Crítiques de "La Barcelona pecadora"

...
 

“ELS PERIODISTES CATALANS HEM DEIXAT D´ESTIMAR LA REALITAT” (Entrevista a Francesc Canosa per Toni Aira)

Elsingulardigital, 16.3.09

No deixin de llegir-lo: La Barcelona pecadora. Domènec de Bellmunt (Acontravent). Té de protagonistes dos lleidatans il•lustres, Domènec de Bellmunt i Francesc Canosa. Però per damunt de tot té de protagonista un país que mereixeria de més mirades com la d’ells dos.

 

per Toni Aira

La primera pregunta porta annex un per què. Qui és més pecadora, Barcelona o Catalunya?
Com moltes vegades es diu, Barcelona és el cap i Catalunya les cames. Barcelona és un cap gros i les cames són molt fines. Però al cap i a la fi l’una i l’altre són el mateix pecat i el mateix pecat original

Ha estat així sempre? Què en queda, del barri Xino que descriu Domènec de Bellmunt? I d’aquella Barcelona i d’aquella Catalunya?
De tot el que és aquella Barcelona, aquella Catalunya, que és fins el 1939 quan arriba la guerra civil, poc en queda.

Poc o gens?
Jo sempre comparo Catalunya, i en aquest cas Barcelona serveix, amb un iceberg que està enfonsat, congelat, tot i que és real. La superfície tal vegada no és visible, però per sota, quan grates, l’essència hi és. És allò que diu Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il•lusos enterradors".

I qui va ser el pecador culpable de fer que gairebé no sapiguem qui era Bellmunt o tants altres com ell i que vostè cita al seu llibre?
Amb la guerra civil es produeix un gran coitus interruptus que es visualitza molt clarament amb el cas del periodisme. Hem de pensar que l’any 1940 el 80% dels periodistes catalans estan exiliats.

Què implicava, això?
Que la realitat estava exiliada. I això no es va recuperar però en certa manera, gratant, veus que hi és, tot i que ho has de fer tu. Ara! La línia de continuïtat no hi és.

Per què?
Perquè s’han substituït les realitats. Perquè ens han explicat d’altres. Qui ha explicat la guerra civil a Catalunya? Els altres. Quin és el gran llibre de la guerra civil? Homenatge a Catalunya, de George Orwell. I per què no l’és per exemple Incerta glòria o Cartes de al guerra, de Joan Sales? Per què no és la visió catalana? Per què la visió catalana no explica la guerra civil?

Amb aquells periodistes que van marxar o que van morir, quina Catalunya va quedar silenciada?
Queda silenciada una Catalunya que és la més important: la gran massa. Catalunya queda atrapada, com explica molt bé Joan Sales, entre el roig i el negre. La gran massa de gent, la que va a treballar, el menestral, el petit professional liberal, una gran massa que és apolítica, queda atrapada entre dues llesques que són el mateix...

Per què diu que són el mateix?
Perquè el que anaven a mossegar era el pernil salat, que és la gran massa de Catalunya, ja amb un gran component apolític abans fins i tot de la guerra civil. I l’atrapen dues grans ideologies que en el fons són el mateix.

Lluny d’hipòtesis, però, en el camp del periodisme, abans de la guerra, s’apuntaven ja maneres d’avantguarda, vostè assenyala que... a l’americana! Diu que "periodísticament, Catalunya impressionava". Per què?
Molt senzill. Quan Catalunya arriba als anys trenta poc té a veure amb Espanya. Catalunya, per exemple en el cas periodístic, s’anivella als països més avançats del món i genera un periodisme propi basat en la visibilitat i en la identitat.

Què vol dir, això?
Catalunya arriba a la República generant un discurs propi sobre la realitat, a través de la seva pròpia visió de la realitat.

I com és aquesta realitat?
Paradoxalment, a diferència d’ara, els diaris i els periodistes són propers i afins a partits polítics, però sense enganyar, no com ara. Aquesta és la gran diferència.

