Crítiques de "Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)"

• Ni barretinaires ni sectaris Ignasi Aragay / Avui / 27.05.2010
• Un poeta i alguna cosa més Josep Maria Ureta / El Periódico / 27.05.2010
• "Max Cahner ha estat el millor conseller de Cultura" Carles Geli / El País / 3.6.2010
• Anècdotes que fan govern Toni Aira / El Singular Digital / 3.6.2010
• Una etapa fundacional Carles Duarte / El Periódico / 1.6.2010

Ni barretinaires ni sectaris

Albert Manent, a la ratlla dels 80 anys, ha estat un personatge clau de la primera Generalitat pujolista. Primer a Cultura i després a Presidència. Un intrigant entranyable i solidíssim. Intel·lectual per vocació familiar -fill del poeta Marià Manent-, va ser una figura clau de la resistència cultural catalanista durant el franquisme i el 1980 es va posar al servei de la reconstrucció nacional des del recuperat autogovern. La crònica d'aquell aterratge al poder -un poder, per cert, prim, primet- ens la va presentar ahir a uns pocs periodistes a l'Ateneu Barcelonès.

Crònica política del Departament de Cultura (A contra vent) és un homenatge documentat i ple d'anècdotes a l'home que va bastir un edifici institucional que encara s'aguanta, l'enciclopèdic i hiperactiu Max Cahner, avui afectat d'Alzheimer. Tota la memòria que ell ja no conserva sí que segueix planant damunt la conselleria de Cultura: "L'ombra de la seva feina és allargada, el model com a mínim va pesar fins a l'etapa de Joan M. Pujals", diu Manent, que de totes maneres tan sols explica el que ell va viure: a més de Cahner, els consellers Joan Rigol -"va equivocar-se al deixar que el Pacte Cultural anés massa enllà i fos inassumible políticament i econòmica"- i Joaquim Ferrer -"li va venir gran un departament que havia crescut molt"-. De després només salva el breu parèntesi de Ferran Mascarell. "A partir de Ferrer va començar la caiguda lliure".

Tot i que havien tingut desencontres per l'afer Enciclopèdia Catalana i que no era del partit, l'estiu del 1979 Jordi Pujol va anar en bici de Premià de Dalt a Sant Vicenç de Montalt per oferir a Cahner la conselleria si guanyava les eleccions. Aquell mateix any Ernest Lluch i Cirici i Pellicer l'havien volgut fitxar per al PSC. Es va quedar amb la proposta de Pujol i va posar mans a l'obra. Es tractava de dotar la cultura catalana d'una institucionalització forta, "defugint el provincianisme espanyol i la mediocritat". I aquí ve el missatge del llibre: contra la llufa que la intel·lectualitat d'esquerres -Xavier Folch, Josep M. Castellet i futurs babèlics com Félix de Azúa- va penjar al primer pujolisme de fer política cultural barretinaire i sectària, Manent explica com "quasi no es va fitxar gent de partit i no es va fer cap mena de dirigisme". La manca de recursos, l'entusiasme dels pocs i primers funcionaris, les dificultats per aconseguir traspassos -evidents a partir del 23-F- o l'encert de fitxar Aina Moll són elements destacats de la crònica d'un Manent que es declara "críticament fidel al pujolisme" i que retrata Cahner com "excepcional, superdotat, difícil, cabut, germànic: ell era una locomotora elèctrica i la resta anàvem amb carbó. Ha estat el millor conseller de Cultura de la democràcia".

Un poeta i alguna cosa més

Va ser Josep Martí Gómez qui va definir el personatge en aquest diari, a finals del 1988, quan es batia en retirada de la Conselleria de Cultura. Havia contribuït a crear-la vuit anys abans, des del no-res, amb Max Cahner, primer titular del departament quan Pujol va ser escollit president el 1980. Es tracta d'Albert Manent, poeta fill d'un altre escriptor erudit –Marià Manent–, que està a punt de presentar les seves memòries de l'època en què va exercir un càrrec públic (Crònica política del Departament de Cultura, 1980-1988, de l'editorial Acontravent). A la seva crònica, Martí explicava que, a finals dels 70, Joan Reventós anava camí de la comissaria, a Vallcarca, acompanyat d'un parell d'inspectors de la policia política franquista, quan es va trobar amb el joveníssim Albert Manent. Es van saludar. El policia de torn va sospitar i va preguntar: «¿Qui és el que has saludat?» Reventós hi va restar importància: «Un poeta». I el poli va desconfiar: «Un poeta...¡ I alguna cosa més!», va deduir.

Albert Manent va anticipar ahir el contingut del seu llibre de memòries en una trobada amb periodistes. CLAUDIO PERRONE

Amb el temps la va encertar. Manent, gairebé octogenari i amb la ment ben lúcida, ha acabat les memòries, que defineix més com unes cròniques que com un assaig, dels seus vuit anys als orígens i la consolidació de la primigènia Conselleria de Cultura, creada amb la voluntat de ser deutora de la que als anys republicans va crear Ventura Gassol, sense oblidar el que molt abans va establir Enric Prat de la Riba.

