Crítiques de "Sí, ministre"

...
 

Del "Yes, minister" al "Polonia"

Francesc Marc Alvaro / La Vanguardia / 24.03.2010

Del “Yes, Minister” al “Polonia”
 
No puedo imaginar una democracia sin humoristas políticos, me parecería sospechosa. Por eso nunca me ha parecido que la existencia de un programa de televisión como Polònia, que se emite semanalmente por TV3, sea algo que atente contra el prestigio de las instituciones o genere el descrédito de nuestros dirigentes, al contrario. Incluso cuando Polònia plantea parodias cuya pertinencia se presta a grandes controversias –es el caso de la caricatura de Franco– me parece un espacio necesario. Es decir, si Polònia no se emitiera, habría que inventarlo.
 
Todo esto viene a cuento de la publicación en catalán de la obra Yes, Minister, que fue la base de la serie de la BBC del mismo título, emitida en su día también por TV3 y disponible en DVD. Ayer, en la facultad de Comunicación Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, con la presencia de los ex ministros Joan Majó y Josep Piqué, se presentó el libro Sí, ministre (A Contra Vent Editors), vertido a la lengua de Polònia por el periodista y enfermo incurable de política Toni Aira, experto en la artesanía de los spin doctors y otras nigromancias electorales. Hay que celebrar, de paso, el buen humor de Majó y Piqué, unos ex que llevan muy deportivamente eso de haber estado en el vientre de Leviatán.

Si lo pasaron bien con el Sí, ministre televisivo (y su continuación, titulada Sí, primer ministre), van a disfrutar intensamente leyendo las páginas que, con ironía implacable, escribieron a primeros de los ochenta Jonathan Lynn y Antony Jay. La traducción de Aira, fresca y ágil, conserva toda la mordacidad y la agudeza del original. A través de las hilarantes peripecias del ministro Hacker junto al secretario permanente sir Humphrey Appleby y el secretario personal Bernard Woolley, asistimos a la descripción –casi quirúrgica– de los aspectos más absurdos, incoherentes y contradictorios del arte de gobernar. A poco que uno se haya asomado a la lógica ilógica de los despachos gubernamentales, reconoce en esta obra actitudes, comportamientos y maneras que adornan a muchos políticos de todo el mundo. Huelga decir que la realidad supera la ficción, extremo que los catalanes de hoy no tenemos más remedio que certificar.

Pero el humor político no siempre es gratificante, a veces produce otros efectos. El lunes, mientras pensaba en todo esto, di con la sincera carta que el suscriptor Jaume Vallès envió a La Vanguardia. El señor Vallès confiesa que deja de ver Polònia porque desde hace varias semanas siente, cuando acaba este espacio, "un estat anímic agredolç, dominat per un regust que he deduït que es podria anomenar insatisfacció". Aunque este telespectador valora el reír como terapia mental recomendable, hace una distinción: cuando se trata de "les més altes personalitats" son adecuados la ironía y el sarcasmo, pero no "les burles explícites". Es un criterio respetable. Pero la burla explícita nunca es el verdadero problema de una alta personalidad, aquello que le hunde no es la caricatura que de él hacen Toni Soler en Polònia o Toni Batllori en una de sus geniales tiras en las páginas de Política de este diario. Lo que rompe la credibilidad de una personalidad pública no es el humor, es lo que ocurre en la vida real. El humor se limita a subrayar –exagerando con más o menos acierto– algo previo al ejercicio burlesco. El humorista no tiene tanto poder, aunque lo parezca.

Podemos sentirnos insatisfechos –a mi también me ha pasado alguna que otra vez– después de leer un chiste político o ver una parodia televisiva sobre políticos, pero deberemos buscar las causas de esa insatisfacción en los hechos que nos rodean y no en la narración distorsionada que hace de ellos el humorista. Es la realidad lo que crea desaliento, no la tarea de quienes –siguiendo una tradición que se remonta a la época de los romanos– sólo sacan punta a una serie de declaraciones y gestos que, no pocas veces, ya son ridículos en origen. Nuestros próceres no comprenden con facilidad que el sistema democrático es sólido precisamente porque integra este juego de espejos. Valga como ejemplo de incomprensión lo escrito por el catedrático de Ciencia Política y ex conseller Josep M. Vallès: "Crec que alguns programes pretesament humorístics –amb un toc xaró de festa de final de curs– funcionen en realitat com a propaganda conservadora". La democracia moderna nació a la vez que la sátira periodística, es un detalle que no debe olvidarse.

