Crítiques de "Octubre"

...
 

Octubre: Només puc dir que m'ha enganxant i he sentit plar llegint-lo

Jordi Grau / Avui / 14 d'octubre de 2010

Que Miquel Pairolí és un magnífic escriptor i un lúcid analista de la realitat que ens envolta, no és cap novetat per als lectors d'El Punt que el segueixen de dimarts a diumenge en aquest diari. Assagista, novel·lista, biògraf de Joan Oró, Antoni Maria Badia i Margarit i Oriol de Bolòs i estudiós de l'obra de Josep Pla, excel·leix en els seus dietaris: Paisatge amb flames i L'enigma. Ara publica a l'editorial Acontravent Octubre, un dietari on es despulla púdicament i on he trobat el millor Pairolí, que és dir molt.

Ni sóc, ni vull, ni estic preparat per ser crític literari. Seran aquests els que diran el que hagin de dir d'aquest llibre que a mi m'ha semblat magnífic. Ja m'agradaria escriure la meitat de bé que ho fa l'autor. Com a lector només puc dir que m'ha enganxat, que he sentit plaer en llegir-lo. No només perquè hi he descobert que parla de coneguts amb qui vaig compartir algunes coses i d'enyorats amics, tots ells desapareguts, sinó perquè hi he trobat referències properes, tangibles: Quart i Palol amb les Gavarres de fons, l'Empordà i la Costa Brava, però també referències a estades seves a Lisboa o Venècia. Parla de música i de pintura, de llibres i de dones. I descriu: respires el paisatge, veus els ocells, olores la terra i sents els vents. Diran que és un llibre planià, i en parla, també, de Pla, referència inevitable que es palpa durant una passejada per la vella Girona senzillament sensacional.

He tingut la sort de llegir Octubre i hi he trobat un Pairolí potent. Si dia a dia aconsegueix sorprendre pel seu judici just, acurat i implacable de la realitat immediata, en el llibre hi ha el gran escriptor que entre lectures, articles, llibres i la feina de l'hort està bastint una obra important.

...
 

El solitari de Quart

Manuel Cuyàs / Avui / 28 d'octubre de 2010

En literatura, la solitud crea estil, i si va acompanyada de la solteria, el depura. Miquel Pairolí és un solitari. L’anomenarem “el solitari de Quart” per posar-lo al costat d’“el solitari de Llofriu” i “el solitari de Sueca”. Josep Pla i Joan Fuster van ser, a més de solitaris, solters
o bàsicament solters. Miquel Pairolí també, i tots tres participen de l’estil propi de la seva condició civil.


Per casualitat he llegit el dietari Octubre que Pairolí acaba de publicar quan just havia enllestit Unos días en el Brasil, d’Adolfo Bioy Casares. L’autor argentí assisteix a un congrés del Pen Club que es va celebrar l’any 1960 entre Rio de Janeiro i São Paulo. Coneix gent i se’n troba, freqüenta reunions, però impera la mirada de qui ha decidit prendre distància de tot el que l’envolta. És el dietari d’un solitari, d’un entotsolat. Passa, però, que fins i tot quan evoca un mig amor de joventut brasiler i té l’esperança de retrobar-lo, se li nota que està casat. Se li nota el tresillo de casa. Hi ha escriptors als quals se’ls nota el tresillo de casa i n’hi ha que no. A Pla, a Fuster i a Pairolí no se’ls hi nota. Són solters.  Al dietarista solter se li aguditza l’observació dels homes i de les coses, se li afina la curiositat i, ja em perdonaran,
se li desenvolupa un puntet de neurosi o de misantropia que literàriament dóna uns grans resultats o dóna els resultats que no es troben en l’escriptor estrictament solitari. En Pairolí em diu que no exageri la seva solitud. No l’exagerarem: viu amb la seva mare, es belluga, es troba amb els amics, va a concerts... D’algun lloc ha de treure la matèria literària. Però sempre torna a l’habitació de Quart, que és des d’on observa el món i filtra
les coses vistes, llegides i escoltades.

En el primer apunt d’Octubre Pairolí escolta per ràdio La Creació de Haydn quan tot d’una un pit-roig es posa a l’ampit de la finestra. Pairolí descriu la música sublim, evoca El Paradís
perdut de Milton, observa el pitroig i acaba així: “Ara podria assajar diverses figures intel·lectuals o fins i tot religioses. Mirar de relligar-ho tot, La Creació i aquest pit-roig, establir connexions i correspondències, imaginar paral·lelismes, dibuixar línies que
convergissin en una conclusió més o menys rodona, encara que fos en els dominis de l’agnosticisme o de la teoria de l’evolució. En un altre temps potser ho hauria fet. Ara no ho faré. No m’hi veig amb cor ni penso que sigui oportú ni que reveli res ni que serveixi
de gran cosa, tret de satisfer la vanitat, bastant inútil, de les complaences intel·lectuals. Res de relacions forçades ni d’equilibris per a la platea. Només això: el matí era esplèndid,
sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l’ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d’energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida”.

El fragment és llarg, però sempre més val llegir Pairolí. El text dóna el to de tot el llibre: cultura, reflexió, descripció, la cerca de la felicitat, estil esplèndid, madur. Aquí l’autor diu que no vol establir “connexions” ni “correspondències”, però en altres llocs no se n’està. Per exemple quan “relliga” el suïcidi d’un amic amb uns incendis forestals que l’impedeixen assistir al funeral i amb un concert a Peralada, al vespre. Pairolí escolta molta música,
llegeix, rellegeix per retrobar fragments que un dia li van agradar, observa la lluna, el sol i les estrelles, escolta la tramuntana... Si reproduís l’anotació en què parla dels vents, vostès
encara haurien quedat més parats. El paisatge de Pairolí és en gran part el de Pla. Ell hi torna. Si fóssim pedants parlaríem de palimpsest: Pairolí redacta damunt la prosa de Pla. Ja pot: sap escriure, coneix l’autor, el tracta de tu a tu... Altres llocs de Catalunya
estan menys fresats literàriament i obliguen a començar de zero.

Ara que Tots Sants ens porta tardes melancòliques, acceptin la companyia que el solitari de Quart ens ofereix amb el seu Octubre.A Joan Solà, a qui usurpo la columna l’endemà de la seva mort, li hauria entusiasmat.

 

 

© a contra vent 2008