I això com repercutia en el producte periodístic?
L’observació de la realitat és molt propera, molt directa. No hi ha una realitat de segona mà. No hi ha gat per llebre. Això en aquella època.

I del periodisme d’avui, què l’impressiona més?
Hem deixat d’estimar bastant la realitat.

Comparat amb qui?
Amb el periodisme republicà. I Bellmunt ens serveix d’exemple esclaridor. Ell va fer una sèrie de reportatges entrevistant estàtues de Barcelona. Aquesta és una manera, barrejant ficció i realitat, d’explicar una ciutat com la capital catalana d’aquella època, via documentació i observació. El periodista deia "Ei, que sóc aquí! Jo miro, veig i t’ho explico".

També diu a La Barcelona Pecadora que Bellmunt visualitzava per denunciar, no per jutjar. A què creu que juguen avui els mitjans de comunicació. Perquè juguen molt, oi?
El sistema mediàtic ha variat molt, ha generat molta varietat i en aquest context el darwinisme augmenta i es multiplica. Dins d’aquesta biodiversitat és produeixen moltes mutacions i éssers que van variant i que es mengen i que es mosseguen els uns als altres. Com és natural, per pura lògica darwinista, no hi ha tanta coexistència pacífica.

El Dream Team del Barça va existir i després semblava que mai no arribaria res de millor. Bellmunt incorporat, apunti’ns el seu onze titular de luxe del periodisme d’aquells anys.
Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Josep Maria Planes, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d'Ors, Manuel Brunet, Antoni Rovira i Virgili, Agustí Calvet (Gaziel), i el gran planter de reporters (Domènec de Bellmunt, Irene Polo, Josep Maria Lladó, etc.).

Caram, suplents i tot, ens ha dit!
Són noms però darrera d’ells hi ha una autèntica indústria i classe social periodística: directors, redactors, reporters, articulistes, crítics, fotoperiodistes i dibuixants que hi sumen centenars de noms.

Veu indicis de recuperació d’un equip semblant?
El terreny de joc on s’està jugant i on es jugarà el futur del periodisme és a la xarxa. Ja s’hi estan detectant mirades de periodisme tant de present com de futur.

A què ho atribueix, això?
A allò que deia fa cent anys Eugeni d’Ors: el periodista ha d’escoltar les palpitacions dels temps. Això a principis del segle passat eren el cinema, la ràdio, una societat canviant. I avui en dia n’hi ha que les està sentint, que les està escoltant, mentre que d’altres no s’estan adonant de res.

Doni als lectors un motiu que els atregui a pecar i comprar el seu llibre i que alhora els absolgui.
Hi descobriran una Barcelona desconeguda, a més d’una manera poc coneguda. En aquest llibre s’ajunten com mai el què i el com. Aquest és un llibre és bastant com un préssec al juliol.

Com és un préssec al juliol?
Dolç, gustós, saborós i sobretot mengívol.

Això és cosa de l’autor, del llibre o de qui l’ha editat?
El llibre té tres potes ben diferenciades: el recull de reportatges sobre el barri Xino, la ficcionització d’aquests reportatges en la novel•la breu que escriu Bellmunt l’any 1936, i finalment el meu assaig sobre en Bellmunt i la Catalunya reportera.

Reportatges com aquests que cita de Bellmunt sobre el barri Xino se’n fan avui dia? En tenim dubtes, oi? I si resulta que no se’n fan, per què creu que passa? Per què ja no existeixen realitats com les d’aquell barri Xino o per què no hi ha periodistes que sàpiguen retratar-les?
Molt senzill: continua imperant que són més cool els pobres de Manhattan que els pobres del Raval. I això és un problema de segrest de mirada. I ja no és només el Raval, sinó la Barcelona d’avui dia, no s’està explicant. I com sempre ens acaben explicant els altres. Per això quan la gent descobreix Bellmunt al•lucina.

