Crítiques de "Vides improbables"

...
 

El "Borges" catalán

El cafè de Ocata (Gregorio Luri) / 10 de setembre

Al llegar a casa me espera una agradabilísima sorpresa. La editorial Acontravent me envía el último libro del muy heterodoxo Ferran Sáez Mateu, a quien admiro profundamente por cada una de las siguientes razones:

  • primero porque sí
  • segundo porque es el último barcelonés sensible con el sutil arte de llevar boina
  • tercero porque es el mejor ensayista de su generación
  • cuarto porque comparto con él alguna patología, que nos sintoniza mucho
  • quinto porque no nos importa jugar a cristianos entre los leones de los nuevos circos ideológicos
  • sexto por Malizia
  • séptimo porque a ambos nos gusta la virtud del agradecimiento
  • octavo por la canela y el clavo
  • noveno por este sol de York
  • y décimo porque esto quedaba mejor si era un decálogo.

El "Borges" catalán.

...
 

La imfamia catalana

Julià Guillamon / La Vanguardia / 27.10.2010

Cuando hace unos meses se publicaron los Cuentos rusos, Francesc Serés tenía pensado que su nombre no apareciera en la cubierta: el libro se presentaría realmente como una antología, de la que el autor sería el prologuista. Al final, el editor le convenció para que firmara el volumen que, de todas formas, sigue todos los formulismos de una antología, con un prefacio de una profesora rusa y fichas biográficas de los autores. En tiempos de Google, este tipo de juegos literarios son mucho menos efectivos que, pongamos, en el siglo XIX.

Uno escribe en Google“Olga Yevguènieva” o“Iosig Bergxenko” y no aparecen (o peor: aparecen en

una página de Francesc Serés). Hubiera sido mucho más natural explicar que la literatura moderna ha utilizado a menudo el recurso de la creación por persona interpuesta, que continua siendo vigente, y que, para escapar de sus fantasmas habituales, o para recrearse en ellas, el autor ha querido adoptar la mirada del otro–de cinco otros–. escritores soviéticos y postsoviéticos. Y que gracias a este juego, en el que el lector participa en plano de igualdad, ofrece una interpretación personal de la historia del siglo XX.

Algo parecido sucede con Vides improbablesde Ferran Sáez Mateu: no es un libro de los tiempos de Google. Sáez inventa la figura de un erudito de origen judío, procedente de Argelia y residente en el barrio de Gràcia que a lo largo de su vida reunió una importante documentación entorno a cuatro personajes olvidados: Antoni Bech, falso cronista de un viaje alrededor del mundo; Joan-Francesc de la Roca que participó en las guerras francesas del religión del siglo XVI y que escribió un tratado para probar matemáticamente la existencia de Dios; Jesús de la Santacreu, judío converso y sionista avant la lettre; y Joan de Sau, músico y reparador de órganos que, intentando aplicar las teorías místico-musicales de Vittorio Sciacca dejó fuera de circulación el órgano de la catedral de Barcelona. El libro tiene unos antecedentes claros, básicamente las Vidas imaginarias de Marcel Schwob y la Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges, pero con muchas más citas y referencias sabias: 177 citas al pie en 153 páginas.

 

La superposición de estas cinco historias–los cuatro heterodoxos catalanes más el erudito Samuel Carasso– ofrece una imagen de Catalunya que no figura en los manuales. Bech es un embaucador. Sus invenciones viajeras no están muy lejos de las de otros cronistas contemporáneos, pero su ansia de enriquecerse le sitúa fuera de la historia. De la Roca bebe de las mismas fuentes que Descartes, podría ser considerado un padre del racionalismo y un precedente del esoterismo nazi, pero fue un personaje insignificante, perdido en el tiempo.

