Crítiques de "Josep Pla oral"

...
 

Un llibre de diàlegs recull la filosofia de Josep Pla

Agència Efe / 5.3.2011

El llibre Josep Pla oral (A contra vent), que recull la visió de Josep Pla sobre la vida a partir de les converses que va mantenir amb el seu autor, Josep Valls, commemora que el pròxim 23 d'abril, dia de Sant Jordi, es compliran 30 anys de la mort de l'escriptor empordanès.

A través d'aquest llibre, el prosista de Palafrugell (Baix Empordà) continua invitant el lector a reflexionar amb un esperit que sovint recorda el de "Notes disperses" i altres llibres seus redactats sota la influència dels moralistes francesos del segle XVIII.

Josep Valls ha transcrit en Josep Pla oral 183 visions sobre ell mateix i sobre la vida, la gent, la literatura, l'art, el menjar, el país, el viatge, la religió i la política que el propi autor li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida.

Entre 1973 i 1981, van compartir nombroses trobades en el Motel Empordà de Figueres, on Josep Pla tenia reservada sempre la taula 26 del restaurant i on Valls treballava d'administrador.

Per Josep Valls, les visions que Josep Pla li va confessar sobre les qüestions que li interessaven són d'una sorprenent actualitat. "Qui les ha llegit percep que a estones sembla que constitueixin una espècie de testament ideològic de caràcter premonitori", subratlla.

"Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar el que a Madrid fan com qui es menja un préssec", o "És colossal! En aquest país cada dia hi ha més gent que es queda sense treball, cada dia hi ha més morts a les carreteres, cada dia es mengen coses pitjors, cada dia tothom entén menys. Però quan un pregunta com va tot, tothom contesta invariablement 'Vaig tirant'", afirma Pla parlant de política.

En parlar de cuina sembla que Josep Pla endevina el futur: "Com més crisi hi ha, més menja la gent. Prefereixen anar a menjar als restaurants que tenir diners en el banc", o "Com més malament menja la gent en els restaurants, més propina deixa; per a poder-ho explicar als veïns i als amics, a Barcelona i arreu del món".

Encara més premonitori és l'autor de "El quadern gris" quan diu que "tota aquella cuina d'abans s'acaba. No hi ha res a fer. Tenen la culpa els frigorífics, les llaunes i, en general, les màquines de la cuina moderna".

Josep Pla oral permet alhora descobrir quina imatge tenia l'escriptor de Palafrugell sobre si mateix: "Em diuen que sóc feixista. El que sóc és l'home que aquí va perdre més diners durant el franquisme, pels molts articles meus que van anar directament al cistell".

Sobre l'amor, Pla comenta: "Això que diuen amor pot convertir a una pastoreta en una reina, però una vegada evaporat l'encant sensual, que és passatger per si mateix, el rei enviarà a la pastoreta a fer punyetes".

"Si vostè està interessat en les coses hiperbòliques, intenti ser feliç. Si és més raonable, intenti viure, que ja és bastant difícil", resumeix bastant la filosofia de Pla sobre la vida.

Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, Girona, 1944) és patró de la Fundació Josep Pla i ha publicat tres llibres en els quals evoca la seva amistat amb l'escriptor.

Narrador, assagista i biògraf, és autor de nombroses obres, entre les que destaquen La ciutat del lliri vermell (2006) i Nus i crus o la vida perdurable (2007).

...
 

Escoltant l'oracle

El Punt / 7.3.2011/ Eva Vázquez

A Josep Pla li agradava la taula, però preferentment amb companyia, així que el dia que el seu amic Ramon Sala el va deixar al Motel de Figueres perquè ell tenia pressa per tornar a Castellfollit, l'escriptor es va sentir inesperadament desvalgut. El cuiner Josep Mercader, que el coneixia bé, sabia que era una impertinència deixar-lo sol a taula, però aquell dia el restaurant era ple, i ni ell ni cap dels cambrers podien entretenir-se a oferir-li companyia. Fins que al senyor Mercader se li va acudir cridar l'administrador del local i demanar-li per favor que s'assegués amb el vell escriptor i li donés conversa. No es coneixien de res, i el silenci amenaçava de fer-se dens, però Pla va tenir l'ocurrència de preguntar al bon noi a què es dedicava, i Josep Valls va tenir l'encert d'aclarir-li que, tot i guanyar-se la vida fent números, la seva vocació eren les lletres, que havia estudiat al seminari de Girona. “Ah, la millor universitat del món!”, va exclamar Pla. I ja va estar. Els vuit anys següents van fer-se inseparables, a la seva taula 26 del Motel, sempre la mateixa, on dinaven plegats, conversaven i secretejaven. Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, 1944) el tornava sempre a Llofriu amb cotxe, a vegades l'afaitava i tot, i alguna ocasió li va arribar a fer de metge. Van ser amics, en el sentit ple de la paraula, i avui encara Valls sent tan viva aquella proximitat, que declara amb convicció: “Jo l'estimava, aquest home”.

