Crítiques de "Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)"

...
 

Ni barretinaires ni sectaris

Ignasi Aragay / Avui / 27.05.2010

Albert Manent, a la ratlla dels 80 anys, ha estat un personatge clau de la primera Generalitat pujolista. Primer a Cultura i després a Presidència. Un intrigant entranyable i solidíssim. Intel·lectual per vocació familiar -fill del poeta Marià Manent-, va ser una figura clau de la resistència cultural catalanista durant el franquisme i el 1980 es va posar al servei de la reconstrucció nacional des del recuperat autogovern. La crònica d'aquell aterratge al poder -un poder, per cert, prim, primet- ens la va presentar ahir a uns pocs periodistes a l'Ateneu Barcelonès.

Crònica política del Departament de Cultura (A contra vent) és un homenatge documentat i ple d'anècdotes a l'home que va bastir un edifici institucional que encara s'aguanta, l'enciclopèdic i hiperactiu Max Cahner, avui afectat d'Alzheimer. Tota la memòria que ell ja no conserva sí que segueix planant damunt la conselleria de Cultura: "L'ombra de la seva feina és allargada, el model com a mínim va pesar fins a l'etapa de Joan M. Pujals", diu Manent, que de totes maneres tan sols explica el que ell va viure: a més de Cahner, els consellers Joan Rigol -"va equivocar-se al deixar que el Pacte Cultural anés massa enllà i fos inassumible políticament i econòmica"- i Joaquim Ferrer -"li va venir gran un departament que havia crescut molt"-. De després només salva el breu parèntesi de Ferran Mascarell. "A partir de Ferrer va començar la caiguda lliure".

Tot i que havien tingut desencontres per l'afer Enciclopèdia Catalana i que no era del partit, l'estiu del 1979 Jordi Pujol va anar en bici de Premià de Dalt a Sant Vicenç de Montalt per oferir a Cahner la conselleria si guanyava les eleccions. Aquell mateix any Ernest Lluch i Cirici i Pellicer l'havien volgut fitxar per al PSC. Es va quedar amb la proposta de Pujol i va posar mans a l'obra. Es tractava de dotar la cultura catalana d'una institucionalització forta, "defugint el provincianisme espanyol i la mediocritat". I aquí ve el missatge del llibre: contra la llufa que la intel·lectualitat d'esquerres -Xavier Folch, Josep M. Castellet i futurs babèlics com Félix de Azúa- va penjar al primer pujolisme de fer política cultural barretinaire i sectària, Manent explica com "quasi no es va fitxar gent de partit i no es va fer cap mena de dirigisme". La manca de recursos, l'entusiasme dels pocs i primers funcionaris, les dificultats per aconseguir traspassos -evidents a partir del 23-F- o l'encert de fitxar Aina Moll són elements destacats de la crònica d'un Manent que es declara "críticament fidel al pujolisme" i que retrata Cahner com "excepcional, superdotat, difícil, cabut, germànic: ell era una locomotora elèctrica i la resta anàvem amb carbó. Ha estat el millor conseller de Cultura de la democràcia".

...
 

Un poeta i alguna cosa més

Josep Maria Ureta / El Periódico / 27.05.2010

Va ser Josep Martí Gómez qui va definir el personatge en aquest diari, a finals del 1988, quan es batia en retirada de la Conselleria de Cultura. Havia contribuït a crear-la vuit anys abans, des del no-res, amb Max Cahner, primer titular del departament quan Pujol va ser escollit president el 1980. Es tracta d'Albert Manent, poeta fill d'un altre escriptor erudit –Marià Manent–, que està a punt de presentar les seves memòries de l'època en què va exercir un càrrec públic (Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988, de l'editorial Acontravent). A la seva crònica, Martí explicava que, a finals dels 70, Joan Reventós anava camí de la comissaria, a Vallcarca, acompanyat d'un parell d'inspectors de la policia política franquista, quan es va trobar amb el joveníssim Albert Manent. Es van saludar. El policia de torn va sospitar i va preguntar: «¿Qui és el que has saludat?» Reventós hi va restar importància: «Un poeta». I el poli va desconfiar: «Un poeta...¡ I alguna cosa més!», va deduir.