Mientras el humor político de Sí, ministre se basa en el aguijón de la ironía (a veces con veneno), Polònia se sustenta en el escopetazo satírico, lindante con lo carnavalesco. Porque la parodia es una caricatura elevada a la enésima potencia, de ahí que muchos políticos digan no sentirse reflejados en los personajes del programa. ¡Faltaría más! El humor recrea libremente, esa y no otra es su estrategia. Y, a través de esa ruptura aceptada de lo real, alcanzamos una verdad oculta que el humorista nos ofrece, mientras nos invita a sonreír. El ministro Hacker puede ser cualquier cargo público enfrentado a la insalvable tarea de acercar las buenas intenciones a la mecánica endiablada de la administración. Los líderes de Polònia son un catálogo exuberante de manías y flaquezas sometidas a la presión de responsabilidades, deberes y honores propios de aquellos que se dedican a servir el interés general. En ambos casos, tanto de la mano de británicos que se ríen de su flema como de catalanes que ponen el seny en la picota, el público entiende que la política es (para bien y para mal) un territorio tan humano e imperfecto que, una vez hemos lamentado incompetencias, incumplimientos y fraudes, sólo podemos mostrar algo de compasión
 
La Vanguardia, 24/3/2010
...
 

Majó i Piqué repassen la seva experiència com a membres del Govern arran de la sàtira ‘Sí, ministre”

Rafael Tapounet / El Periódico / 24.3.2010

 
El 6 de maig del 1996, Josep Piqué va prendre possessió com a titular de la cartera d’Indústria en el primer Gabinet de José María Aznar. En aquell temps, Piqué ni tan sols era militant del PP, i el seu aterratge al Govern va despertar nombrosos recels. «Em vaig trobar envoltat de voltors», admet. Transcorreguda la seva primera setmana al ministeri, va tornar a casa seva, a Barcelona, i la seva dona li va preguntar com havien anat aquells primers dies. La resposta del ministre va ser d’una sinceritat brutal: «No recordo haver-ho passat tan malament des de la meva primera setmana a la mili».

Una cosa semblant li hauria pogut dir James Hacker, ministre d’Afers Administratius, a la seva dona Annie, si no fos perquè al Regne Unit el servei militar va quedar abolit als anys 50.

James Hacker és el protagonista de Sí, ministre, la memorable sèrie de la BBC que en la primera meitat dels anys 80 va retratar amb hilarant brillantor les misèries de l’administració governamental traient petroli humorístic d’una veritat incòmoda: els ministres, pel fet de ser polítics, són uns pallussos amb ideals a qui s’ha d’intentar mantenir allunyats dels assumptes del ministeri a fi de garantir que tot funcioni i res canviï. D’aquesta tasca se n’ocupa una casta d’alts funcionaris, representats a la sèrie per l’eficacíssim Sir Humphrey Appleby, secretari permanent del Ministeri d’Afers Administratius.

El guió de la sèrie va ser novel·litzat pels seus autors, Jonathan Lynn i Antony Jay, i l’obra resultant, una reflexió sobre l’art de governar tan aguda com els tractats de Maquiavel, Mazzarino, Clausewitz o Max Weber, apareix ara en versió catalana, traduïda pel periodista Toni Aira, que ahir va presentar el llibre juntament amb els exministres Josep Piqué i Joan Majó.

Semàntica creativa

El primer hi va aportar, a més de la confidència que encapçala aquestes línies, una lluminosa mostra de la «semàntica creativa» pròpia de l’administració, l’ ús de la qual constitueix la font d’alguns dels millors gags del llibre. «Quan, en plena reconversió del sector de la mineria del carbó –va explicar Piqué–, des del Ministeri d’Indústria posàvem en marxa algun pla d’ajust dur, el que fèiem era anunciar un Pla de Suport a la Mineria del Carbó».

I és que si ensenya alguna cosa Sí, ministre és que el llenguatge de l’administració pública es regeix per un codi particular que s’ha de saber desxifrar. Un exemple: quan un alt funcionari afirma que una decisió és «valenta», el que en realitat vol dir és que li «farà perdre les eleccions». Un altre: la frase «s’ha d’actuar amb molta precaució», acostuma a significar «no farem absolutament res».

És clar que desxifrar el missatge dels polítics pot ser una tasca àrdua. Piqué és un campió en això. Quan era portaveu del Govern, va explicar, i havia de comparèixer davant la premsa després d’una reunió d’Aznar amb algun dignatari, el president es limitava a donarli una indicació concisa perquè informés els periodistes: «Ja saps. Les generals de la llei». Traduït: clava’ls el rotllo de sempre
 
...
 

