Crítiques de "Momssen"

...
 

L'advocat de Blanes, Jaume Puig, debuta com a novel.lista amb MOMSSEN

Diari de Girona/ 19.2.2011/ Daniel Bonaventura

No són pocs els escriptors que han conclòs que no es pot escriure més que sobre la pròpia vida i les pròpies vivències -"Madamme Bobary c'est moi", va dir Flaubert-, però Jaume Puig assegura que la seva primera novel·la, Momssen, no té res d'autobiogràfic, i que els assassinats, violacions, luxúria i bruts negocis amb la màfia russa que omplen les seves violentes pàgines són pura ficció.


L'advocat Jaume Puig (Blanes, 1962), lector empedreït des de la tendra infantesa, ha decidit passar a l'acció i, trencant el principi que és inútil enviar una novel·la per correu electrònic a un editor, va enviar la seva a Quim Torra, d'Acontavent. Gràcies a això, dilluns vinent es presentarà Momssen a la Llibreria 22 de Girona (20 h) en un acte amb l'advocat Manel Mir i Jorge Morales, lletraferit del col·lectiu El Llop Ferotge. I el 5 de març el llibre es presentarà al Cercle Catòlic de Blanes (20 h), amb el periodista Marc Pérez i el mateix editor Quim Torra.
Robert Momssen, un descendent de Stendal que està disposat a iniciar una lluita delirant per aconseguir consagrar-se com a escriptor, és el protagonista de Momssen, la novel·la del debutant Jaume Puig. La seva és una obra àcida i farcida d'humor negre, amb un protagonista amoral, que malgrat ser advocat no creu en la justícia i actua com si no sentís el pes de l'educació. "També és una obra divertida", afirma Puig, i diu que ell s'ho va passar molt bé escrivint-la. Momssen arriba a les llibreries quan Jaume Puig ja està enllestint la seva propera novel·la. "Com deia Cabré, escriure és una altra forma de llegir", afirma.

...
 

En un torrent salvatge

El Punt / 21.2.2011/ Eva Vázquez

L'advocat blanenc Jaume Puig debuta en la literatura amb ‘Momssen', una àcida incursió en el món de la corrupció i el crim a través d'un individu amoral

. Foto: FINA FONTRODONA.
 
La novel·la, que es presenta avui a la Llibreria 22, homenatja el caràcter abrupte de Thomas Bernhard

 

A la primera pàgina, ja confessa un assassinat d'infància, un crim iniciàtic que retrata de bon començament la falta d'escrúpols de Robert Momssen, un advocat que només creu en la justícia a punta de pistola, un tipus absolutament amoral que menysprea tot el que l'envolta amb un fàstic proporcional a l'obsessió amb què aspira a convertir-se en escriptor.

Momssen és la primera novel·la del també advocat Jaume Puig (Blanes, 1962), un home de lleis que passa per ser un ciutadà disciplinat a la seva ciutat, mentre la publicitat del llibre, una crònica àcida i implacable sobre la corrupció i el crim, no el desposseeixi del respecte tan àrduament guanyat, comenta amb humor. De fet, ara que és a punt de ser condecorat pel Col·legi d'Advocats pels seus 25 anys de professió, confia que Momssen no faci desdir els seus col·legues d'investir-lo d'una tal dignitat, i això perquè el món que hi recrea és fet de violència, sexe i falsedat, i el seu personatge, que practica amb desdeny l'assassinat i la violació, és qualsevol cosa menys un veí exemplar. “Momssen és un cínic, un salvatge, un home brutal, cruel i egòlatra, però no és tràgic”, el defineix Jaume Puig, que confessa haver-se sentit “posseït” pel seu personatge.

