Crítiques de "HONORABLES. Cartes a la pàtria perduda"

...
 

Una pàtria retrobada

Avui / Carles Ribera/ La Contra / 11.5.2011

El 80è aniversari de la proclamació de la República va ser commemorat a les planes d'aquest diari amb la publicació d'una sèrie de retrats signada per Quim Torra, escriptor i editor. Rafael Patxot, Eugeni Xammar, Just Cabot, Amadeu Hurtado van ser alguns dels noms rescatats de l'ostracisme juntament amb altres de menys necessitats de llum com Macià, Carrasco i Formiguera o Pau Casals, però igualment decisius a l'hora d'entendre el país d'on venim, que és una manera de dir el país on som, o hauríem de ser. Aquells catorze perfils, més esponjats, integren Honorables. Cartes a la pàtria perduda (Acontravent), presentat ahir a l'Ateneu Barcelonès. Un volum que suma a la llista sis noms més. I quins noms: Josep Pla, Pau Romeva, Josep Maria Folch i Torres, Josep Maria Trias i Peitx, Joan Coromines i Francesc Cambó. Republicanisme més cívic que polític.

La selecció no és ni exhaustiva ni panoràmica. Ho diu el mateix autor: “La meva llista és tremendament parcial, no me n'amago”. És parcial, però no pas partidista. Hi figura tot l'arc polític que va convergir en el pensament republicà i patriòtic (i també liberal), des de l'ERC a la Lliga, d'Acció Catalana a Unió. No és una tria partidista, ni tampoc sectària, ja que s'hi citen altres noms que haurien pogut ser-hi, com Companys, Tarradellas, i Serra i Moret, dels quals Torra comenta que no els coneix prou o que prefereix no tractar-los injustament.

L'acte d'ahir, organitzat pel diari El Matí Digital (ha publicat els retrats sota el títol que ara dóna nom al llibre) va ser presentat pel director d'El Matí, Joan Capdevila, que va reivindicar el concepte pàtria davant d'un auditori que omplia la sala Sagarra de l'Ateneu, amb presència de néts d'algun dels biografiats, com el de Carrasco i el d'Hurtado. Honorables combina passió, amenitat i rigor. Una obra imprescindible per acostar-se a una Catalunya que va ser culta, demòcrata i cosmopolita sense deixar de ser insubornablement patriota. El franquisme la va dinamitar i va deixar un esvoranc que no s'ha tornat a reomplir. Quim Torra fa un temps que es dedica a recompondre'n les peces, les d'una tradició política estroncada, per connectar el país que va poder ser amb un que podria tornar a ser.

...
 

L'alemany, el negre i la independència

Avui / Lluís Bou / 25.5.2011

Otto Schilly, ministre de l'Interior alemany, un cop es va trobar amb Jordi Pujol i se li queixava de la reivindicació que fa Catalunya de la llengua pròpia. Se'n feia creus que ens entestéssim en un idioma que per a ell era un dialecte. Pujol va respondre-li enviant-li tres diccionaris: “Un era de català-castellà, perquè veiés que eren dos idiomes. Un segon era una guia de converses de l'any 1504 editada a Perpinyà per un editor de Nuremberg, català-alemany. I el tercer que li vaig enviar era el català-sànscrit, perquè un idioma que es preocupa de tenir versió en sànscrit vol dir que és una llengua de cultura”.

No va quedar clar si el ministre de l'Interior va quedar convençut, però el que està clar és la importància de la cultura per a la identitat catalana. Pujol va advertir que al costat d'aquesta hi ha molta tarregada, la que va acabar enfonsant el país als anys trenta. Va fer aquesta doble lectura en la presentació a la Facultat de Comunicació Blanquerna del llibre de l'editor i escriptor Quim Torra Honorables. Cartes a la pàtria perduda. També havia d'assistir a l'acte l'exconseller Agustí Bassols, però no hi va poder ser present per un problema familiar.

Pujol va reconèixer que el moment actual del país és difícil, que alguns elements bàsics de la identitat han estat sotraguejats i que les il·lusions dels intel·lectuals dels anys vint citats en el llibre tan sols han estat complertes a mitges. “Aquella gent tenien clar que volien fer un país a l'estil de la ciutat d'ideals de Màrius Torres, d'alta qualitat. I tenien raó perquè si no som una Catalunya que estigui per sobre de la mitjana, ens serà difícil sobreviure”.

Pujol va apuntar a les solucions a la crisi econòmica agafant els referents dels anys vint, des de Ferran Soldevila, fins a Amadeu Hurtado, passant per Pompeu Fabra. Buscaven l'excel·lència abans que tot s'ho emportés la guerra. Va advertir que qualsevol situació pot empitjorar també ara si no es va amb cura i amb actitud de nou-rics. Però Pujol va admetre també que el segon problema que té a hores d'ara Catalunya és el de la immigració, i va evitar en això el llenguatge políticament correcte. “Tots sabem que els negres senegalesos tenen facilitats pels idiomes, riuen, són més alegres, i més porosos. En canvi, l'argentí, no. L'argentí que arriba aquí es pregunta: I jo he de parlar català? Tenen l'orgull de la seva llengua, com l'australià el té de l'anglès”.

