingüisme, quan Pla diu que "el bilingüisme és una tragèdia". Hi ha maneres i maneres de llegir Pla. Enric Vila capgira el Pla distorsionat amb unes poques cites, cartes, frases, indicis; que alhora serveixen per situar, com a contrapunt, contemporanis que sí que s'agenollen davant el nou amo quan convé (ni que convingui poc), i tant és si es tracta de Carles Sentís o de Néstor Luján. O de La Vanguardia: poques vegades s'ha perfilat amb tanta mala llet el paper del diari comtal. D'acord, Pla és una anguila davant la censura, i va reculant cada cop més, perquè es fa vell i va perdent convicció, vist com és el país que sobreviu al franquisme. Pla és un drama. Pla és la memòria d'un projecte més alt: amb la democràcia, torna a trobar-se davant les ruïnes del que havia estat el seu somni no formulat: aquella Catalunya que era simplement natural. La que hauria tocat si no fos que. La que famílies com la d'Enric Vila construïen. A vegades, com en el cas del tramvia, el terrorisme nacional espanyol ho fa difícil.

EL PLA DE VILA SAP QUE EL FRANQUISME desmuntarà aquest món i decideix fer-ne les exèquies, llibre a llibre, fins al volum 45. Igual que Salvador Espriu farà La primera història d'Esther per deixar constància del batec i l'excel·lència d'una llengua que no sobreviuria sencera al franquisme. Pla rescabala memòria, paisatge, història, persones, valors, vida quotidiana; Espriu, afegeixo jo, el mirall. Tenien, però, raó: el país ens ha arribat desarborat. Per això llibres com el d'Enric Vila -escrit, per cert, en un català de molt gruix- ens criden a refer-lo, potser en un marc més plausible.

 

 

© a contra vent 2008