Des d'aquella primera trobada de l'any 73, Valls, col·laborador d'El Punt, va acostumar-se a prendre notes de les sobretaules amb Pla, sempre aprofitables i sucoses. De moltes d'elles n'ha donat compte als tres llibres que ha publicat sobre el seu amic, Josep Pla inèdit (1982), Josep Pla: converses a l'Empordà (1986) i Pla de conversa (1997). Ara ha seleccionat 183 fragments d'aquelles xerrades esporgades dels seus llibres anteriors per compondre Josep Pla oral (Acontravent), una col·lecció de citacions, sentències, reflexions, aforismes i fins i tot acudits que presenten l'autor d'El quadern gris com “una mena d'oracle”, assegura Valls, no només per l'astúcia de les seves observacions, sinó també per la seva permanent actualitat: “Era un home avançat al seu temps, que parlava des de la saviesa. Un clàssic. I un clàssic no és altra cosa que algú que, per més que el llegeixis, sempre et diu coses noves”. Coses com ara “Catalunya és un país d'eròtics corregits per l'avarícia”, o “un ha d'escriure tal com parla, com si escrivís per a una seva tia soltera”, o “com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa”, i encara “com puc entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sé què és un sofregit?”.

A l'estil dels moralistes francesos del segle XVIII que tant apreciava, des de Chamfort a Montaigne, Pla apareix en aquestes notes, totes recollides de viva veu pel seu transcriptor, a pesar que algunes van ser elaborades literàriament per l'autor i incorporades a l'obra escrita, com un home de variats interessos que sentenciava sobre la vida, la gent, la literatura, l'art, la cuina, el país, el món, la religió, la política i sobre ell mateix, els apartats en què s'organitza aquesta mena de breviari del pensament planià. Valls, que admet haver deixat fora les declaracions més íntimes que Pla va confiar-li (“no hi ha res que s'assembli més a un confessionari que un cotxe a l'hivern travessant l'Empordà de nit amb la calefacció engegada”, diu enigmàtic), vol retre amb aquest Josep Pla oral un homenatge a l'escriptor, en el trentè aniversari de la seva mort, i al seu estil concís, “ni culte ni popular, entre el periodisme i la literatura, però mai grandiloqüent”, un esperit que el seu biògraf ha volgut transmetre també a la brevetat del seu pròleg, escrit, afirma, “amb cinta mètrica”. Les primeres presentacions del llibre seran el 21 de març a La 22 de Girona, i el 8 d'abril a la Fundació Pla de Palafrugell.

...
 

Tota una filosofia de vida en

Fundació Catalunya Oberta / 15.4.2011

Organitzat per la Fundació Catalunya Oberta , l'editor de A Contravent, Quim Torra, l'autor del llibre, Josep Valls i l'escriptor Valentí Puig han presentat aquest Josep Pla oral. El llibre ofereix tota una filosofia de vida, en onze apartats diferents que abasten des de la vida fins l'art, el país, el viatge o el menjar -cuina, mai gastronomia, concepte  que detestava- reflecteixen definicions concises que ningú com Pla podia fer.

Josep Valls ha explicat la historia del seu coneixement i lligam amb Josep Pla que se inicia a l'any 1973. En aquell moment , Valls era administrador del motel Empordà i aquell escriptor que, de forma permanent, n'ocupava la taula 26 el va fer seure amb ell perquè no li agradava menjar sol. .Recorda Valls la preocupació de Joseph Pla pels aspectes personals dels seus interlocutors i com li va preguntar si "era feliç". "No" -va dir-li, Valls- pel neguit de ser un home de lletres que ha de fer números. Però quan de veritat va guanyar-se a Pla va ser quan li va explicar que la seva formació era la de seminarista, i encara mes quan Valls li va explicar que havia estudiat llatí. "En recitar-li passatges de l'Eneida" no va poder aguantar la llàgrima viva", recorda. .Des d'aquest moment Valls  es va entestar a transcriure tot allò que de les converses mantingudes amb Pla podia tenir interès.