Va acabar d'escriure la novel·la fa un any, i l'editor que finalment l'hi ha publicat, Quim Torra, d'Acontravent, explica que quan va arribar-li a les mans, ja no la va poder deixar. “És bestialment divertida”, assegura l'editor, que la compara amb l'humor corrosiu de Tom Sharpe. Jaume Puig concedeix que el llibre pot arribar a ser tan bestial com entretingut, perquè ell mateix va divertir-se francament escrivint-lo fins al punt d'haver-se de refrenar per no caure en un estil desbordant, però no hi veu pas l'empremta de Sharpe, que ja fa anys que no freqüenta, com no sigui el dels primers títols, el d'Assemblea sediciosa, per exemple. Momssen més aviat és fill de l'austríac Thomas Bernhard, un autor que tenia del tot absorbit Puig mentre treballava en la novel·la i que gastava un menyspreu pel món que l'envoltava comparable al de l'envilit Momssen: “El rebuig i la severitat amb què Bernhard tractava el seu entorn em tenien captivat, però ell, un home terrible i tràgic, potser era a la seva manera un moralista, algú d'un pensament molt cartesià que per força havia de xocar amb la realitat. El que vaig fer va ser donar aquests atributs a un individu sense moral”. El resultat de l'experiment, diu, és “una torrentada delirant, salvatge”, en què apareixen des de la màfia russa a la corrupció política, a més de jutgesses nimfòmanes i advocats assassins. “Com en tota caricatura, al costat de la provocació es revelen veritats innegables”, diu l'escriptor, que presentarà la novel·la avui a la Llibreria 22 de Girona (20 h), acompanyat de l'advocat Manel Mir i de l'editor de la revista de poesia El Llop Ferotge, Jorge Morales (el 5 de març la presentarà al Centre Catòlic de Blanes).

Profunditat i absurd

És un debut atípic per a algú que no sent predilecció per la novel·la negra, sinó que compta entre les seves lectures gent com ara James Joyce, Philip Roth o Sergei Dovlàtov, un altre dels autors homenatjats a Momssen per la seva capacitat de “fer broma d'assumptes terribles amb una lleugeresa tan espantosa, que el riure a l'instant se't glaça a la cara”. Per aquestes referències en clau, algun amic li ha comentat que en el llibre es barregen la profunditat i l'absurd. De fet, Jaume Puig, que valora els escriptors que “s'hi deixen la pell”, està convençut que l'“escriptura neix d'una insatisfacció”, per això la seva primera novel·la descansa en un calaix: “M'hi vaig barallar dos anys, lluitant per una història que no em funcionava. És el meu fracàs.”

La literatura, justament, és l'única feblesa d'aquest Momssen d'orígens emboirats que es declara descendent directe de Stendhal i que experimenta també els seus moments epifànics, encara que no sigui a la manera refinada de Joyce, sinó veient una pel·lícula pornogràfica. “A Momssen no hi ha cap personatge sofisticat ni polit, i el llenguatge és per tant groller, excepte quan parla el narrador, en primera persona, per al qual he buscat un estil neutre per no carregar el text”. Per la baixesa del to, Puig admet que podria ser a prop del realisme brut, si no fos que el seu personatge no és cap fracassat ni un marginat: “Ni tan sols beu ni fuma”.

...
 

Confessions d'un canalla

AVUI / Pere Antoni Pons / 21.4.2011

Si Guy Ritchie, el director i guionista de Lock and Stock i de Snatch: porcs i diamants, fos català, potser es plantejaria adaptar al cine aquesta novel·la de Jaume Puig (Blanes, 1962). Brutal, accelerada i notablement divertida, Momssen és la història, contada per ell mateix, de Robert Momssen, un advocat que no creu en la justícia (més ben dit: que se'n refot de la manera més cínica) i que es comporta com un animal salvatge amb corbata: sempre fidel a les pròpies pulsions, sense la restricció del més mínim sentit de la moral i sempre disposat a cedir a les temptacions més negres i pecaminoses.

És un encert de l'autor que la novel·la se'ns presenti com una confessió, directa i sense manies, puerilment descarnada, del mateix protagonista, perquè la manera com aquest s'expressa ja ens en mostra perfectament el caràcter. Canalla, cruel i sentenciós, Momssen és un compendi de tots els vicis, baixeses i crims imaginables. Tanmateix, té també un punt d'ingenuïtat que el fa fascinadorament pintoresc. Vull dir que és tan desenfadat i truculent que fa gràcia. I que resulta més risible que perillós, més trastornat i delirant que clàssicament malvat o sinistre.

L'argument és un còctel en què es barregen molts personatges i esdeveniments habituals en les cròniques de successos dels diaris. Des d'un mafiós rus que no s'atura davant de res per satisfer els seus instints i augmentar la seva fortuna fins a un alcalde corrupte, alcohòlic i puter, passant per un musulmà trasbalsat per la culpa que la policia pren per un perillós terrorista islamista, una magistrada nimfòmana i una editora sublim. Entre aquests personatges, Momssen intenta treure el màxim profit del que li passa –per a ell, la veritat mai no coincideix amb els seus interessos– i tracta de realitzar el seu gran somni: publicar la novel·la que ha escrit i convertir-se en un escriptor famós. I és que per a Momssen la literatura és un veredicte, ja que, tal com repeteix una vegada i una altra, és descendent del gran Stendhal...

