Crítiques de "Una altra solitud"

...
 

Una altra solitud

Manuel Cuyàs / AVUI / 16 de juny de 2011

Acontravent, l’editorial de Quim Torra, aquell que té el despatx a l’Ateneu Barcelonès i entre lectura i lectura parla amb la tortuga del jardí, acaba de publicar un llibre sensacional que es mou entre la ficció i la realitat,entre la novel·la i el dietari. L’ha
escrit Jaume Genís i es titula Una altra solitud.

Jaume Genís, un inèdit, ja té els seus anyets: cinquanta-nou. Amb menys edat segur que no s’escriuen llibres així. Genís va néixer a Premià de Mar el 1952, és professor d’història i es va doctorar amb una tesi sobre Antoni Gaudí. És important saber això últim. L’estudi de Gaudí el va fer reflexionar sobre el parc Güell, exemple de domesticació de la naturalesa: d’aquí va passar a Verdaguer i Maragall, autors de la naturalesa per domesticar, i a Eugeni d’Ors, el gran domesticador.


El llibre va de la Solitud de la Víctor Català i va del Pentarca, principalment. Un estudiós de D’Ors s’ha isolat en una casa d’alta muntanya per unes raons dramàtiques que són dites de passada perquè no importen gaire. En una cabana propera s’hi instal·len un observador de la naturalesa que fa estudis sobre el canvi climàtic, i la seva companya, que és escultora. Per allí corre un A guarda que és una salvatgina i té un gos. Si els dic que l’escultora es diu
Mila, que el biòleg es diu Martí i que el guarda es diu Amílcar, vostès, per poc familiaritzats que estiguin amb la Solitud de la Català, s’adonaran dels paral·lelismes.

Cal haver llegit la Solitud original per entendre aquesta altra? Home, és recomanable perquè ens trobem davant una obra en clau, però també pot ser profitós no tenir-la present
i anar fent via en la lectura. El protagonista escriu un dietari. L’escriurà durant nou mesos complets. El número nou no és perquè sí. Tot llegint D’Ors a la seva cabana, el cap se li’n va d’un lloc a l’altre. De D’Ors passem a Picasso; de Picasso, a Tàpies; de Tàpies, a Miró. I com que ens trobem en un lloc elevat on fa fred, la referència a La muntanya màgica de Thomas Mann i dels seus personatges es fa inevitable: Castorp, Settembrini, Nafta... És necessari
haver llegit Mann i estar familiaritzat amb Picasso, Tàpies o Miró? Millor que sí, és clar. I si no, el protagonista ja dóna prou elements per situar el lector. De totes maneres, és un llibre per a lectors lletrats i cultivats? Tampoc en excés perquè el protagonista no només viu del pa
espiritual sinó que també es cou unes torrades a ran de la llar, baixa al poble a jugar a la botifarra, fa moltes excursions amunt i avall i té una certa i molt tènue relació amb l’escultora, que, com ell, com D’Ors o com Gaudí, també, per ofici vol posar un morrió a la naturalesa. Neva,neva molt, i uns llops es fan presents. És clar, trobant-nos a muntanya
i enmig de clàssics literaris no hi podia faltar una evocació a Terra baixa.

Entrem al mes de juny, hi anem avançant, i segueix nevant. En Martí, el biòleg, se n’ha d’anar amb la cua entre cames: ell que venia a certificar l’escalfament global. Una nota
irònica en un llibre que tendeix a la gravetat. Entrin a la casa de muntanya del protagonista. Aquí dins, l’ordre. A fora, la naturalesa deixada anar. “En la Barcelona del seu temps, D’Ors era un dels únics que entenien Gaudí, que per ell representava l’antítesi d’allò que pensava que havia de ser l’art, de la seva concepció del món”. Aquest és el to.

En Jaume Genís és amic meu. Un altre amic, en Manuel Foraster, que també té una edat, pensa estrenar-se aquesta tardor com a novel·lista amb una obra amb moltes referències
literàries, pictòriques i cinematogràfiques. És una tendència entre gent lletrada. S’ho han dit?

...
 

Una altra solitud

Anna Carreras / Time Out/ juny 2011

Si Josep Pla aixequés el cap, es trauria la boina reverenciant Jaume Genís: acaba de publicar Una altra solitud, un relat entre l’assaig i la ficció que supera, en dinamisme i estat d’esperit, els dietaris del tòtem de Palafrugell. Que l’acadèmia em perdoni. Imaginem que el pastor de la novel·la Solitud (de Víctor Català) escriu un dietari al segle XXI i ens dóna una altra òptica del clàssic de 1904-1905: la terra com a déu.


Escrita en primera persona, Una altra solitud no només és un trabuc, un tribut o una relectura original d’estil suggestiu. És la història d’un amant de l’obra d’Eugeni d’Ors, exiliat del temps i l’espai, que té per veïns una parella de biòlegs: la Milena/Mila (també escultora), en Martí/Maties, i el guarda del refugi (Amílcar/ l’Ànima), que parla en monosíl·labs. Entre ells es relacionen com a Solitud: potser aquí desapareix l’enginy.

El pastor és un creador. Un paper rodó i ben dibuixat a qui coneixem des d’una òptica doble: l’aspecte extern d’una vida “social”, i el món interior, que el porta a estimar la seva solitud a través del filtre de l’art. Va a buscar bolets i compra llibres per internet; escolta la fressa del torrent i coneix Foucault, Picasso o Gaudí; riu quan els gorgs rondinen i respon correus electrònics. Aquest exegeta de la vida ens regala els fragments d’una natura orgànica: engega “l’etern discurs orsià entre classicisme i romanticisme” i pinta allò que mira, fent-ne dissecció. El narrador és la síntesi de la dialèctica entre la terra ancestral (Maragall) i la modernitat artística (D’Ors). Un llibre que ensenya delectant i que fila uns aforismes genials.  –Anna Carreras

 

 

© a contra vent 2008