L'escriptor Valentí Puig, en la seva intervenció, va dir:

"La propensió general que és rebaixar Josep Pla a ras de les nostres preferències anecdòtiques representa un símptoma més d'una mala intel·ligència de les coses, de desenteniment de la literatura i del lloc de la literatura en la societat catalana, un lloc del tot esquifit, de biaix, inconseqüent, molt poc significatiu. Als seus llibres sobre Pla, Josep Valls va transcriure amb notòria retentiva els monòlegs i les converses de l'escriptor, ja vell, al motel Empordà. Captava un to de veu, l'expansió vital i els enigmes del personatge. Ara tenim a les llibreries el seu Josep Pla oral. No voldria entrebancar-me en qüestions d'estilística, però suggereixo que la prosa del Pla senil és molt més oral que la prosa del Pla jove. ¿Era un vol més natural o un vol més baix? En ambdues circumstàncies de la literatura, la malícia sempre és un factor actiu.

Per exemple, el Pla que a l'Ateneu pretén traduir la prosa de Jules Renard. Començava a comprendre que que en l'obra d'art sempre s'han combinat la llibertat i la fórmula, la voluntat i la llei. La intuïció del moment i la realitat que es vol captar. Ja deia que la llibertat no pot eliminar-se, com no es pot prescindir de forma salvatge de les aportacions del passat. La llibertat no és un corrosiu; pot ser la gràcia. Veig aquí un principi: llibertat lligada amb continuïtat. La prosa que ve de Verdaguer, per exemple; el periodisme que ve de Mañé i Flaquer; el paisatge que ve de la romanitat. Anar a la processó encara que sigui amb un misto. Entre la coacció formal deliberada i l'horitzó sense fronteres, l'escriptor pretén a la vegada l'exactitud i l'atmosfera, la sensualitat i la raó empírica. Escriure per extreure del gruix de la vida la línia graciosa o dramàtica d'una melodia, el perfil d'una vida humana, una forma. Diguem-ho d'una altra manera, contribuir a la lluita entre la cultura i la naturalesa, tan mal entesa avui. La capacitat destructora de la naturalesa és incalculable. Valls recull una reflexió de Pla: "La naturalesa és la cosa més salvatge que hi ha. No respecta absolutament res. Quanta amics se'ns han mort de ben joves? No calen guerres ni res més. La naturalesa s'encarrega de tot".

Del Pla conversador que Josep Valls escoltava al motel Empordà podríem anar a les seves lectures dels moralistes francesos. Hem arribat a un analfabetisme tan extremat que sempre hi ha qui es creu que els escriptors moralistes francesos eren els sagristans maniqueus del Gran Siècle. Es que hi ha mestre-tites post-moderns que quan senten parlar de moral o de bellesa treuen la pistola. Ben al contrari, el gran tema dels moralistes francesos era la feblesa humana, sobre tot la vanitat i l'egoisme. Fins i tot, quan Proust formula les pautes de la conducta de Charlus és un escriptor de la tradició dels moralistes, com la Bruyère o La Rochefoucauld. Parlar-ne ve a compte perquè aquella literatura francesa del XVII i del XVIII fou, en gran mesura, una literatura de converses. I per Pla, la literatura en prosa és fer intel·ligible la conversa humana. De jove, escolta amb admiració els "causeurs" humoristes i egòlatres de l'Ateneu o de Palafrugell. Tertúlia i conversa són dues fonts de la literatura de Pla. Una educació intel·lectual i sentimental. Després, anys després, ja venen els monòlegs que va anotar Josep Valls. Als salons d'aquell Gran Siècle, al casino de Palafrugell i al bar del Majestic, l'interès de la literatura viva és pels mòbils secrets de la naturalesa humana.

Pla n'havia après molt dels moralistes francesos. I per això insistia: "No defenso pas l'egotisme de la irresponsabilitat. Defenso l'egotisme defensable, fent abstracció del pes mort de l'època". I ara ve una segona part que els antiplanians maniqueus volen ignorar. Diu: "El que té interès, en efecte, és jugar fort, comprometre's, encara-se amb les coses. La mort és l'última ratlla del llibre de la vida, però el que cal fer es que el llibre no quedi en blanc". Es, una vegada més, al contrari del Pla de la collonada i del Pla que s'estira i arronsa com un acordió, és l'escriptor que no pot ser-ho sense ser-ne responsable. Insisteixo, hi ha molts pseudolectors de Pla: citen els seus tics verbals i desconeixen, si es que no menyspreen, les resplendors de la seva prosa.

