Crítiques de "Un mirall inhumà"

...
 

Rellancen l'obra literària de Joan Granés

Daniel Bonaventura / Diari de Girona/ 7 de setembre de 2010

L'obstinació per divulgar la riquesa cultural de la Catalunya puixant del primer terç del segle XX, ha portat el fundador de l'editorial A Contravent, Quim Torra, a recuperar l'obra literària d'un palafrugellenc que va ser coetani de Josep Pla, i que bé podia haver tingut una carrera d'alta volada en el món de les lletres, si no fos que una malaltia va acabar prematurament amb la seva vida l'any 1928, quan només sumava 22 primaveres.


Com Fidel Aguilar (Girona, 1894-1917), mort joveníssim, també amb 22 anys d'edat, i que va deixar com a herència una lloada col·lecció d'escultures, el palafrugellenc Joan Granés, aquest en el camp de les lletres, va deixar com a principal llegat els dietaris El mirall inhumà, que els propers dies arribaran a les llibreries en una edició d'A Contravent, amb pròleg de Javier Cercas, i un estudi introductori de l'especialista Xavier Xargay, autor també del llibre Escriptors a Palafrugell, sobre la prolífica vida cultural de la vila empordanesa els anys d'apogeu de la indústria del suro.

Víctima d'una tuberculosi, agreujada per una leucèmia, el nom de Joan Granés va ser plorat com una lamentable pèrdua en una carta de Josep Pla al seu germà Pere, i el poeta francès Paul Valèry li va dedicar una sentida necrològica al diari La Publicitat.

El llegat de Granés el limita a poca cosa més que aquests dietaris, que comparteixen amb els escrits del seu coetani Josep Pla l'interès pel món local i proper, la lectura i els sentiments.
Els experts consideren que Granés estava cridat a convertir-se en una de les figures de renom de les lletres catalanes. Una vaga opinió de l'encert d'aquesta afirmació es podrà formar el lector que accedeixi a aquests dietaris redactats entre el juliol i l'octubre de l'any 1925, ara rescatats sota el títol El mirall inhumà.

L'acte de presentació del llibre s'ha previst el dia 1 d'octubre a la Fundació Pla de Palafrugell.

...
 

Retrat de l'artista malalt

Eva Vàzquez / El Punt / 8 de setembre 2010

Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.

El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.

Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.

 

El segell recupera també els articles d'Augusto Assía

Quim Torra, un editor certament atípic, ha dit algun cop que A Contra Vent es dedica a “exhumar cadàvers”, i alguns són de veritat exquisits, com les quartilles de Joan Granés que conserva l'Arxiu Municipal de Palafrugell junt amb altra documentació de l'escriptor (cartes, fotografies i articles, a més de la biblioteca), procedent de les donacions que entre el 1998 i el 2009 van fer la seva germana, Rosa Granés Noguer, i Isabel Llamas Granés. El mirall inhumà reprodueix alguns retrats de l'artista impúber, desafiant i estranyament desvalgut, i uns fulls solts que complementen el pensament abocat al dietari amb instruccions maniàticament precises sobre les bases intel·lectuals de l'escriptura, la rutina de treball i fins i tot el règim dietètic recomanable per cultivar una ment saludable: per descomptat, res de beure ni fumar ni sortir de nit, s'imposa; al contrari: respirar net i estalviar la veu, en especial si és per dir vaguetats.

En la seva campanya de repesca de grans autors oblidats, Torra anuncia també per a finals de mes Salt a la foscor, aplec d'articles sobre l'ascensió del nazisme que Augusto Assía, destinat a Berlín entre 1927 i 1933, va publicar a La Vanguardia. El nou dietari de l'escriptor gironí Miquel Pairolí, Octubre,, a més de Màrius Torres, Pere Coromines, Lluís Muntanyà, Ignasi Aragay i Evelyn Waugh, completen el catàleg de novetats per a la tardor.

...
 