Albert Manent va anticipar ahir el contingut del seu llibre de memòries en una trobada amb periodistes. CLAUDIO PERRONE

Amb el temps la va encertar. Manent, gairebé octogenari i amb la ment ben lúcida, ha acabat les memòries, que defineix més com unes cròniques que com un assaig, dels seus vuit anys als orígens i la consolidació de la primigènia Conselleria de Cultura, creada amb la voluntat de ser deutora de la que als anys republicans va crear Ventura Gassol, sense oblidar el que molt abans va establir Enric Prat de la Riba.

Manent ha escrit aquesta memòria personal –crònica, no assaig– amb dos eixos: reivindicar la feina de Max Cahner com a primer conseller de Cultura, ja que la seva obra de govern «no ha sigut reconeguda» i després «tot ha anat pitjor, perquè des de fa 15 anys al nostre país ningú considera prioritària l'acció cultural»; i criticar les polítiques partidistes en matèria cultural, en record dels intents de Joan Rigol quan va ser conseller de Cultura i va firmar el Pacte Cultural amb els socialistes el 1986.

Manent reprèn la seva faceta de retratista de personatges del seu entorn immediat, exercida en altres llibres ja publicats, juntament amb la seva obra poètica. Són desenes als que dedica un apunt, un traç definitori, la majoria molt ben trobats. Manent es va mostrar ahir lúcid, agressiu i una mica misteriós quan va presentar el llibre entre especialistes: «El 7 de juny explicaré per què sóc un pujolista crític». Després, en record dels seus anys a l'editorial Juventud, on va promoure Tintín en català, va parlar de la similitud d'alguns personatges d'Hergé amb la realitat actual. El més celebrat: «El professor Tornassol podria ser membre de l'IEC, branca filològica». Amb aquest estil directe ha escrit el seu llibre.

...
 

"Max Cahner ha estat el millor conseller de Cultura"

Carles Geli / El País / 3.6.2010

"Cahner ha estat el millor conseller de Cultura"

ALBERT MANENT Escriptor i exgestor cultural

CARLES GELI 03/06/2010

 
Sempre hi ha un passat. Així, hi va haver un moment on al Palau Marc (que pertanyia al Frente de Juventudes de Falange) un funcionari traspassat a Cultura saludava el secretari general del departament amb el braç enlaire i cridant: "¡A tus órdenes, camarada!"; encara s'hi veien "coloms morts i hi corria alguna rata de claveguera"; el conseller anava amb un Seat 124 sense aire condicionat cedit per la Diputació i el pressupost era de 100 milions de pessetes, sous inclosos...

'Des del final ja de l'etapa Pujol que la cultura va començar a perdre prioritat i pes; han estat 15 anys terribles'

Era el primer any, el 1980, de l'organisme. Des de ben a l'inici arrenca doncs Albert Manent, a cavall entre la memòria i l'acte notarial, per explicar la creació del que seria el Departament de Cultura de la Generalitat, on ell hi era. Si de la seva Crònica política del Departament de Cultura. 1980-1988 (A contravent) se li rebaixa la presència hiperbòlica de dimonis socialistes i comunistes, la real però en excés justificadora "gasiveria" de Madrid en els traspassos i la matxacona divisa que "mai van fer clientelisme" ("dels quatre primers directors generals cap era de Convergència"), el llibre és una mina de dades i anècdotes per reconstruir part de la història de la Generalitat actual i de la institucionalització de la cultura catalana. I, a més, amb ploma àgil i sense gaires embuts...

L'aventura comença l'estiu de 1979 amb un Jordi Pujol que va en bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicent de Montalt per oferir a Max Cahner ("un independent") la futura conselleria. Falta gairebé un any per a les eleccions però Cahner ja reuneix el futur nucli dur del seu equip cada divendres al restaurant La Punyalada. "Germànic, clarivident, tossut, amb una fabulosa potència intel.lectual", ha estat "el millor de llarg de tots els consellers de Cultura, potser Ferran Mascarell s'hi hagués apropat..." I és que Manent creu que des del conseller Joaquim Ferrer (1985) "el càrrec i la conselleria han anat en caiguda lliure i, ara, ja són sota terra". No es salva ni l'actual, Joan Manuel Tresserras? "Cal una mà de ferro i ser un bon gestor, no només ser un intel.lectual".