Quan descobreix Bellmunt i tants altres referents que en els últims temps sembla que s’estan recuperant, oi?
Pràcticament ningú no coneix que Josep Pla i Eugeni Xammar van entrevistar Adolf Hitler l’any 1923. Això és l’exili i la destrucció de la realitat que arrosseguem des de la guerra civil. Però hi ha proves palpables d’un renaixement del país.

I això vostè com ho detecta?
Perquè els nets tenim més punts de connexió amb els nostres avis que no pas amb els nostres pares. La generació dels nostres pares, la que neix durant el franquisme, va quedar absolutament anivellada, anivellada, a les masmorres, subterrània. I nosaltres, quan anem a recuperar, quan descobrim, quan parlem, veiem que amb qui tenim punts de contacte, amb qui ens emmirallem, amb qui connectem i amb qui som més propers és amb els nostres avis. Els nostres pares van suportar, van aguantar, però no els van deixar créixer.

I ara?
Hi ha fe, hi ha una nova pedagogia de la il•lusió. I ara s’està reenllaçant amb un passat que va quedar interromput per la guerra civil. Catalunya era absolutament pionera en tot. Si no hi hagués hagut guerra civil hauríem tingut televisió al mateix temps que les quatre nacions capdavanteres: Estats Units, França, Anglaterra i Alemanya. I Catalunya va ser el tercer país d’Europa en tenir emissora de ràdio.

Per tant...?
Per tant encara som un país segrestat. No ens deixen ser reals. La irrealitat d’altres ens té atrapats.

I en què percep un canvi optimista?
En un canvi d’oftalmologia. Internet també ho possibilitat. El puntCAT és el primer país online. I és que Catalunya, una nació sense estat, és pionera en el simulacre. Per tant aquests temps són els nostres temps perquè sempre hem hagut de fingir el que no som.

I això ara és el que es porta, com diu Baudrillard, en l’era del simulacre?
El segle XXI, els temps que corren, és el temps de Catalunya.

I vostè en parla en aquest llibre, en part a través d’un retrat d’una Barcelona inèdita que... ens l’havia de venir a explicar un de Lleida?
Sempre ha estat així. Barcelona és una mica com els Estats Units. Fixi’s en com es van crear els EUA, amb la gent d’Europa que van creure amb il•lusió i en fe en un nou món. Barcelona és el somni català. L’exemplifica en bona manera.

Fort.
Res de nou o d’espontani. La Catalunya-ciutat dels noucentistes està esdevenint. Catalunya s’està barcelonitzant. Es viu una vida urbana arreu. Bo: tot arriba bastant a tot arreu. Dolent: homogeneïtat de la vida, i escombrament de la vida rural

 

...
 

DOMÈNEC DE BELLMUNT, EL PRIMER REPORTERO MODERNO DE CATALUNYA, per Francesc Guillaumet

La Manana, 15.03.09

Josep Pla dijo de Domènec de Bellmunt: "Escriu com un argent viu i fa anar els ulls com una mostel·la". Estas dos cualidades, intrínsecas en un buen periodista, dan testimonio de la importancia de Domènec de Bellmunt en la historia del periodismo catalán, un perfil que recupera Francesc Canosa en Domènec de Bellmunt. La Barcelona pecadora (Acontravent) y un libro en el que se reivindica al periodista de la Noguera como el primer "reportero moderno de Catalunya

Canosa, profesor de periodismo de la Universitat Ramon Llull, destaca que Domènec de Bellmunt fue el introductor del reportaje en Catalunya en un momento –la primera década del siglo XX– en el que plumas de la talla de Hemingway o John Dos Pasos utilizaban este género. El periodista de Bellmunt d’Urgell se vio obligado a exiliarse durante la dictadura de Primo de Rivera al ser acusado de "espía y separatista" mientras hacía la mili. Desde su exilio de París, donde coincidió con Francesc Macià y Carner-Ribalta, entre otros, Domènec de Bellmunt envió sus crónicas y reportajes a La Publicitat, uno de los diarios más destacados de la Catalunya del primer tercio del siglo XX, y a D’ací i d’allà. A través de estos diarios, Domènec de Bellmunt desplegó su faceta de reportero a través del que fue el "género estrella" de los años 30. Francesc Canosa explica que el reportaje estaba muy influenciado por la radio y el cine. A partir de una cuidada descripción del relato, de los diálogos y de las elipsis, el autor del libro destaca que Domènec de Bellmunt realizó un ingente trabajo en este campo. "Si en los años 30 se quería explicar el mundo, el formato era el reportaje", explica Canosa.