El "otro" escritor de Palafrugell

Víctor Fernández / La razón / 5 de setembre

En los años 20, mientras Josep Pla consolidaba su carrera literaria y periodística, uno de sus vecinos también trataba de hacerse un hueco en la república de las letras. Se llamaba Joan Granés y, como Pla, era de Palafrugell, pero su producción literaria en comparación es pequeña. Granés murió con 22 años, en 1928, víctima de una tuberculosis agravada por la leucemia. Extraordinario lector, con una especial predilección por Paul Valéry, a su muerte el poeta francés le dedicó una sentida nota necrológica en «La Publicitat».


La editorial A Contravent publica «El mirall inhumà» donde se puede comprobar la calidad literaria de Granés. Con un prólogo de Javier Cercas y con un estudio introductorio de Xavier Xargay, este libro recupera el dietario que el joven escritor redactó entre julio y octubre de 1925.

A diferencia de «El quadern gris», el otro dietario escrito por un vecino de Palafrugell en esa época, «El mirall inhumà» no tiene la pretensión de ofrecernos la construcción de un personaje. Sin embargo, Pla y Granés compartían la misma obsesión por la escritura, por dejar en el papel sus impresiones de su entorno más cercano, de lecturas, de sentimientos... Granés, pese a su rabiosa juventud, narraba un diario que se movía entre la novela y el cuaderno de notas. El lector de «El mirall inhumà» quedará impactado por el talento que demostraba Granés quien parecía destinado a convertirse en uno de los grandes narradores de la literatura catalana. La propuesta de A Contravent es la de adivinar una esperanza truncada por una muerte que llegó cuando Granés se estaba forjando. Es una introducción que no tuvo tiempo de ir mucho más allá de un dietario y unos pocos papeles.

¿Granés y Pla se conocían? Es evidente que sí, aunque el autor de «El carrer estret» no le dedicó ni una sola línea en el conjunto de su voluminosa producción. Pese a ello, se sabe que el «homenot» sentía un gran afecto por su vecino y que probablemente lo ayudó en la Barcelona de los años 20. Josep Pla, en una carta a su hermano Pere, lamentaba la pérdida de un autor, el otro escritor de Palafrugell, que merece ser reivindicado y leído.

...
 

Joan Granés, escriptor

Gerard Prohias / eDiari / 23.9.2010

A l’Empordà hi ha un periodista que fa ombra damunt de tothom: Josep Pla. I no és que faci ombra només damunt els periodistes empordanesos, ni tan sols damunt els periodistes en general, sinó que fa ombra sobre tots aquells que en la nostra llengua, d’una o altra forma, perpretem frases amb més o menys delit de ser entesos -no ja de perdurar. De perdurar, he dit, i m’he passat. De perdurar, no perdura gairebé res. Les frases duren el que duren: a penes l’alè d’un aleteig; la tremolor que resta entre un aleteig i l’altre.

Però ni molt menys Pla ha estat l’únic periodista que sobresurt en el cànon prosístic empordanès; també hi ha Gaziel i la Caterina Albert, per esmentar-ne dos d’extraordinaris. A partir d’aquests noms, i del fundacional Ramon Muntaner de Perelada, tot comença a moure’s en els meandres de la subjectivitat i dels gustos individuals. De tota manera, però, voldria destacar un altre escriptor palafrugellenc que malauradament va ser tocat per una mort ben jove i anunciada: Joan Granés (1905-1928). Magnífic i elegant estilista, Granés maldava per fer-se un nom i un ofici -sobretot un ofici- a la Catalunya periodística dels anys 20 del darrer segle. No va comptar amb massa temps per fer-ho: va morir als 22 anys. Tot i el prematur de la seva mort, però, va comptar amb els elogis del propi Josep Pla, de Roviri i Virgili o del gran poeta francès Paul Valéry. Va publicar algun text al diari barceloní La Nau, però majoritàriament la seva obra resta inèdita. La seva prosa nítida ha fascinat tots els qui hem llegit els seus papers. Granés és un boníssim escriptor.

Ara l’Editorial Acontravent que dirigeix Quim Torra, en publica un dietari i algun article més: El mirall inhumà, es titula el volum. A través d’aquest llibre, amb un prefaci de Javier Cercas i un estudi de Xavier Xargay, podem llegir algun dels llamps magnífics que il·luminen la seva escriptura. Entenc que amb la seva divulgació, els empordanesos hem guanyat un escriptor; de veritat.

...
 