Manent ha escrit aquesta memòria personal –crònica, no assaig– amb dos eixos: reivindicar la feina de Max Cahner com a primer conseller de Cultura, ja que la seva obra de govern «no ha sigut reconeguda» i després «tot ha anat pitjor, perquè des de fa 15 anys al nostre país ningú considera prioritària l'acció cultural»; i criticar les polítiques partidistes en matèria cultural, en record dels intents de Joan Rigol quan va ser conseller de Cultura i va firmar el Pacte Cultural amb els socialistes el 1986.

Manent reprèn la seva faceta de retratista de personatges del seu entorn immediat, exercida en altres llibres ja publicats, juntament amb la seva obra poètica. Són desenes als que dedica un apunt, un traç definitori, la majoria molt ben trobats. Manent es va mostrar ahir lúcid, agressiu i una mica misteriós quan va presentar el llibre entre especialistes: «El 7 de juny explicaré per què sóc un pujolista crític». Després, en record dels seus anys a l'editorial Juventud, on va promoure Tintín en català, va parlar de la similitud d'alguns personatges d'Hergé amb la realitat actual. El més celebrat: «El professor Tornassol podria ser membre de l'IEC, branca filològica». Amb aquest estil directe ha escrit el seu llibre.

"Max Cahner ha estat el millor conseller de Cultura"

"Cahner ha estat el millor conseller de Cultura"

ALBERT MANENT Escriptor i exgestor cultural

Era el primer any, el 1980, de l'organisme. Des de ben a l'inici arrenca doncs Albert Manent, a cavall entre la memòria i l'acte notarial, per explicar la creació del que seria el Departament de Cultura de la Generalitat, on ell hi era. Si de la seva Crònica política del Departament de Cultura. 1980-1988 (A contravent) se li rebaixa la presència hiperbòlica de dimonis socialistes i comunistes, la real però en excés justificadora "gasiveria" de Madrid en els traspassos i la matxacona divisa que "mai van fer clientelisme" ("dels quatre primers directors generals cap era de Convergència"), el llibre és una mina de dades i anècdotes per reconstruir part de la història de la Generalitat actual i de la institucionalització de la cultura catalana. I, a més, amb ploma àgil i sense gaires embuts...

L'aventura comença l'estiu de 1979 amb un Jordi Pujol que va en bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicent de Montalt per oferir a Max Cahner ("un independent") la futura conselleria. Falta gairebé un any per a les eleccions però Cahner ja reuneix el futur nucli dur del seu equip cada divendres al restaurant La Punyalada. "Germànic, clarivident, tossut, amb una fabulosa potència intel.lectual", ha estat "el millor de llarg de tots els consellers de Cultura, potser Ferran Mascarell s'hi hagués apropat..." I és que Manent creu que des del conseller Joaquim Ferrer (1985) "el càrrec i la conselleria han anat en caiguda lliure i, ara, ja són sota terra". No es salva ni l'actual, Joan Manuel Tresserras? "Cal una mà de ferro i ser un bon gestor, no només ser un intel.lectual".

L'home que, diu, va construir "l'edifici cultural del que encara es viu avui" era "una locomotora elèctrica i tots nosaltres, només de carbó". Massa geni, però. "No sabia mantenir l'equilibri emocional, tenia una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat", escriu Manent. "Massa segur de la seva intrepidesa i de la seva veritat", va enfrontar-se amb directors generals, al secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, i al mateix Pujol per defensar un pressupost, per exemple. "Un monestir menys", li deia Pujol a Manent, a qui coneixia des dels 18 anys i que feia de mitjancer entre el president i el seu conseller.

Tot això, aquesta imatge que tenia de "pancatalanista radical que ens perjudicava molt a Madrid", reflexiona en veu alta, van llimar el mandat de Cahner fins al juny de 1984. Un període amb un sol gran error, al seu parer: la polèmica pels retocs que van voler fer a l'obra Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles, que havia d'inaugurar la temporada de 1981 al Teatre Romea que gestiona la Generalitat. La base, diu Manent, és que era una obra, "mal escrita, amb excés d'argots i de paraules de mal gust". Ell mateix hi va fer esmenes i també es va pagar l'escriptor Jaume Fuster perquè ho posés tot en solfa. "Ens vàrem equivocar perquè ens van fer una campanya en contra brutal sota el pretext de la censura".

L'altra gran batalla va ser la de les cases regionals i les propostes d'ensenyament separat per català i castellà que feien a partir de l'agrupació CECAC, amb el suport del Partido Socialista Andaluz. "Era una nova forma de lerrouxisme i Pujol volia evitar com fos una Catalunya libanitzada". Va resoldre-ho el mateix president, entre d'altres gestions concedint a Justo Molinero la llicència per a Ràdio Tele-Taxi, semblant a com havia fet atorgant al crític periodista Alfons Quintà el projecte de creació de TV-3. "En el cas Quintà no hi vàrem intervenir per a res; s'ho va manegar en Pujol sol".