Fue en Francia donde Domènec de Bellmunt entró en contacto con los núcleos de exiliados catalanes. De su etapa francesa destaca su relación con Josep Pla, el maestro de las letras y del periodismo que dijo que "tant se podria demostrar, en efecte, que jo plagio Domènec de Bellmunt com que Domènec de Bellmunt em plagia". Francesc Canosa explica que desde París, Domènec de Bellmunt dio la noticia de que Cristóbal Colón era catalán, un estudio del peruano Luís Ulloa que después tradujo al catalán. Y es que Canosa destaca que Bellmunt publicaba "en la primera página de La Publicitat", el diario que contaba con plumas como las de Josep Pla, Pompeu Fabra y Rovira i Virgili.

Después de la amnistía de 1928, el periodista de la Noguera regresó a Catalunya y con la República fue el secretario de Nicolau d’Olwer cuando éste fue ministro en Madrid. Durante la Guerra Civil, el periodista fue llamado a filas y en 1939 se exilió en Tolosa, una ciudad que ya no abandonaría –pese a algún esporádico viaje a Catalunya– hasta su muerte en 1993. El autor del libro cuenta que en Tolosa dirigió Foc nou, una de las revistas "míticas" del exilio catalán. Entre sus reportajes novelados también figura el libro Figures de Catalunya, una obra que reúne algunos de sus trabajos periodísticos dedicados a las principales personalidades del momento, como Lluís Companys, Nicolau d’Olwer, Francesc Pujols, Eugeni Xammar o Josep Pla.

Domènec de Bellmunt. La Barcelona pecadora se presentará el próximo 20 de marzo en el Consell Comarcal de la Noguera, mientras que el día 30 del mismo mes se hará lo propio en el Aula Magna del Institut d’Estudis Ilerdencs

...
 

La Barcelona pecadora, per Melcior Comes

Elsingulardigital, 27.03.09

Entrem en aquest bar, amic meu. Sí, sí, és aquí on em van robar la cartera, però tranquil, que ja vaig en compte, ja. Seu, seu, demana’m un cafè, que saps que sóc tímid i em fa cosa parlar amb les cambreres. A més, a veure si ens parlaran en català… Bah! Precisament aquesta setmana hi he pensat, en el robatori; em refereixo quan en aquest cafè del Passeig de Gràcia em van pispar el bitlleter sense que ni m’adonés, una feina delicada… Doncs m’he recordat del fet perquè m’ha arribat un llibre estupend, una obra de primera: La Barcelona pecadora, d’un senyor molt trempat que es deia Domènec de Bellmunt.

És un llibre fenomenal, un treball fi, t’ho dic de veres. Un aplec de cròniques i reportatges, amb una novel•la breu, tot escrit per aquest senyor Domènec, al qual hem tingut, en aquest país nostre, bastant oblidat fins al dia d’avui. Sort que l’editorial ‘A contra vent’, té la santa decència de posar-nos sobre la taula aquestes meravelles.

Demana’m també una copeta de whisky. Doncs com et deia: Domènec de Bellmunt. ¿Encara fumes? Punyeta… Seguim: un l’antòleg ha rescatat aquetes proses del fons polsegós de les hemeroteques pàtries, i tot ens retorna ple de llum. ¿De què rius, ara? El filantrop es diu Francesc Canosa —mereix totes les nostres simpaties—, i sap un fotimer de coses d’aquells anys il•lustres, les quals explica a l’epíleg, que et serà ben útil, amic meu. Canosa et pinta l’època, la tradició, les influències, la carrera del mestre, i com tot això tan poderós i digne se’n va en orris amb la ventada de la guerra i de l’exili. Sí, obre el llibre per la darrera pàgina, llegeix: "El periodisme a casa nostra sol menar a la presó, a l’exili i a la misèria. Però tenim un gran consol en poder afirmar, que aquesta misèria, és un honor".