Joan Granés, a la primera fila

Samb Abrams / El Mundo / desembre 2010

Joan Granés, a la primera fila

	Amb la publicació recentíssima de l’excel·lent dietari de Joan Granés  
(Palafrugell, 1905-1928), “El mirall inhumà” l’editor Quim Torra d’A  
Contra Vent ha decidit apujar el repte artístic i comercial publicant  
un autor completament inèdit.  Granés va morir de tuberculosi i  
leucèmia abans de tenir l’oportunitat de divulgar res del seu  
extraordinari dietari que ara surt a la llum per primera vegada, en  
una edició a cura de Xavier Xargay i Caterina Martí, convenientment  
encapçalada per un perfil biogràfic sobre l’autor.
	No hem de pensar ni per un moment que es tracta d’una edició portada  
a terme per raons d’humanitarisme o historicisme.  Erraríem el tret  
completament.  “El mirall humà” és un text literari de primera  
magnitud que, inexplicablment, ha romàs inèdit fins avui.  És una  
autèntica joia del memorialisme català i no els balbuços d’un pobre  
noi que apuntava maneres.  L’obra de Granés té un gran interés des  
d’un punt de vista formal i temàtic.
	Formalment, es tracta d’una obra que es debat entre el dietari, el  
quadern i l’assaig.  Del dietari té l’empremta profunda de  
l’actualitat i la immediatesa, i el pes contundent de l’autoretrat  
dramàticament precís i sincer.  Del quadern o “cahier” té l’agilitat,  
la versatilitat i la llibertat absoluta però controlada de moviments.   
I de l’assaig té la profunditat del pensament ben articulat.  Per una  
altra banda, el text exhibeix una gran seguretat i destresa en l’ús de  
la llengua.  I també cal constatar que es permet certes piruetes com  
ara canvis de punt de vista o interlocutors imaginaris per mirar de  
contemplar la pròpia personalitat des d’altres angles.
	Quant al contingut, cal dir que estem davant d’una obra breu però  
substanciosa que només es pot qualificar d’ambiciosa, tant per la  
quanitat de temes que toca, com per la profunditat del pensament. En  
aquest sentit, com Carles Riba o Pere Coromines, Granés pertanyia a la  
tendència conceptualitzadora de la literatura catalana als anys 20 del  
segle passat. Malgrat la diversitat temàtica, “El mirall inhumà” gira  
a l’entorn de diversos temes essencials que vertebren el conjunt del  
text.  La identitat humana, sempre construïnt-se i sempre escindida  
entre l’home interior i exterior.  El vitalisme humà, sempre animat  
per una consciència constantment desvetllada.  L’alteritat i la  
relació amb la realitat de l’entorn i amb l’altre, sigui un amic o una  
amant.  El sentit i la funció de la voluntat, del desig i del  
pensament, tres grans motors de la vida.  El valor de la cultura i la  
seva incidència real en la vida, a partir, sobretot, de lectures de  
mestres estimulants com ara els pensadors grecs clàssics, Nietzsche,  
Dostoievski o Válery.
	Un autèntic diamant.

D. Sam Abrams





...
 

Un cadàver exquisit

Xavier Pla / El Temps / 2 de desembre de 2010

Cal felicitar Acontravent i l’empenta del seu editor, Quim Torra, per haver rescatat de l’oblit i de l’arxiu de Palafrugell el dietari inèdit de Joan Granés titulat El mirall inhumà. Publicar aquest llibre, amb pròleg de Javier Cercas i un apunt biogràfic de Xavier Xargay, no és només fer justícia a un jove escriptor mort prematurament sinó que representa fer un pas endavant en la consolidació del patrimoni literari català contemporani. No hi ha dubte que aquesta és una línia editorial i cultural que, amb més o menys encerts, amb més o menys satisfacció, està aconseguint mobilitzar una bona part del lector culte d’aquest país.