 

Las dos últimas historias–Jesús de la Santacreu y Joan de Sau– son las mejores. En la primera, sobre la persecución de los judíos en Catalunya, la trama de ficción está liga- da muy sutilmente con la base ensayística. Santacreu parece un sin patria catalán de hoy: defraudado por la pérdida de las tradiciones judías entre sus contemporáneos, huye a Marruecos, donde los judíos de allí le tratan como a un extranjero. Joan de Sau es el hombre obcecado, místico inflexible, que destruye la belleza en nombre de la belleza ideal. Es la historia mejor resuelta narrativamente y la más atractiva desde el punto de vista de la ficción. Revolucionarios o impostores, geniales e insensatos, los cuatro heterodoxos de Saéz son un reflejo del papel de Catalunya en la historia europea en el periodo de

la Decadencia. Desencajada, sus figuras ofrecen un reflejo deformado de las grandes ideas y las grandes doctrinas. Incapaz de actuar como motor de la historia, no queda al margen de los horrores y las matanzas. Ni en el siglo XV ni en el siglo XX.

...
 

L'Hora del Lector: Emili Manzano entrevista Ferran Sáez

Canal 33 / 28/10/2010

http://www.google.cat/#hl=ca&source=hp&biw=1266&bih=494&q=senyor+boix+ferran+sáez&aq=f&aqi=&aql=&oq=&gs_rfai=&fp=d6f92237b7cf8e00

...
 

Cap a una nova definició d'Assaig

Joan Garí / El Temps / 17 d'octubre de 2010

Quan Michel de Montaigne va inaugurar això que ara s’anomena la “literatura del jo” –tot enarborant aquesta sensacional divisa: “Je suis moi-même la matière de mon livre”- començava en realitat una llarga marxa en les lletres occidentals cap a una concepció del fet literari on la ficció es veia embridada i subordinada a les necessitats de les digressions estrictament biogràfiques. El fet viscut, llavors, adquiria carta de naturalesa davant les fabulacions de tot ordre i rang. Durant segles, tanmateix, la faula semblava haver guanyat la partida a les elucubracions de l’autor dels Essais, culminant tot plegat amb l’apoteosi de la novel·la del segle XIX. Només uns anys més tard, però –Joyce, Musil, però sobretot Proust- el realisme de la narració dinovesca forçava un estrany bucle amb el punt de partida, i els assajos de Montaigne venien a maridar-se amb els meandres proustians amb una perfecta naturalitat. És obvi que la Recherche és una “novel·la”, però ja no té tant a veure amb Balzac com amb aqueixa literatura segregada directament dels porus del “moi-même”.
 

Siga el que siga el segle XXI en termes literaris, m’atreviria a pronosticar que tindrà més a veure amb Montaigne que amb qualsevol altre clàssic. Però l’assaig actual –l’assaig com a gènere literari i no els refregits més o menys doctorals que solen aixoplugar-se sota la seua generosa etiqueta, per si cal especificar-ho- ha afegit, a la vella pulsió confessional, l’herència desacomplexada de tota mena de ficcions. Avui el gènere rei de la literatura estrictament contemporània és el resultat de l’empelt d’una escriptura assagística amb una fabulació novel·lística. Assaig i novel·la, així, intenten un maridatge fecund, en el benentés que és la segona la que ja no pot sostenir-se sobre les seues bases tradicionals.
 

En aquest context, les Vides improbables de Ferran Sáez em semblen un exercici d’altíssima qualitat a l’entorn d’aquesta nova literatura del nostre temps. Sáez, assagista notable i montaignenc irreprotxable, ens planteja un text que proposa llegir com “una veritable novel·la d’intriga, on res no acaba sent el que semblava”. Formalment, però, hi descobrim una mena de tractat acadèmic –amb citacions multilingües i acurades notes a peu de pàgina- a l’entorn de quatre personatges estrafolaris (“heterodoxos”, en diu) pouats de quatre amagatalls de la història (o, si ho preferiu, de quatre sinapsis de l’autor). Aquests quatre fracassats són el rossellonès Antoni Bech (“fals cronista i mal poeta”), Joan Francesc de la Roca (“místic i assassí”), Jesús de la Santacreu (jueu convers originàriament anomenat Moshe ben Jaffuda) i Joan de Sau (o Johann Dessau, músic i luthier d’origen alemany). Les seues vides –improbables o ondulants, con les qualifica Sáez- són reseguides minuciosament amb un aparell bibliogràfic impressionant i amb l’ajut d’un altre personatge enigmàtic, Samuel Carasso Cohen, jueu algerià de qui Monsieur Google no té cap notícia…
 