Maco, oi? I ben actual. Com al resta del llibre. Proses sobre la Barcelona sòrdida, alegre i virolada de final dels anys vint i fins a mitjans del trenta. Tot fa olor en aquest llibre: els carrers que aboquen a la Rambla de Barcelona, d’allà en sentim el tuf pietós i míser dels prostíbuls, dels cafès, dels mercats i dels hospitals. La gran putrefacció, la moral del senyor i la de la rata. Tot conviu: els cavalls i els policies.

La peça que m’ha portat al record el robatori la meva pobra cartera és una on Bellmunt va a veure una mena de virtuós del ram, un carterista experimentat, ponderat i amable, gairebé un catedràtic del lladronici a la menuda.

A més, se’ns presenten putes, proxenetes, usurers, taxistes. Criades burlades. Alcohols adulterats. I especialment corprenedores són les estampes on se’ns parla de la sífilis, de la blennorràgia, de tots els poemes mortífers que malmenaven la vida dels pobres amants clandestins. Tu que em dius que no creus en el progrés, amic meu, hauries de llegir aquest llibre; veuries quanta merda i misèria i prejudici i ximpleria hem deixat enrere, tot i que també t’adonaràs de la llana al clatell que encara portem, i que no ens trairem per moltes bufetades que ens donin.

Sí, sí, he gaudit molt amb aquest llibret. Al final, totes les estampes del senyor Bellmunt es fan vives en una petita novel•la, una nouvelle, ja em perdonaràs la pedanteria. No te la perdis, es diu L’àngel rebel i ens narra com un tal senyor Julien, un francès molt honorable, anirà descobrint tots els miracles, els plaers i els frenesís de la vida barcelonina de la mà d’un català sorneguer, qui el mena amunt i avall, com una mala cosa, per la ciutat pecadora. Molt divertit.

¿Què? ¿Ja hem de marxat? Si no has tingut temps ni d’obrir la boca. Bé. Com trobis. Espera que m’acabo la copeta. Ah. A on dius que vas? A comprar-te el llibre? Bé, bé: no esperava ser tan persuasiu. Certament és una feina ben feta. Però paga, paga, que sempre t’aprofites de la meva misèria. ¿Com? ¿Que no trobes la cartera? Buf, els artistes de mans llargues no descansen, quin país. ¿On són ara, els Mossos? Doncs té aquest bitllet, però vull el canvi. Vinga, amic meu, baixem cap a la Rambla, que amb aquest dia tan ple de llum les estrangeres ja llueixen cuixa i pantalon curtet. Déu meu: si ja porten sandàlies. Mira: les cues de cabell ros, les motxilles, prenen gelat i diuen ximpleries, santa inconsciència. Mel i turisme: la vulgaritat…

Sí, són ben joves, ja ho sé, carn tendra i sanguínia, escolta, escolta, parlen l’anglès, l’italià, el francès, el suec amb un accent ple de boira i de desitjos inconfessables i tanmateix ben obvis… ¿Què hi farem? Vaig a casa a fer un article. Abans escolta aquesta darrera frase i llavors entra a la llibreria a comprar el bell llibre de Domènec de Bellmunt: "Som a casa —ens diuen— i semblem catalans en terra estranya".

...
 

La Barcelona pecadora, recomenat per Joan de Sagarra i Sergi Pàmies

La Vanguàrdia, abril 2009

A les columnes de Joan de Sagarra i de Sergi Pàmies s´ha fet referència a Domènec de Bellmunt, com un dels grans periodistes catalans de tots els temps.

 

 

© a contra vent 2008