Crítiques de "Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp"

...
 

Un llibre recupera els divertits renecs del capità Haddock

Ernest Alòs / El Periódico / 29 de juny de 2011

l creador de Tintín, Georges Remi, Hergé, va aconseguir una de les seves millors creacions amb el capità Haddock, el barbut llop de mar (encara que no aparegui fins al novè àlbum), i s'ho va passar d'allò més creant per al personatge un nombrós vocabulari de renecs. Un festival, i un repte, per als seus traductors a altres llengües, que en el cas del català va ser el periodista i polític republicà Joaquim Ventalló (1899-1996). Un llibre (Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!, Editorial Acontravent) reivindica la seva tasca i recupera el diccionari de 800 expressions que Ventalló va recopilar i va crear com a base per traduir Haddock. Moltes d'aquestes exclamacions van entrar a les bombolles dels àlbums de l'editorial Juventud, però altres que podrien haver estat haddockianes no ho van ser i van quedar en un llistat inèdit. Ventalló va haver de demostrar enginy i inventiva per trobar paral·lels locals a les cançons populars del capità, als termes mariners (va consultar pescadors del Port de la Selva) però sobretot a les emblemàtiques exclamacions del bevedor de whisky.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/llibre-recupera-els-divertits-juraments-del-capita-haddock-versio-catalana-1058263

...
 

Els renecs del capità Haddock

Vila web / 5 de juliol de 2011

Veure vídeo:

http://www.vilaweb.tv/?video=6908

...
 

El renec o l'art del floret

Eva Vázquez / El PUnt / 25 de juny de 2011

Hi ha gent que projecta en l'insult una energia equivalent a la que caldria per arrancar l'anella d'una granada de . Són gent impulsiva i poc creativa, tot el contrari del capità Haddock, aquell mariner irascible que a les aventures de Tintin profereix amb mirada nebulosa i dents serrades uns renecs tan fantasiosos i refinats, que són a la interjecció el mateix que el floret en l'art de la guerra. Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899-1996), el traductor al català de les aventures del reporter més llegit de tots els temps, va entretenir-se a recopilar més de 800 paraules i expressions apropiades per reproduir les explosions d'ira dels personatges d'Hergé en un diccionari ben particular que ara publica Acontravent amb un títol exemplar, Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp.

Eulàlia Ventalló, filla d'aquest polític, poeta i periodista republicà que va descobrir els llibres de Tintín a l'exili, explica en el pròleg que el seu pare posava tant d'entusiasme en les traduccions, que no dubtava a consultar amb els pescadors del Port de la Selva, on passava els estius, l'equivalent català més adequat per a les expressions marineres del loquaç capità Haddock, i havia arribat a reunir un glossari tan ampli de paraules obsoletes o poc freqüents, evitant però les que poguessin semblar massa carrinclones o erudites, que el seu treball pot considerar-se una autèntica obra de creació. El professor de llengua de la Universitat de Girona August Rafanell, afirma a l'epíleg que les troballes lingüístiques de Ventalló, “de tan boniques, deixen de ser insults”, són més aviat demostracions d'enginy, intel·ligència i humor, tals com ara “nyèbits de catracòlics del mal rellamp”, el més brillant dels improperis que va inventar per als personatges d'Hergé, segons l'opinió del periodista i tintinaire Salvador Garcia-Arbós en un altre dels textos que acompanyen el diccionari, i això que entre el repertori injuriós de Ventalló figuren algunes delícies com ara “cataplasma de neula remullada”, “ectoplasma de bunyol estrafet”, “extracte de cretí momificat” o “figureta de pessebre amb funda”. El volum es completa amb una aproximació biogràfica al traductor de Tintín des de 1964 de l'historiador Pau Vinyes i Roig, que ja va dedicar-li l'estudi Visca la República!

...
 

Malsonància ad hoc

Màrius Serra / La Vanguardia / 7 de juliol de 2011

Malsonància ad hoc
A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs , entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un consciènciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. La meva àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època “ser una paula” era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, perquè pau era sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?

La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius, com Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu).

Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de la correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), Pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), Terrorista (en aquells moments Eta encara no havia començat la cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o Xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: Arquitectes, Especialista o Vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults Bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (Escanyagossos, Menjamistos, Espantagarses) em quedo amb Llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles (Cavernícola arnat, Cataplasma encantat, Enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: Europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal per a Mourinho.

...
 