L'home que, diu, va construir "l'edifici cultural del que encara es viu avui" era "una locomotora elèctrica i tots nosaltres, només de carbó". Massa geni, però. "No sabia mantenir l'equilibri emocional, tenia una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat", escriu Manent. "Massa segur de la seva intrepidesa i de la seva veritat", va enfrontar-se amb directors generals, al secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, i al mateix Pujol per defensar un pressupost, per exemple. "Un monestir menys", li deia Pujol a Manent, a qui coneixia des dels 18 anys i que feia de mitjancer entre el president i el seu conseller.

Tot això, aquesta imatge que tenia de "pancatalanista radical que ens perjudicava molt a Madrid", reflexiona en veu alta, van llimar el mandat de Cahner fins al juny de 1984. Un període amb un sol gran error, al seu parer: la polèmica pels retocs que van voler fer a l'obra Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles, que havia d'inaugurar la temporada de 1981 al Teatre Romea que gestiona la Generalitat. La base, diu Manent, és que era una obra, "mal escrita, amb excés d'argots i de paraules de mal gust". Ell mateix hi va fer esmenes i també es va pagar l'escriptor Jaume Fuster perquè ho posés tot en solfa. "Ens vàrem equivocar perquè ens van fer una campanya en contra brutal sota el pretext de la censura".

L'altra gran batalla va ser la de les cases regionals i les propostes d'ensenyament separat per català i castellà que feien a partir de l'agrupació CECAC, amb el suport del Partido Socialista Andaluz. "Era una nova forma de lerrouxisme i Pujol volia evitar com fos una Catalunya libanitzada". Va resoldre-ho el mateix president, entre d'altres gestions concedint a Justo Molinero la llicència per a Ràdio Tele-Taxi, semblant a com havia fet atorgant al crític periodista Alfons Quintà el projecte de creació de TV-3. "En el cas Quintà no hi vàrem intervenir per a res; s'ho va manegar en Pujol sol".

"El margina gent del partit, hi ha gelosia per un personatge poc disciplinat", afegeix Manent, llibre a les mans, quan se li pregunta pel final de Cahner, a qui va seguir Joan Rigol, l'home del Pacte Cultural. "L'esquerra en va fer un mite, d'allò; tenia carisma però va deixar que hi posessin massa cullerada els socialistes; a més, no hi havia pressupost per a grans projectes i els directors generals no hi pintàvem res: no hi havia contactes amb el consell assessor; semblava una conselleria paral.lela". Miquel Roca, Prenafeta i Josep Maria Cullell van fer arribar a Pujol les queixes pel segrest cultural. Rigol tenia els dies comptats.

Un home proposat per Roca, Joaquim Ferrer, va substituir-lo. Manent li retreu que fos l'artífex d'una segona onada de burocratització d'un departament que ja bellugava 8.100 milions de pessetes i de l'eslògan que era l'hora del "desplegament cultural", que en realitat es va traduir en eternes negociacions que exasperaren les esquerres. Tenia ordres el conseller de frenar el Pacte Cultural? "Crec que sí, com dic al llibre, però és difícil de demostrar; en qualsevol cas, va aconseguir que el pacte morís per inanició".

Poc espai és el que dedica al quart dels consellers amb qui treballà, Joan Guitart, que es va presentar "amb un equip de fidels perinde ac cadaver" provinent d'Ensenyament. És ja, pel cronista, el final d'un cicle en un departament que atorgava 17 milions de pessetes anuals a l'actor Josep Maria Flotats i del que Guitart va reduir a tres les seves direccions generals.

"Des del final ja de l'etapa Pujol que la cultura va començar a perdre prioritat i pes; han estat 15 anys terribles", llença qui es referma que mai va tenir problemes amb Prenafeta ("cap queixa") ni tractes amb Lluís Millet ("Quin? El d'ara? No, no, jo vaig tractar sempre amb el seu pare"). Un creixement "teratològic" de l'estructura de la conselleria i cert desencís amb d'altres pals de paller cultural —"la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans té un excés de savis de laboratori; Tornasol podria ser avui membre de l'IEC"— marquen la mirada de qui lamenta que quedi tan poc d'aquell "fenomen de recons-trucció nacional", plantejament gairebé noucentista que inspirava, sembla, aquella primera Conselleria de Cultura.