Els guions desaprofitats dels ex Piqué i Majó. Els dos exministres presenten la primera traducció al català del llibre de 'Sí, ministre'

Jordi Cortada / Avui / 24.3.2010

 
"Qué tal el potro de tortura?". Així va rebre el socialista Juan Manuel Eguiagaray, que duia pocs dies com a exministre d'Indústria, el popular -llavors sense carnet- Josep Piqué, que duia pocs dies com a ministre d'Indústria.
 
Segur que amb més flegma, no tan abrupte, però és ben bé el mateix que li deuria dir James Hacker al seu substitut quan va deixar la cartera d'Afers Administratius per saltar a Downing Street. No ho sabrem mai, perquè el prodigiós enginy de Jonathan Lynn i Antony Jay no ho va plasmar en cap dels 38 guions de la mítica sèrie Sí, ministre i la seva seqüela Sí, primer ministre (BBC, 1980 a 1987), ni en el llibre que, amb format de diari personal de Hacker, van publicar després.
 
Malgrat el gran èxit de la producció al nostre país, no va ser fins ahir, 21 anys després, que va arribar la primera traducció del llibre. A instàncies de Quim Torra (A Contra Vent) i amb execució de Toni Aira, periodista expert en cuina política. I amb bons presentadors: els exministres Piqué i Joan Majó, de posat british.
 
Tots dos van mirar d'explicar que els Sir Humphreys (l'alt funcionari florentinament lampedusià) i els Bernards (el secretari personal fidelment traïdor) existeixen. Tot i admetre que "els Sir Humphreys són imprescindibles", Majó va admetre que "els problemes que la sèrie retrata amb humor són ben reals. Manava més quan era alcalde de Mataró que al ministeri". I Piqué ho va rematar: "Tots els ministres, siguem del color que siguem, fem veure que sabem de tot i que ho tenim tot sota control. I no és així. I convé que la ciutadania ho sàpiga".
 
El Hacker vilanoví es va animar: "Als ministeris et fas expert en semàntica creativa. Havíem de reconvertir la mineria i deixar molta gent sense feina, i vam crear el Pla de Suport a la Mineria del Carbó". I es va deixar anar: "Jo no era del partit, vaig caure-hi per casualitat, i em vaig trobar rodejat de voltors àvids de poder". I llavors, recordant quan era portaveu, va parlar d'un Aznar "no gaire explícit, parc, sorrut en diríem; sequerón en diuen a Castella". I dels "Tú ya sabes" amb què "el Sequerón" li encolomava els marrons. I llàstima que Piqué tingués pressa perquè havia d'agafar un avió.
 
http://paper.avui.cat/article/politica/187380/guions/desaprofitats/ex/pique/majo.html
...
 

Un ministre mana poc

El Singular Digital / 24.3.2010

Dos exministres d’Indústria i Energia de diferents governs espanyols, Josep Piqué i Joan Majó, s’han reunit aquesta tarda a la Facultat de Comunicació Blanquerna per presentar el llibre Sí, Ministre (A Contra vent). Tots dos, malgrat les diferències ideològiques, han coincidit en afirmar que un ministre “manar, mana poc”, ja que ha de conviure amb la pressió dels alts funcionaris, del congrés, de l’oposició o dels mitjans de comunicació.

“Tot ministre, sigui del color que sigui, sempre demostra que ho té tot sota control i que sap de què parla” encara que de vegades no sigui així, ha confessat l’home que un dia va ser portaveu del govern de José Maria Aznar.

Per la seva banda, el socialista també ha confirmat un altre error molt comú entre els responsables d’una cartera ministerial. “Els ministres han d’assegurar-se una bona gestió política, però tenir clara la seva tasca d’ordenació política” sense confondre els dos conceptes. I en aquest sentit ha advertit Majó: “És un error posar polítics a gestionar i posar gestors a fer de polítics”.

Ambdós, ja allunyats de la política, han estat capaços de criticar el moment actual. Segons el socialitsa, el principal problema és “la confusió de responsabilitats” de les persones que formen un ministre, mentre que Piqué considera un entrebanc que als alts càrrecs només accedeixin persones que exclusivament han fet política. “Hi hauria d’haver transvasament de gent del sector privat al sector públic perquè sinó això ens porta a un empobriment del debat”.

Per la seva banda, el traductor de Sí, Ministre, el periodista Toni Aira, ha reivindicat l’actualitat de l’obra de Jonathan Lynn i Antony Lay. “Malgrat es va escriure fa trenta anys té gags que poden passar per actuals”, ha explicat. Una vigència que segons el traductor es deu a “l’humor atemporal i intel•ligent” dels seus autors i de la temàtica: “la càrrega implícita que comporta el poder”.
...
 

Toni Aira & Sí, ministre a L´Oracle de Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio / 25.03.2010

http://www.catradio.cat/audio/426230/Toni-Aira

 

 

 

© a contra vent 2008