Renecs il.lustríssims

Sebastià Roig / Diari de Girona / 22 de juny de 2011

«El pare dels insults impossibles del nostre llop de mar va ser l'escriptor Joaquim Ventalló»

SEBASTIÀ ROIG Quan un emigrant aterra en un domini lingüístic diferent al seu, sol aprendre amb facilitat els renecs i els improperis de la població nadiua. D'aquí es pot inferir que conèixer els insults resulta essencial per anar fent la viu-viu dins la societat d'acollida.

Malgrat la nostra tendència a l'insult curt i efectiu, la saviesa popular de vegades s'esplaia en expressions llargues i refistolades, perfectes a l'hora de manifestar una emprenyada profunda. "Mecasum la pell d'anar a cavall!" és un dels meus renecs preferits. Per què? Perquè sembla nascut a la gola rasposa del capità Haddock, el gran personatge d'Hergé.

Haddock és un renegaire cum laude, un malabarista dels vituperis. M'imagino que la ingesta compulsiva de Loch Lomond força a veure amb la seva creativitat. Si l'home hagués canviat el whisky escocès per càpsules de Fisherman's Friend, , potser mai no hauria passat del rústec "Casum l'olla!".

El pare dels insults impossibles del nostre llop de mar va ser l'escriptor Joaquim Ventalló, traductor dels còmics de Tintín al català. Ventalló va il·lustrar el mal geni del capità amb foguerades tan rampelludes (i dignes de Lewis Carroll) com "Nyèbits de catracòlics del mal rellamp!".


Qui vulgui navegar sense traves per l'oceà d'insults de l'almirall Haddock, podrà fer-ho, des d'ara, en companyia del llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! Aquest quadern de bitàcola inaudit recull 800 paraules i expressions ventallonianes, repuntejades per textos d'Eulàlia Ventalló, Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell. Un llibre que pot ser el manual d'estirabots perfecte per verbalitzar la nostra indignació a cada cantonada.

...
 

Joaquim Ventalló

Xevi Planas / Presència / 3 de juliol de 2011

La indignació no és una ideologia, sinó un sentiment. Són molt diversos, doncs, els motius pels quals estan indignades les persones que en les últimes setmanes han protestat en acampades i manifestacions. El que les ha unit no és una mateixa visió de la realitat vehiculada a través d'un moviment ciutadà cohesionat políticament, sinó el desig de sortir al carrer a fer sentir la veu del poble independentment de si exerceix el dret a vot quan hi ha eleccions.

Més que plantejar alternatives programàtiques d'acció política defensables per tots els indignats, el conjunt de les protestes fonamentalment formula dues queixes assumides per tots els revoltats. Els indignats culpen els bancs de la crisi econòmica i de falta d'ètica, i acusen els polítics de no evitar la crisi i de no representar la voluntat popular amb una moral exemplar.

Segurament no es duen poder treure gaires més conclusions irrefutables d'aquestes protestes contaminades pels qui les instrumentalitzen infiltrant-s'hi aprofitant la confusió general.

Qui està indignat sovint té ganes de renegar. Més enllà de si s'acaben o no les acampades i les manifestacions, tot indica que la indignació pot durar tant com la crisi. Si els indignats tenen la necessitat de proveir-se d'un extens repertori de renecs per no repetir sempre els mateixos, es poden comprar Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!, el llibre que Acontravent acaba de publicar amb els més de 800 insults que Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899-Barcelona, 1996) va reunir mentre traduïa les aventures de Tintín guiant-se per la vivesa del català dels seus amics mariners i pescadors del Port de la Selva.

August Rafanell recorda a l'epíleg de Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! que són moltes les persones que van començar a llegir en català gràcies a la transfiguració lingüística de les historietes d'Hergé que va obrar Ventalló amb una paciència artesanal.

Periodista precoç, radiofonista avançat al seu temps, autor del bateig del setmanari satíric El Be Negre, polític precursor de l'aviació al país, Ventalló va ser ben útil per a la col·lectivitat en la seva llarga vida. Encara ho és molt. Els insults candorosos que ens ha llegat són la millor garantia que amb la indignació d'ara, fructifiqui o no en guanys per a tothom, no arribarà la sang al riu.

...
 

Galàpet,, nas de mocs!!

Julià Guillamon / La Vanguardia / 10.8.2011

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

 

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

 

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps,  pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt  expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga  amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu  ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

 

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

 

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps,  pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt  expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga  amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu  ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

 

 

© a contra vent 2008