"El margina gent del partit, hi ha gelosia per un personatge poc disciplinat", afegeix Manent, llibre a les mans, quan se li pregunta pel final de Cahner, a qui va seguir Joan Rigol, l'home del Pacte Cultural. "L'esquerra en va fer un mite, d'allò; tenia carisma però va deixar que hi posessin massa cullerada els socialistes; a més, no hi havia pressupost per a grans projectes i els directors generals no hi pintàvem res: no hi havia contactes amb el consell assessor; semblava una conselleria paral.lela". Miquel Roca, Prenafeta i Josep Maria Cullell van fer arribar a Pujol les queixes pel segrest cultural. Rigol tenia els dies comptats.

Un home proposat per Roca, Joaquim Ferrer, va substituir-lo. Manent li retreu que fos l'artífex d'una segona onada de burocratització d'un departament que ja bellugava 8.100 milions de pessetes i de l'eslògan que era l'hora del "desplegament cultural", que en realitat es va traduir en eternes negociacions que exasperaren les esquerres. Tenia ordres el conseller de frenar el Pacte Cultural? "Crec que sí, com dic al llibre, però és difícil de demostrar; en qualsevol cas, va aconseguir que el pacte morís per inanició".

Poc espai és el que dedica al quart dels consellers amb qui treballà, Joan Guitart, que es va presentar "amb un equip de fidels perinde ac cadaver" provinent d'Ensenyament. És ja, pel cronista, el final d'un cicle en un departament que atorgava 17 milions de pessetes anuals a l'actor Josep Maria Flotats i del que Guitart va reduir a tres les seves direccions generals.

"Des del final ja de l'etapa Pujol que la cultura va començar a perdre prioritat i pes; han estat 15 anys terribles", llença qui es referma que mai va tenir problemes amb Prenafeta ("cap queixa") ni tractes amb Lluís Millet ("Quin? El d'ara? No, no, jo vaig tractar sempre amb el seu pare"). Un creixement "teratològic" de l'estructura de la conselleria i cert desencís amb d'altres pals de paller cultural —"la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans té un excés de savis de laboratori; Tornasol podria ser avui membre de l'IEC"— marquen la mirada de qui lamenta que quedi tan poc d'aquell "fenomen de recons-trucció nacional", plantejament gairebé noucentista que inspirava, sembla, aquella primera Conselleria de Cultura.

Vertígens d'un lluitador

Activista cultural. Albert Manent (Premià de Dalt, 1930), llicenciat en dret, ha estat a moltes guerres culturals: a la fundació de Curial i Serra d'Or, és autor de llibres sobre bibliografia clandestina de postguerra i fou director general de Difusió Cultural de la Generalitat.

Fill del poeta Marià Manent, i llicenciat també en filologia catalana, té diversos llibres amb retrats de grans personatges (Solc de les hores, Premi Pla). Sensible, patí "vertígens" per la tensió de la feina, alguns durant els "fatídics" comitès de direcció amb Cahner, un dels quals va seguir estirat des de terra.

Anècdotes que fan govern

Una etapa fundacional

Avegades s'ha qüestionat l'existència d'una sintonia profunda de Jordi Pujol amb el món cultural, però, a l'hora de jutjar la política cultural de la Generalitat, un dels períodes que generen una valoració més elogiosa és el de Max Cahner entre 1980-1984. Pujol va cridar al Govern una personalitat associada a una tasca prèvia sòlida, en projectes com la revista Serra d'Or, Edicions 62 o la Gran Enciclopèdia Catalana. L'any 1980 els pressupostos de la Generalitat eren limitats i calia edificar gairebé des del no-res una política cultural pròpia. Amb l'elecció de Max Cahner, Pujol apostava per un home exigent, de caràcter, amb capacitat de treball, d'un bagatge cultural enciclopèdic i de conviccions fermes.

Un home clau en l'equip de Max Cahner va ser Albert Manent, decisiu per la seva intel·ligència política i per la proximitat a Pujol. Ara Manent publica una sucosa Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), que constitueix el seu testimoni de l'obra de govern dels consellers Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer. Manent, que inicia el volum amb un capítol dedicat a la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat Republicana, ens recorda com Cahner va tenir present el Congrés de Cultura Catalana del 1977 per definir la seva línia d'acció, plantejada amb una voluntat de reconstrucció nacional i d'institucionalització de la cultura.

Manent fa un repàs de la confrontació ideològica amb l'oposició, del magnífic equip de col·laboradors de Cahner, de l'assumpció progressiva de competències i la implantació al territori, de la consolidació de les diverses àrees. Manent ens hi parla també de la Llei de normalització lingüística, de la normalització de l'aranès, del manifest dels 2.300 de Jiménez Losantos...

Més breus que la de Max Cahner van ser les etapes al Departament de Cultura de Joan Rigol, que va crear un Consell Assessor i va impulsar un pacte cultural que finalment no va arribar a materialitzar-se, i de Joaquim Ferrer, l'home del desplegament cultural i de l'aposta per la modernització, el diàleg i la internacionalització de la cultura. Tres consellers en una etapa fundacional que Manent analitza i ens acosta.