Escriure com qui escriu una carta a la família. Gabriel Ferrater també ho volia dels poemes, un "rapport" comercial. I d'això en parla Léautaud quan l'entrevista Robert Mallet. Sosté que l'únic estil que l'importa és l'estil de la conversa. Escriure una pàgina com s'escriu una carta, amb celeritat, sense tornar enrere, com qui té una conversació. La conversació, és clar, de qui té alguna cosa per dir. No és una dada freqüent ara que passem per un període tan xavacà. Mirin, és un període tan xavacà que fa més petites les coses que eren grans i magnifica, al contrari, les coses que sempre han estat petites. Per exemple: empetiteixen a Pla, li posen calçotets llargs, li redueixen la dimensió intel·lectual perquè ens queda més a l'abast un Pla sotmès a la por natura, ignoren la seva capacitat d'anàlisi política perquè volen una política que simplifiqui, redueixen tot un sistema expressiu a la simple juxtaposició de substantius i adjectius. Li posen boina. Es a dir, relativitzen tot allò que ell havia volgut ser quan aspirava a les coses millors. Fan circumstància la seva literatura, fan anecdòtica la seva biografia.

¿On poden quedar enfangades tota una societat i tota una literatura? Sens dubte, en la mediocritat. Ho podem constatar amb facilitat. Es la mediocritat del panxa-content, del fatxenda vulgar, del milhomes, de la barroeria, de l'intel·lectual de cap de setmana, del bandarra mediàtic, de l'artistàs, dels qui s'estimen més viure a costa de l'Estat o inflar encara més els mites de la pàtria que saber-ne els defectes. Es la mediocritat que una bona pàgina de Pla fulmina de ple. No és el Josep Pla predilecte dels qui volen una literatura de micro-ones, una prosa de "ket-chup", un pensament de tot a un euro.

En aquesta fase d'impasse històric i moral, permeti'm retornar a l'elogi del burgés. Pla diu que el burgès tendeix a la respectabilitat però no per raons purament personals; hi aspira per l'ofici que fa, pels coneixements, pel "métier". Arribar a ser respectable és l'ideal de la burgesia". Es per això, suposo que ni buscant amb un fanal trobem burgesos de de veritat. En canvi, aquell Pla que alguns volen convertir en un espia grotesc és, per la seva obra literària, un individualista superior que encara només troba la pròpia formula a la intempèrie, sense teràpies col·lectives, sense sistema ideològic. Es clar: encara ara, com deia Pla fa molts anys, la gent només entén les coses utòpiques, hipotètiques. Però és que és necessària més intel·ligència i esforç per entendre l'empirisme real i concret. El racionalisme és simètric, enlluernador i irrealitzable. L'empirisme és l'única solució.

També manté tot el vigor l'advertència de Pla respecte a la confusió entre sentimentalisme i raó política. Una política que sigui de civilització. Sense una sedimentació prèvia de formes civilitzadores, a la literatura -como també digué Henry James- li manca l'humus imprescindible per arrelar. Es un humus que estem destruint d'una manera sistemàtica. Anem més enllà de la desmemoria que Pla tanta va criticar, l'incapacitat d'emmagatzemar el record col·lectiu, la carència d'un "stock" de formes pròpies de la memòria compartida.

Més enllà de tot això, més enllà de la ciutat perduda i de la ciutat somniada, el que compta és ser a casa. Ho escriu Josep Pla de retorn d'un viatge: "I, ara, ja tornem a ser a casa, gràcies a Déu! Dedicar-se, en el món d'avui i el de sempre, a fer el fill pròdig, mai! Tornar a casa, sempre! Tornar a casa, tant si plou i els arbres s'enfilen com si s'entaula el mestral, que fa tant de mal, com si entrem en les secades misèrrimes. La terra que trepitgem ens dóna una certa idea del que és la vida. Tot és insegur, tot és incert. No tenim més remei que acceptar la terra on hem nascut, per amarga, misèrrima o bona que sigui. No tenim altre remei". I és així. També als inicis del segle XXI tot és insegur, tot és incert. Quin segle tenim a l'aguait! Milers de coses noves per pensar, que no podem pensar com les pensàvem abans, que no podrem descriure com abans, que no seran literatura de la mateixa manera que abans. Qualsevol dia arribarem al llindar d'un món post-humà. Encara valen unes nobles paraules de Burke: "A fi que triomfi el mal, només és necessari que els bons no facin res". I com sempre, el retorn no és la seguretat ni la certitud. Es el sentit de la lleialtat a la vida. En un llibre més aviat tardà, és característic d'André Gide que capgirés la història del fill pròdig. Fa que, quan el fill pròdig retorna a casa, el germà petit sigui qui decideix partir. Això seria como no acabar mai, trencar una i altra vegada, reconèixer l'impossibilitat dels vincles. Tot al contrari. Permeti'm acabar dient que la literatura és un vincle. Això és Pla, un vincle".