Vertígens d'un lluitador

Activista cultural. Albert Manent (Premià de Dalt, 1930), llicenciat en dret, ha estat a moltes guerres culturals: a la fundació de Curial i Serra d'Or, és autor de llibres sobre bibliografia clandestina de postguerra i fou director general de Difusió Cultural de la Generalitat.

Fill del poeta Marià Manent, i llicenciat també en filologia catalana, té diversos llibres amb retrats de grans personatges (Solc de les hores, Premi Pla). Sensible, patí "vertígens" per la tensió de la feina, alguns durant els "fatídics" comitès de direcció amb Cahner, un dels quals va seguir estirat des de terra.

...
 

Anècdotes que fan govern

Toni Aira / El Singular Digital / 3.6.2010

Em diu un bon amic que en Max Canher ja no recorda els seus temps com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Una immensa pena. Per ell, per un personatge que en l’aspecte personal creava les seves passions enfrontades, però sobretot per aquell polític que va ser i que duia estructures d’Estat al cap quan Jordi Pujol li va fer l’encàrrec de dur-les a la pràctica des del Govern. Una pèrdua, doncs, metàfora de la llunyania d’una generació de governants que aportaven coses en clau de construcció nacional. Perquè, algú podria respondre’m què ha aportat en aquest sentit algun dels actuals consellers del Govern de la Generalitat? Immens desert. I no per pèrdua de memòria.

Certament, el moment és tot un altre. Però això no justifica el subterrani nivell de la majoria dels nostres governants. El contrari seria tant com admetre que ja no tenim reptes d’alçada a assolir. I n’hi ha tants! O és que ja tenim totes les estructures d’Estat que ens pertocarien? Oi que no? I oi que potser a dia d’avui és tant difícil d’aconseguir-les (però en cap cas més) que en aquells temps dels Cahner consellers?

L’estructura de la Generalitat ha crescut, certament, però força a l’espanyola. El cos funcionarial i d’assessors s’ha disparat a Palau. No arribem als nivells de Zapatero, amb 600 assessors a Moncloa (total per no res), però sí que és ben cert que aquella Generalitat de cartró-pedra que diuen que va muntar un viu Jordi Pujol per fer creure a propis i estranys que aquí teníem una gran cosa ha acabat esdevenint en molts aspectes una caricatura d’allò que podria haver estat i que de moment no ha quallat.

Un Consell Executiu sobredimensionadíssim n’és l’exemple. I és curiós veure com el president del “fets, no paraules” és incapaç de decidir quines conselleries retalla en temps de crisi. No debades, ell va muntar un engendre com el Departament de Josep-Lluis Carod-Rovira per assegurar-se la presidència exprés que ERC li va posar en safata pocs dies després de perdre en vots i en escons (11) les últimes eleccions al Parlament. Són coses prosaiques d’aquelles que el relat del poder obvia un cop ben instal•lat, però diuen molt govern que se’n deriva. Del seu nivell.

I encabat també deia molt de Cahner i dels seus coetanis, tenir un conseller de Cultura que va impulsar un Arxiu Nacional, Un Teatre Nacional o un Museu Nacional d’Art de Catalunya. Hi havia ambició de país. De país real, de veritat, de poca broma. En aquest sentit, recomano molt la lectura del llibre Crònica Política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’estoica editorial Acontravent. Albert Manent ens hi explica allò que Cahner ja no pot recordar però que cap dels nostres polítics no hauria d’oblidar. Cal aprofitar aquests testimonis, especialment ara que es flairen temps de canvi a Catalunya. Un dels grans reptes de país, un d’aquells que ens han de fer remuntar el difícil moment actual, també passa perquè una nova generació agafi el testimoni d’aquella manera de construir Estat de forma efectiva i decidida des del govern del país.