Però aquest volumet no té només un valor merament arqueològic. Joan Granés va néixer a Palafrugell el 3 de setembre de 1905 i va morir-hi el 22 de gener de 1928 a causa d’una grip que li va agreujar els problemes derivats de la seva tuberculosi. El seu dietari, inacabat, irregular, no pensat per a ser publicat, va ser escrit entre 1924 i 1925. El mirall inhumà és un dietari de convalescència turbulenta, perpètua i potser perpetuada pel seu mateix autor. Porta un subtítol suggerent, “Moi dans le miroir”, i comença amb un tòpic del gènere diarístic: “Digueu qui es que es coneix a si mateix, qui és que es veu?” El jo del dietarista, posat davant del mirall, viu angoixadament la seva identitat d’home jove malalt, insegur i tímid, constantment a la recerca d’una mena de puresa. Alhora que busca afirmar-se i singularitzar-se, vol evitar el gregarisme i l’”estupidització” dels altres, així que intenta esguardar-ho tot i esguardar-se a si mateix en un moviment pendular entre l’enuig (en realitat, l’”ennui” francès) i la misantropia o l’abúlia, on no se sap mai si detesta més els altres, que riuen, ballen i canten, o ell mateix, que viu postrat davant de la finestra o llegint. Les seves lectures són desordenades, però els noms són significatius: Pascal, Poe, Baudelaire, Nietzsche, Gide, Wilde, Valery Larbaud, o Josep Pla, amb el qual manté una estranya tensió marcada per l’admiració i la necessitat de reconeixement. Més que Josep Pla, el que sembla que li interessa més és la seva germana petita...: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” I clar, Paul Valéry, que Granés va anar a sentir en la seva famosa conferència a Barcelona el 1924.

Però l’autoretrat terrible que surt del dietari decep el mateix Granés, el qual afirma, sense concessions: “La meva qualitat és d’ombra, una ombra trista i quieta, tancada en un estat passiu de silenci i de moviment”. Adolorit, Granés és contundent: malalt i jove, es troba a disgust amb ell mateix i es nota antipàtic a tothom. Condemnat al “quietisme”, viu sense amor, ni gaires amistats, només abocat a una passió purament intel·lectual, la substància de la qual és del més radical pessimisme. Per sobre de tot, la seva dificultosa relació amb les noies: “Cada noia m’obria un desig com una ferida i com una fam; cada noia es feia l’objecte del meu gran desig per un instant i tants desitjos no eren sinó un sol desig”. Malaltís, sense força ni desig sexual, retret i insegur, Granés decideix per un moment abdicar dels seus principis, ser “un altre”, capbussar-se en l’existència dels altres, disfressar-se, festejar i embriagar-se de paraules, en definitiva, jugar un paper en la comèdia de la vida. Però se sent ridícul, com “un pallasso vestit de no-res”, i constata novament el seu fracàs persistent: “Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent, vaig intentar crear el clown”. Acabat el període d’”auto-psico-examen”, amb una lectura incisiva de Freud, el pobre Granés confirma que ”no m’he imposat”, que les noies consideren que l’intel·lectualisme l’ha fet malbé i que el tracten “com un animal estrany, com un rèptil o una cosa completament inhumana”, com si fos una recreació palafrugellenca del Gregor Samsa de Kafka, amb qui manté algunes similituds que poden deixar perplex el lector: “Jo no era una cosa, no tenia contorn ni límit. Jo no era ningú. M’havia assassinat lentament”. Amb la voluntat afeblida, els “monstres devoradors” l’acabaran enfonsant: la sensibilitat portada a l’extrem, l’enuig vital, la “vil” masturbació, la solitud, la tristesa  i, clar, la malaltia: “I encara estic malalt”

És una llàstima que el llibre no hagi servit per confirmar o desmentir una llegenda: suposadament, Paul Valéry va publicar una necrològica sobre la mort del seu jove admirador català, potser enviant una carta a Joan Estelrich. No se’n sap res. Però, en canvi, és una sort que ara els lectors poguem llegir els escrits de Granés i poguem posar-nos a especular, amb base fonamentada, sobre si d’aquest embrió literari kafkià n’hauria pogut arribar a sortir un gran llibre.

 

...
 

Cal estar ben despert

Xavier Cortadellas / Presència / 2 de desembre 2010

Granés va deixar escrites pàgines bellíssimes en el seu dietari.

A El Mirall inhumà s'esforça a entendre's, s'analitza amb una fredor absoluta, que quasi fa mal.

 

 

© a contra vent 2008