Crítiques de "Tot el que tinc"

...
 

Miquel Colomer

Enric Vula/Bloc

El Miquel Colomer em va demanar que fes un petit discurs en la presentació del seu dietari, fa uns dies, a la llibreria Proa. Em va sorprendre que m’ho demanés, perquè la meva oratòria de simi sobrexcitat no és exactament la més addient per fer lluir cap acte, i perquè no recordo haver-li fet mai cap favor, al Colomer. El Colomer no em deu res. Si alguna vegada algú dels dos ha pagat alguna cosa a l’altre ha estat sempre ell qui s’ha rascat la butxaca, i encara sempre ha estat jo qui després li anat a demanar consell. És natural, malgrat el poc interès que tinc a posar en evidència la meva poca traça, que em fes il·lusió parlar una mica del seu llibre. El Colomer és una persona que em desperta certa admiració. Admiro la seva discreció, per exemple, que em sembla que és una virtut que es palpa en la seva prosa.

En relació amb això hi ha la imatge d’home fracassat que impressiona tant a la gent i que a mi em fa tanta gràcia perquè hi veig el gest d’un home presumit però bonhomiós i responsable que vol pagar la seva independència i el seu amor foll a la vida mirant de donar una mica peixet.  En el pròleg, el Colomer transcriu un retrat que li va fer un noi que fa retrats de franc per internet on el pinta com un home que pateix. El Colomer és un home que pateix, diu el retratista, i això li fa molta gràcia. I jo pregunto: i què hem de fer, noi, viure tranquils? Ni el barrut més fantàstic podria viure tranquil si tan sols estimés un parell de coses com déu mana. Ens estimem patint perquè, fins i tot quan no volem, patim pels altres, i ja pots evitar el dolorisme tan com vulguis, que no hi ha cura ni remei.

Un altre detall que em crida l’atenció del Colomer és que escrigui amb tanta llibertat i que tot i així sigui tan difícil d’enfadar-s’hi. Aquí hi ha d’haver una certa profunditat, em penso. Potser hi haurà lectors que trobaran que justament aquest és un motiu per menystenir-lo, però em fa l’efecte que al Colomer només se’l pot menystenir des d’una vanitat juvenil de garsa enlluernada. La textura de cuir pelat que té la seva prosa traspua el solatge de les coses autèntiques i segures. El Colomer no és només un senyor d’edat provecta que fuma i que beu whisky, també té un sentit de la intimitat molt fi, amb unes dosis de cinisme i de sentiment de culpa molt equilibrades que fa que en els seus textos t’hi puguis trobar còmode i, alhora, força a prop de la veritat.

Com que és una persona cansada i parsimoniosa, i la seva prosa no té pressa ni respon a cap necessitat més enllà del fet d’escriure per ell mateix, com que el Colomer no mira mai a càmera o, si hi mira, ho fa sempre amb discreció, de vegades pot semblar que és gris, però no crec que ho sigui gens. El Colomer és una persona que ha viscut. És un home que ha tingut la valentia d’equivocar-se i la intel·ligència de buidar la motxilla de pretensions per anar una mica més lleuger.

Sovint cometem l’error de llegir i escriure des dels paràmetres de la vida social, que és l’imperi de les aparences. Oblidem que la gràcia de llegir i escriure és que, tan aviat com un s’hi posa, deixa de comptar tot allò que normalment té importància:  els diners, el país, els títols, la gràcia per explicar acudits, res del que has robat o t’ha vingut donat és important quan llegeixes o escrius. Llegim i escrivim per conjuminar raó i fe, per retrobar-nos amb el món a través d’una dimensió més pura de les paraules. En la literatura el que compta és el misteri de l’amor. Si en la literatura val tot és perquè l’escriptor i el lector només responen davant de Déu. L’únic que importa quan escrius és que sàpigues donar-te. Saber donar-te, heus aquí el que volia dir. El Colomer sap donar-se quan escriu. A diferència de la majoria de gall d’indis que corren pels blocs i pels diaris el Colomer se sap donar. Per això m’agrada llegir-lo i trobo que aquest llibre seu, Tot el que tinc, fa tanta companyia

 

 

© a contra vent 2008