Ho diu l’amic Francesc Canosa en el seu pròleg del també recent i imprescindible llibre Anecdotologi de Francesc Pujols (Dux Editorial): l’anècdota no és anècdota. Els Cahner i els Manent no van ser anècdota tot i que vist des del moment present bé ho pugui semblar. El canvi, si ha d’arribar, haurà de fer-ho de la mà del líder polític que més sàpiga envoltar-se d’“anècdotes” d’aquest gènere. Que no se n’oblidi.
...
 

Una etapa fundacional

Carles Duarte / El Periódico / 1.6.2010

Avegades s'ha qüestionat l'existència d'una sintonia profunda de Jordi Pujol amb el món cultural, però, a l'hora de jutjar la política cultural de la Generalitat, un dels períodes que generen una valoració més elogiosa és el de Max Cahner entre 1980-1984. Pujol va cridar al Govern una personalitat associada a una tasca prèvia sòlida, en projectes com la revista Serra d'Or, Edicions 62 o la Gran Enciclopèdia Catalana. L'any 1980 els pressupostos de la Generalitat eren limitats i calia edificar gairebé des del no-res una política cultural pròpia. Amb l'elecció de Max Cahner, Pujol apostava per un home exigent, de caràcter, amb capacitat de treball, d'un bagatge cultural enciclopèdic i de conviccions fermes.

Un home clau en l'equip de Max Cahner va ser Albert Manent, decisiu per la seva intel·ligència política i per la proximitat a Pujol. Ara Manent publica una sucosa Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), que constitueix el seu testimoni de l'obra de govern dels consellers Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer. Manent, que inicia el volum amb un capítol dedicat a la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat Republicana, ens recorda com Cahner va tenir present el Congrés de Cultura Catalana del 1977 per definir la seva línia d'acció, plantejada amb una voluntat de reconstrucció nacional i d'institucionalització de la cultura.

Manent fa un repàs de la confrontació ideològica amb l'oposició, del magnífic equip de col·laboradors de Cahner, de l'assumpció progressiva de competències i la implantació al territori, de la consolidació de les diverses àrees. Manent ens hi parla també de la Llei de normalització lingüística, de la normalització de l'aranès, del manifest dels 2.300 de Jiménez Losantos...

Més breus que la de Max Cahner van ser les etapes al Departament de Cultura de Joan Rigol, que va crear un Consell Assessor i va impulsar un pacte cultural que finalment no va arribar a materialitzar-se, i de Joaquim Ferrer, l'home del desplegament cultural i de l'aposta per la modernització, el diàleg i la internacionalització de la cultura. Tres consellers en una etapa fundacional que Manent analitza i ens acosta.

...
 

Èxit de públic en la presentació del llibre d'Albert Manent

Ã’mnium

quest vespre ha tingut lloc a la seu nacional d'Òmnium la presentació del llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), d'Albert Manent. L'acte, que ha comptat amb la presència del mateix autor, així com d'Oriol Pi de Cabanyes i de l'editor Quim Torra, ha estat un veritable èxit de públic, amb una sala plena de gom a gom.

"La lluita contra l'oblit és una constant en l'obra d'Albert Manent", ha afirmat Pi de Cabanyes, que ha afegit que "aquest llibre és una prova més d'aquest servei a la continuïtat".  

Escrita vint-i-dos anys després que Manent s'acomiadés de la Conselleria que va contribuir a crear, Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) repassa, amb un estil amè i entenedor, vuit anys d’acció de govern. "És més una crònica que un assaig, amb elements de memòria personal", ha assegurat l'autor. De "crònica d'un entusiasme"  l'ha qualificat, per la seva banda, Oriol Pi de Cabanyes, que ha elogiat l'autor tot dient que "pot estar orgullós d'haver contribuït en la fundació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya".

 

http://www.omnium.cat/ca/noticia/exit-de-public-en-la-presentacio-del-darrer-llibre-d-albert-manent-4184.html

...
 