...
 

Pla de viva veu

El Periódico / Lluïsa Fuentes / 20-4-2011

«Jo ja sabia de l'existència de Josep Pla perquè quan era petit havia llegit la secció Calendario sin fechas que publicava a la revista Destino i el tenia com un ídol literari. En el moment que vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ell se'm va obrir el cel», explica Josep Valls (Sant Feliu de Pallerols, Girona, 1944), autor de Josep Pla oral (Acontravent), una selecció de 183 grans sentències que va sentir dir a l'escriptor durant les nombroses i inacabables converses que tots dos van mantenir al Motel Empordà de Figueres, entre el 1973 i el 1981, on Valls va treballar com a administrador.

L'autor Josep Valls, que va disfrutar de llargues converses amb Pla, ahir a Figueres. JORDI RIBOT / CLICK ART FOTO

«No li agradava menjar sol»

En aquell moment l'autor ja era conscient que estava vivint una cosa excepcional i, «per tenir-ne un record personal», cada dia, després de la feina, escrivia tot el que li havia cridat l'atenció de les converses mantingudes amb Pla durant la jornada. Ho va fer fins a l'abril del 1981, quan l'escriptor va morir.

Va ser la casualitat la que va fer que Pla i Valls es fessin amics: «Un dia el senyor Mercader [el fundador del Motel, Josep Mercader] em va dir que m'assegués a la taula numero 26 del restaurant [la que sempre escollia el prosista de Palafrugell] per entretenir-lo, perquè no li agradava menjar sol», recorda Valls, que també li va fer de confessor, xòfer i secretari. Aquell dia hi havia molta feina i ningú podia dedicar el seu temps a Pla.

«El que més em va xocar va ser que era un home que parlava com escrivia i escrivia com parlava, era un seductor sense proposar-s'ho, una persona que sabia de tot», explica. Valls no ha publicat tot el que va parlar amb Pla durant els nou últims anys de la seva vida -«hi ha coses que me les guardo per a mi», confessa-, sobretot perquè en aquell moment l'autor d'El quadern gris estava deteriorat físicament i començava a necessitar l'ajuda dels altres.

Valls recorda que Pla no era un bon gurmet -«no gens, tot era literatura, almenys quan el vaig conèixer»-, menjava poquíssim i tenia dificultats per mastegar, «per això al el motel vam inventar un plat que vam batejar amb el nom de Perdiu a la col Josep Pla, que era desosada».

Valls, narrador, assagista i biògraf, que ha escrit tres llibres més sobre Pla, explica que les sentències recullen la filosofia de l'autor de Nocturn de primavera en temes com política, religió, art o literatura i són de gran actualitat 35 anys després. Dos exemples: «Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec», i «És colossal! En aquest país cada dia hi ha més gent que és queda sense feina, cada dia hi ha més morts a les carreteres, cada dia és mengen coses més dolentes, cada dia tothom s'entén menys. Però quan un pregunta com va tot, tothom contesta invariablement: 'Anar fent!».

Feixista

A través de les cites, algunes ja publicades el 1982 al diari El Punt, el lector descobreix quina imatge tenia Pla de si mateix: «Em diuen que sóc feixista. El que sóc és l'home que aquí va perdre més calés durant el franquisme, pels molts articles meus que van anar directament al cove»- o frases lapidàries: «Si vostè està interessat en les coses hiperbòliques, tracti de ser feliç. Si és més enraonat, tracti de viure, que ja és prou difícil».

...
 

Sentecioso Pla

La Vanguardia / Oriol Pi de Cabanyes / 11-4-2011


 

 

© a contra vent 2008