Tot plegat, aquestes Vides improbables –que haurien fet la delícia de Jorge Luis Borges- revelen un autor en la maduresa de la seua escriptura, decidit a fer una passa més en la seua passió assagística per a incardinar-se en aquest nou gènere on la ficció i la no ficció (Julio Caro Baroja i Samuel Carasso Cohen) es donen la mà per il·luminar nous terrenys literaris. No deixeu de llegir aquest llibre. És el producte d’una proterviosa intel·ligència. I tan real com només la vida ho pot arribar a ser.

 

...
 

Els improbables Sáez i Boixareu

Toni Aira / El Singular Digital / 7 octubre 2010

Això del periodisme és un gran invent. Diguin el que diguin. I mirin que se’n diuen, de barbaritats. Tot i que també és cert que unes quantes veritats d’aquelles difícils d’assumir també corren. Però deixin-me apuntar una de bona a títol personal. Si no m’hagués dedicat al periodisme hauria estat del tot improbable que conegués certs personatges d’aquells que paga molt la pena de saber que hi són. No els hauria pogut conèixer ni tampoc no els hauria pogut explicar perquè molts altres també hi comptessin.

Vides improbables (Acontravent, 2010) és l’últim llibre del doctor Ferran Sáez Mateu. Què els en puc dir? Del llibre ben poc. Fa dos dies que el tinc, un que me’l vaig cruspir i moltes hores que hi barrino, pensant i pensant en com de bo que és el mestre. Perquè sí, a la facultat que el vaig conèixer, i dels del seu gènere no en dic professor, en dic mestre. Per sempre. No els desvetllaré res del llibre perquè cal que el descobreixin vostès, però sàpiguen que hi ha poques persones que conegui amb el seu nivell d’erudició, de sentit de l’humor i de capacitat pedagògica, tot junt. La combinació és prou improbable, però existeix. Creguin-me.

Potser també sonava fa uns anys del tot exòtic que un grup d’empresaris de primeríssim nivell es proposessin passar d’Espanya i fer pinya per reubicar Catalunya a primer nivell en els rànquings mundials. Això és Femcat, una federació privada que Joaquim Boixareu Antolí va impulsar decididament i va presidir. Ara s’ha proposat un nou objectiu, i això sense deixar de fer gran el Grup Irestal, que dirigeix i que ha fet créixer espectacularment d’ençà que hi va prendre el relleu del seu pare. L’objectiu és modernitzar i revitalitzar la patronal Foment del Treball. Disputa la plaça a un Joan Rosell que ja fa quinze anys que n’és president. El 18 d’octubre, desenllaç.

La iniciativa de Boixareu i el seu equip és digna de ser coneguda. Perquè creguin-me també que per molt improbable que pugui pintar, hi ha empresaris que poden dotar de contingut una patronal com Foment des del rigor, des del coneixement de les necessitats del sector i amb el progrés de Catalunya com a objectiu no retòric.

Un políglota que parla més de cinc idiomes, empresari d’èxit, d’una educació exquisida, d’una humilitat i d’un implicat al país que fan venir enveja i tot. Aquest és en Boixareu. Una combinació ben poc sovintejada. Eppur si muove. Creguin-me. També el vaig conèixer gràcies al periodisme, i és una d’aquelles vides improbables que m’enorgulleix de poder constatar i explicar que hi són.
...
 