Albert Manent detalla la gegantina tasca de Max Cahner al capdavant del Departament de Cultura

El Temps /Número 1357

Els consellers de Cultura Joan Rigol i Joaquim Ferrer van viure sobretot de la inèrcia de l’època Cahner. Van mantenir molts dels plantejaments culturals de Cahner, tot i que van voler afegir-hi un segell personal. Ho afirma Albert Manent, la persona cridada per Cahner per encarregar-se de la direcció general de Difusió Cultural des del primer moment, en el relat històric –detallat amb la paciència del funcionari primmirat– dels primers nou anys –de la primavera del 1980 a la tardor del 1988– del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988).

...
 

Política cultural

Regió 7 / Antoni Daura / 26 d'agost de 2010

He aprofitat les vacances d'aquest estiu per enllestir la lectura del llibre d'Albert Manent Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per A Contra Vent, una jove editorial barcelonina especialitzada en el que se'n pot anomenar periodisme literari, és a dir, una manera d'investigar i divulgar determinats temes de l'actualitat més o menys propera que els mitjans de comunicació tradicionals, per manca d'espai, no poden atendre i desenvolupar amb detall suficient, cosa que sí que es pot fer mitjançant l'eina excel·lent que és el llibre.

És una obra densa, on Manent, a partir de la memòria personal, descriu -amb la seva privilegiada posició de membre de l'equip directiu i el seu bon ofici com a escriptor- els primers anys del departament de Cultura de la Generalitat restaurada. El conseller Max Cahner fou l'home escollit pel president Pujol per crear de bell nou un departament que s'endevinava clau per al govern i, sobretot, per al país. Cahner, un home amb una manera de fer germànica, ben documentat, amb les idees clares i hiperactiu, crea del no res, amb l'ajuda inestimable de persones com Manent, una estructura prou digna que encara es manté, trenta anys després. Per les pàgines del llibre hi desfilen nombrosos secretaris, directors generals i buròcrates de tota mena i condició. Com també els consellers que rellevaren Cahner: Joan Rigol i Joaquim Ferrer. L'autor no s'amaga en cap moment i opina sense manies i falses diplomàcies sobre les dificultats externes (amb l'Estat pel traspàs estatutari de competències, equipaments, funcionaris...) i internes (tripijocs, cops de colze personals) que es patiren. Com també les dificultats de bastir un pacte cultural a causa del tacticisme tradicional i estèril dels partits a l'oposició, el sectarisme de determinats personatges i l'existència d'una intel·lectual esquerranosa que es volia allunyar d'una cultura identitària d'espardenya i barretina (que des del departament mai es va propiciar, tot sigui dit!) que la va acabar portant, paradoxalment, cap a un provincianisme espanyol fatal per al país.

Lectures com aquestes serveixen per veure també com de complexa és l'estructura administrativa de les nostres institucions i com sovint són persones concretes -de major o menor rang, tant se val!- qui la potencia i s'hi instal·la còmodament per justificar la seva feina burocràtica. En darrer terme la política cultural n'és la perjudicada, ja que hom disposa de recursos escassos (en bona part per l'espoli sistemàtic dels impostos dels catalans cap a d'altres parts de l'Estat, no ho oblidem!) que se'ls menja la pròpia gestió del departament.

De cara a la tardor s'intueix un canvi d'estadants al govern: segurament de persones, possiblement de partits. En qualsevol cas, convé en la propera legislatura dotar les activitats culturals molt millor (sempre han estat a la cua del pressupost), simplificar els tràmits administratius, actuar amb transparència, sense amiguismes, i tenir present, sobretot, el tremp de l'activitat dels agents culturals: professionals o amateurs. Donar suport i potenciar la tasca pròpia de les empreses, les entitats o els particulars creatius és indispensable. I per sobre de tot que la política cultural del país no sigui només resistencialista i apagafocs, sinó que busqui l'excel·lència i la qualitat i, sense complexos de país petit, es manifesti, des de la catalanitat, obertament universal

...
 