Un protagonista satíric que podria ser real

Ja deu haver quedat clar que la novel·la defuig qualsevol voluntat de seriositat i de versemblança. Tot el que hi succeeix és embolicadament increïble i la majoria dels girs en la trama es deuen a cops d'efecte poc preparats. No importa. Tots els materials amb què està construït l'argument tenen l'objectiu de reforçar l'irrealisme satíric del protagonista, tan passat de rosques que ens cau molt lluny. Fins que recordem que de vegades els diaris duen notícies informant sobre homes com ell.

Em sembla evident que Puig ha confegit una novel·la sense pretensions però ben feta, que dóna allò que promet. Entretinguda, plena de frases lapidàries i amb alguns moments rematadament hilarants. Com per exemple l'episodi en què el protagonista va al cementiri de Montmartre per profanar la tomba del seu il·lustre avantpassat, o com el passatge en què, després d'haver consultat el diccionari, es posa a dialogar fent servir un vocabulari riquíssim. Tot plegat, refrescant. Una dutxa d'antipedanteria.

...
 

Momssen

El Llibreter / 20.3.2011

El meu problema amb les novel·les ‘de gènere’ és que la versemblança sovint depèn de la seva adaptació a les regles, fins i tot quan les transgredeixen, perquè la transgressió les explicita igualment. No parlo de ‘qualitat’, paraula que cada cop em resulta més conflictiva, sinó de les qüestions que més m’interessen en la literatura: la representació de la consciència i la relació entre individu i poder, entre d’altres. En el moment que entren en joc les regles de gènere, aquests temes s’hi supediten encara que tinguin un paper rellevant. 
 
Vaig començar a llegir Momssen amb aquests prejudicis al cap: la sàtira és, precisament, una opció que acostumo a rebutjar perquè depèn massa de l’efectisme i sovint es redueix a un enfilall d’episodis grotescos salpebrats amb crítica de costums o sermons laics. Per sort, aviat es van esbandir els prejudicis. Malgrat que hi ha un cert efectisme inevitable, em va agradar molt la manera com Jaume Puig ha aconseguit que m’interessi per la vida d’un sociòpata amoral. A la pàgina 42 ja sabia que llegiria tota la novel·la: del primer capítol —«Sóc Momssen», que presenta de manera eficaç la mentalitat del protagonista, la seva lògica— al cinquè —«Escriptor» que revela la seva autèntica ‘vocació’—, la narració transcorre amb una llibertat veloç, decidint el seu propi rumb, capaç d’accelerar amb tòpics com el de les màfies russes que operen a la costa catalana o de girar cap a una original manera de parodiar l’angoixa de les influències. 
 
Un llibertat molt ben elaborada, perquè els dos ingredients principals d’aquesta sàtira —sarcasme i caricatura— conviden a l’excés i trobo que l’autor ha sabut definir molt bé els límits del seu estil. Ara que els escriptors tenen a l’abast un repertori infinit de tècniques, les restriccions que s’imposen són tan importants per entendre la seva obra com les eines que trien. La contenció a l’hora d’escriure la veu del protagonista, renunciant a engreixar-la amb un efectisme gratuït, és el principal garant de la versemblança de Momssen, que així depèn més de les regles que estableix des de dins la pròpia novel·la que de l’adequació servil a les lleis de la sàtira. 
 
La paròdia d’un tipus determinat de vocació literària és brutal. 
 
Per escriure, havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit. Calia experimentar. Havia de viure intensament abans de deixar anar res sobre paper. Ja sé que la imaginació i la tècnica poden suplir l’experiència, justament per això havia d’experimentar al màxim. 
 
Em calia iniciar-me en la maçoneria. Stendhal hi va ser iniciat i almenys un dels protagonistes de la novel·la havia de ser maçó. Primer vaig pensar que llegint alguns llibres en tindria prou, però de seguida em vaig adonar que no entenia res de res.
Momssen és el típic aspirant a escriptor seduït per la imatge ideal de l’escriptor, amb la innovació que es pren el dret a publicar —més que l’escriptura en si— com si fos una mena d’herència de família que cal reclamar i que, per tant, cal demostrar públicament. Que una primera novel·la converteixi aquest motiu en tema principal confirma que l’autor se la pren molt seriosament. Potser per això resulta tan divertida.

 

 

© a contra vent 2008