Confusió és llum

Francesc Canosa / El País / 2 de desembre 2010

La vida és confusió. És així. Per exemple, tothom creu que el surrealisme va néixer el 1924 del cap d'André Breton i tota una colla de criatures mentalment alliberades. Doncs no. Com explica el periodista i ninotaire Jaume Passarell a les seves memòries: "...el surrealisme, que la gent que es pensa estar assabentada a casa nostra d'aquestes coses creu que ens va venir de París, va néixer a Barcelona molt abans. La naixença va tenir lloc entre el carrer de la Boqueria i la Rambla". Aquí hi ha el Bar del Centro, on Passarell i una colla de periodistes i literats (Manuel Fontdevila, Josep Amich, Lluís Capdevila, Plató Peig...), (re)creadors també del Barri Xino mediàtic, van ser els pares —entre tangos i cocaïna— del surrealisme. Mentre Europa es matava a la Primera Guerra Mundial, d'altres es morien de riure. És poc coneguda aquesta història. I seria ben fàcil demostrar que el surrealisme és un invent català. Catalunya, terra de sobredosi, d'asfíxia, de realisme, per això s'inventa el surrealisme. Per tant, a algú li pot estranyar que les criatures que desfilen per aquestes Vides improbables d'en Ferran Sáez no puguin ser reals?

L'assagista assaja i es treu de la seva gorra Samuel Carasso, un padrí entranyable, jueu d'origen francès, infància algeriana, català de plenitud i fesomia arrugada, dolorosa, melangiosa del segle XX. Carasso és un col.leccionista d'heterodoxos, i per dir-ho a la manera de Santiago Rusiñol: "un drapaire de records". Un ésser amb una fal.lera per catalans esmunyedissos que van viure entre el XVI i el XVIII. Criatura que estudia criatures increïbles, estranyes, desconegudes, intangibles, boiroses... Antoni Bech, cartògraf i primer individu que fa la volta al món tot sol; Joan-Francesc de la Roca, que escriu un tractat matemàtic per provar l'existència de Déu; Jesús de la Santacreu, un sionista avant la lettre i sense retorn; Joan de Sau, reparador d'òrgans i aspirant a interpretar la música de la Bíblia. El terrari és fascinant i l'obsessió de Carasso és la de l'entomòleg. Criatura i criatures es miren, s'emmirallen, es confonen: separats per la vidriera dels temps.

Per això és cert que el llibre camina per la sirga: entre la novel.la (amb intriga de pes i pessics pop) i l'assaig (de volada acadèmica i picades d'ullet divulgatives), amb tons coherentment ondulants (entrevista, epistolar, memorialístic...) i amb un català natural, terrenal, per explicar un passat artificial, il.lusionant, de bell antuvi. Perquè per anar més enllà s'hi pot veure espurnejar el F for Fake d'Orson Welles. El fals documental d'un falsificador d'art i d'un falsificador de biografies. Un frau. Un frau d'un frau. Un frau molt real. La còpia, l'original. L'art, la vida. La confusió. El joc de miralls.

Però que ningú es confongui: estem davant d'una obra lluminosa, d'un dels assagistes més cristal.lins de Catalunya. Sáez il.lumina un món que ja no existeix, o potser no va existir mai. O siguem més diàfans: ningú ja no sap si va existir i això és com si no hagués existit mai. S'avança així Sáez (com ja va fer amb altres grans temes, a Els bon salvatges, la seva darrera obra, però, vaja, com ha fet sempre: El crepuscle de la democràcia; o Dislocacions o Què (ens) passa?) al debat més palpitant que hi ha en el nostre món de masses fragmentades, trinxades, esmicolades: l'esclat de microcomunitats, de jos de mil interessos també microscòpics.

Tornen els heterodoxos. I potser es revenjaran dels ortodoxos. És aquesta la nova divisió del planeta? Tots es vigilen i és difícil saber si Carasso té raó o són les seves criatures les que diuen la veritat de la vida. Francesc Pujols , un altre gran heterodox, ben real, ja va dir que "la vida és com un coit, una gran confusió de cames". Aquí rau la llum.

 

 

© a contra vent 2008