La batalla

Avui / Marçal Sintes / 14 d'agost de 2010

Dos llibres, un de recent, l'altre de 2007, m'han interessat enormement pel que conten i pel que poden ensenyar, per les lliçons que se'n poden extreure. Són Crònica política del Departament de Cultura,d'Albert Manent, publicat per l'editorial Acontravent, i Temps indòcils, d'Agustí Pons, d'Angle Editorial. Tots dos ens parlen, més explícitament o menys, d'un assumpte interessantíssim i del qual hi ha poca cosa publicada. Em refereixo a l'enfrontament entre el pujolisme i el món del periodisme, la universitat, la cultura i les arts, o almenys d'una part àmplia i molt significada d'aquest món. Mentre Pons acaba la seva obra amb l'etapa de Max Cahner com a conseller de Cultura, Manent, que va coincidir amb Pons a la conselleria, comença el seu llibre justament per aquí. Tots dos elogien Cahner. I tots dos van viure el seu pas per Cultura sota la impressió que estaven sent sotmesos a un fort setge pel món intel·lectual i cultural ja citat. Aquest combat era –i és– bàsicament un combat entre dues maneres de veure el món, entre dos punts de vista. Un combat per, en definitiva, l'hegemonia ideològica.

Es va produir en el si d'aquest enfrontament entre dues grans faccions intel·lectuals i culturals, arrenglerades amb dos grans bàndols polítics, un moment estrany, motivat per l'intent, per part del conseller Rigol, segon conseller de Cultura de Pujol i substitut de Cahner, del que es va conèixer com a Pacte Cultural. Va fracassar al meu entendre perquè Pujol es va adonar que qui hi tenia alguna cosa a guanyar no era CiU sinó sobretot el PSC i el PSUC, els quals ja controlaven tota una colla d'institucions i xiringuitos culturals, que, d'altra banda, es multiplicarien fins al deliri.

No obstant, aquesta constatació no va portar el president a llançar una contraofensiva per provar de guanyar la batalla ideològica, de la qual el llibre de Pons fa una succinta genealogia. Pujol va optar per una altra via, que tractaré de resumir. La prioritat, l'obsessió pujoliana, era guanyar la batalla del catalanisme, que té una doble expressió: la reconstrucció nacional i el manteniment i reforçament de la cohesió social. A això hi va supeditar tota la resta. I també la batalla ideològica, la batalla de les idees, entesa com la confrontació amb el socialisme i el comunisme del PSC i el PSUC. Estic segur que ell mai no s'ho va plantejar en aquests termes, però va apostar per assegurar el seu gran objectiu, encara que fos a canvi de només provar de contenir i, fins i tot, d'acceptar cedir terreny al socialisme i el comunisme. Aquestes ideologies no eren la seva, encara que no es pot afirmar que en fos un enemic, ja que el pensament de Pujol tenia força punts de contacte amb la socialdemocràcia i, per altra banda, sentia respecte i simpatia personal per molts dirigents sobretot del PSUC, amb els quals va coincidir en els rengles de l'antifranquisme.

Els costos que ha tingut per a Catalunya aquesta renúncia de Pujol –haig de dir que potser, tal vegada, no hi havia altre remei– a plantar cara en el pla ideològic han resultat exorbitants, atès que bastants dels mateixos que assetjaven Cahner continuen avui remenant les cireres des de les seves ben remunerades trones, si bé és cert que molts s'han desdit de bona part d'aquelles velles idees –mai com ara certes idees havien cotitzat més a la baixa a Catalunya– i es dediquen a administrar el seu poder, que és impressionant, i a servir el seu amo polític, en general sense entusiasme.

...
 

Una anècdota reveladora

El Temps / Agustí Colomines / Número 1369

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer.

Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. En un país tan poc avesat a la professionalitat política, em va sobtar l’audàcia de Jordi Pujol, que demostrava ser un policy maker de veritat, més que cap altre dirigent d’aleshores. Cahner es va prendre l’encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana amb un nucli petit d’incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix) per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d’abastar.

En un altre article us parlaré d’allò que per a mi han estat els èxits i els fracassos de la política cultural pujolista. Aquí només volia constatar la fina frontera que llavors separava diversos grups nacionalistes. I és que allò que no em quadrava de l’explicació de Manent era el tempo, atès que el mes de setembre del 1979 Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Max Cahner i Miquel Sellarés van intentar impulsar una proposta de candidatura al Parlament de Catalunya en l’àmbit del nacionalisme d’esquerres. És cert que Sellarés i Cahner es van retirar del projecte de Nacionalistes d’Esquerra abans de les eleccions del 1980, però encara ara recordo la presència de Cahner en un sopar informal a El Siglo aquella funesta nit electoral que va fer evident que l’efervescència de la propaganda no sempre lliga amb uns bons resultats electorals. Nacionalistes d’Esquerra es va estimbar i Cahner va ser conseller de Cultura el 1980, amb la forta oposició de l’esquerra oficial, en un govern on hi havia més independents provinents de l’esquerra que no pas en el govern Sarkozy del 2007.