Segons l'expresident, amb l'ofensiva espanyola que pateix Catalunya, tot plegat es complica. “La independència té dificultats, però és evident que no podem acceptar l'Espanya que ens volen imposar”, va reiterar com en els seus darrers discursos. I va recordar que abans de confederal cal ser independent, mentre proclamava que l'Espanya plural en què creien Vicenç Vives i Salvador Espriu ha fracassat. Per ell, però, la solució no vindrà amb tarregades sinó amb treball.

...
 

Programa L'Hora del Lector del Canal 33

22 de maig de 2011

http://victoramela.com/2011/05/lhora-del-lector-22-de-maig-2011/

...
 

La gratitud contra l'oblit

Diari de Balears / Pere Antoni Pons / 21 de maig

L’escriptor i editor Quim Torra (Blanes, 1962) continua la seva lluita per rescatar de l’oblit els membres més il·lustres –també els més injustament desconeguts– d’allò que Huertas Claveria i Carles Geli anomenaren la Catalunya impossible.

La Catalunya impossible és la que, hereva del catalanisme regeneracionista de finals del segle XIX, va començar a esbossar un sòlid projecte nacional de present i de futur amb el Noucentisme i amb la Mancomunitat. Aquell projecte pretenia convertir Catalunya en una nació plena i lliure, cosmopolita, moderna, culta, liberal, democràtica i oberta al món, però alhora absolutament fidel a la pròpia identitat.

Aquella Catalunya ideal, somiada però també treballada a fons, va estar a punt de fer-se realitat durant els primers anys de la República, però el descontrol destructiu
i la barbàrie dels anarquistes més tronats, primer, i la victòria franquista en la Guerra Civil, finalment, varen fer-la impossible per sempre més.

Amb Honorables. Cartes a la pàtria perduda, Torra ha volgut retre un particular omenatge als grans homes que, des de l’esfera sociopolítica i/o creativa, intel·lectual i científica, varen
protagonitzar, varen provar de forjar, aquell país. Amb tot, convé dir ja d’entrada que Torra
no ha fet un exercici de nostàlgia patriòtica. És cert que la forma literària escollida –cartes dirigides de manera personal i directa als prohoms admirats– permet, o fins i tot propicia, tota casta d’abrandaments, i que és terreny abonat per a tota mena d’efusions sentimentals i patriòtiques (que l’autor no defuig). Però Torra ha sabut –i això és el més important– dotar de contingut i de sentit intel·lectual, moral i històric el seu patriotisme.

Vull dir que no ens trobem amb un llibre destinat a satisfer la secreta necrofília nacional que potser rosega alguns lectors catalanistes, els quals necessiten, farts de tants fracassos i frustracions, saciar de tant en tant les seves pulsions més fosques. Més aviat
el contrari: es nota que l’autor ha escrit cada un dels textos amb la voluntat de fer servir l’escalfor dels focs que varen encendre els homes que retrata per atiar el foc
de l’únic objectiu seriós i vàlid que, per Torra, avui dia es pot plantejar el catalanisme: la independència. Sobretot ara que el país “es dessagna, exhaust, obert en canal”.

La nòmina de destinataris d’aquestes “cartes a la pàtria perduda” és senzillament
impressionant. Se’n pot destacar: Manuel Carrasco i Formiguera, mític dirigent d’Unió,
“el nacionalista amb més judicis polítics” de l’època, afusellat a Burgos, representant
del “catalanisme més pur”; Ferran Soldevila, “el màxim historiador
de Catalunya”; Enric Prat de la Riba, el cervell ordenador del
país, el responsable de “l’extraordinària obra de reconstrucció nacional”
que va ser laMancomunitat; el doctor Josep Trueta, eminent científic, un dels símbols
més coneguts, juntament amb Pau Casals (un altre honorable), dels catalans exiliats; Amadeu Hurtado, impulsor del setmanari Mirador, “una festa per a la intel·ligència catalanista”; Pompeu Fabra, que va aconseguir fixar “una llengua moderna de cultura, clara i lògica, autònoma i germana de les altres d’Europa”, i que va morir a l’exili; Pau Romeva, el pedagog chestertonià; Lluís Nicolau d’Olwer, un dels que va anar a Madrid per discutir sobre  la República catalana que havia proclamat Macià i que, després de tornar, va ferque es convertís en la Generalitat de Catalunya; Antoni Rovira i Virgili, de qui ens
n’arriba l’estampa a través de la seva filla Teresa, de 90 anys, que Torra visita cada setmana; FrancescCambó, el polític de raça, que va fer tantes coses extraordinàries
com errors va cometre; i Francesc Macià, la figura més impecable, potser, del catalanisme
del segle XX. A aquests noms, s’hi han d’afegir els de Pla, Xammar, Cabot, Pi i Sunyer, Folch i Torres, Patxot,Trias i Peitx, i Coromines. I, també, el de l’avi de l’autor.

Torra ha sabut barrejar el rigor instructiu de l’historiador i la passió inflamada del patriota que se sent íntimament lligat –ideologia, sentiment i família– a les figures a qui ret homenatge. El resultat és un llibre històricament útil i patriòticament fervorós

 

 

© a contra vent 2008