...
 

Crònica de un entusiasmo

La Vanguardia / Jordi Amat / 21 de juliol de 2010

Leo estos días un ensayo inédito del catalanismo de posguerra, Mentrestant.Lo redactó Maurici Serrahima en los oscuros cuarenta, y es una meditación sobre qué hacer mientras durase la dictadura. De todas las cavilaciones sobre la idiosincrasia de los catalanes (Gaziel,Trueta, Ferrater Mora, Vicens), esta es, políticamente, la más perspicaz. Su tesis es que Catalunya nunca ha sido un pueblo constituido y este problema sólo lo había afrontado Prat de la Riba. El presidente de la Mancomunitat usó educación y cultura "per arribar a construir la nació i fer-la capaç de tenir vida, forma i pensaments propis", es decir, "procurà donar consciència política al país". Cuando Jordi Pujol llegó a la Generalitat lo tuvo claro. Si la cultura es base de la identidad y la identidad es el fundamento del autogobierno, este podría reforzarse impulsando un proyecto cultural centrado en la reconstrucción nacional. Pujol encomendó la tarea a Max Cahner, nacionalista pétreo y trabajador fanático. Antes incluso de saber si Convergència ganaría las elecciones, Albert Manent ya formaba parte del equipo del futuro conseller.

...
 

En honor de Albert Manent

Oriol Pi de Cabanyes / La Vanguardia / 22.9.2010

Es de sociedades generosas el agradecimiento a quienes más han arrimado el hombro en los momentos de dificultades. Si la nuestra fuera una sociedad meritocrática, si fuera ecuánime hasta en su concepto y práctica de la memoria histórica, si tuviera interiorizado que la resistencia cultural fue la base de toda esperanza de libertad democrática, no debería escatimar el reconocimiento a referentes como Albert Manent, que ha hecho tantísimo por la cultura de este país y no tiene ni la hoy tan miserablemente devaluada Creu de Sant Jordi.

Albert Manent es, como Josep Benet, un nombre clave para entender las difíciles circunstancias en las que tuvo que moverse la cultura y la política catalana bajo el franquismo. Hubo un tiempo, en este país, en el que un grupo reducido de personas como Manent tuvieron claro cuál era su deber cívico y que cuando llegó el momento supieron aprovechar, con un posibilismo hoy desconsiderado por su escasa épica, los instrumentos de mejora colectiva que tuvieron a su alcance. Su último libro es precisamente la crónica personal de su paso por el Departament de Cultura en construcción, al lado de Max Cahner.

 

(fragment)

...
 

Albert Manent o la continuidad

Jordi Amat / La Vanguardia / 23.9.2010

Los últimos libros que ha publicado Albert Manent han sido autobiográficos y relatan distintos periodos de su vida. Si en La represa se recordó como jovencísimo actor del resistencialismo catalanista, Crònica política del Departament de Cultura detalla su experiencia como Director General en los gobiernos Pujol. La cubierta de ambos libros se ilustra con una fotografía y las dos, aunque medien varias décadas entre una y otra, tienen una semejanza que es esencial para comprender el papel que este homenot ha querido desarrollar durante bastante más de medio siglo. Con una media sonrisa en los labios, Manent posa junto a una patum - J. V. Foix en un caso, Joan Coromines en el otro-acompañado por buenos amigos, los profesores Joaquim Molas y Antoni Comas, Max Cahner y Pujol. Es la imagen de la cadena que une lo mejor del pasado con el presente. Parece como si Manent se hubiera dedicado desde siempre a este proyecto: la construcción de una red intergeneracional que garantizase la continuidad del movimiento performador de la Catalunya contemporánea, el catalanismo político y cultural.

(fragment)

 

 

© a contra vent 2008