Crítiques de "Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)"

...
 

Viatge al país de la censura

Presència / 8.3.2010/ Ignasi Aragay

...
 

Els censors al descobert

El Periódico / 10.3.2010/ Ernest Alós

A vegades impedien que un llibre es publiqués. A vegades tallaven. A vegades opinaven amb un cert gust literari o demostraven ser uns talossos fanatitzats. Els seus superiors els esmenaven els excessos de zel o corregien les seves debilitats. Van ser, expliquen Jaume Clotet i Quim Torra a Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels censors) els lectors, els «eficients i pulcres servidors funcionarials» de la censura del franquisme. El llibre, publicat per Acontravent Editors i que arriba aquesta setmana a les llibreries, no és tant una història de la censura com un viatge a la ment dels homes del llapis vermell a través de les seves opinions, recollides en 180 fitxes seleccionades entre les que es conserven a l’arxiu d’Alcalá de Henares

DESACTIVAR UNA CULTURA. Quan es va posar en marxa el mecanisme de la censura va quedar clar que a més de controlar qualsevol dissidència política, a Catalunya hi tenia un propòsit addicional, el de desactivar la cultura catalana. Quan es va permetre amb comptagotes l’edició en català es va limitar a la «creació», deixant de banda l’assaig. Amb aquesta frontera van topar el 1946 Adriana i Sara Aldavert, que van pretendre publicar un llibre de receptes. La Delegació de Propaganda el va prohibir «per tractar-se d’una obra de cuina que res justifica la versió en llengua catalana del seu contingut i donat que la seva autorització podria constituir un precedent per a altres publicacions».

Amb el temps, sentint-se vencedor, el règim va obrir la mà magnànimament: el 1955, davant les Converses filològiques de Pompeu Fabra, el censor escrivia: «Com que gràcies al Moviment s’ha castellanitzat, crec que totalment, la vida catalana i cada dia són menys els interessats per aquests temes, es considera que no hi ha inconvenient perquè aquesta obra pugui publicar-se».

DESFOGAMENTS RABIOSOS. Fins al 1966 els informes responien a un qüestionari inicial. El xulesc llenguatge falangista s’arribava a filtrar fins i tot en aquest apartat: «¿Ataca el Règim i les seves institucions? De la primera pàgina a l’última. ¿Les persones que col·laboren o han col·laborat amb el Règim? De Franco cap avall, a tots els que pot», escrivia el censor Félix Ros sobre les memòries de Claudi Ametlla. El llibre no es va poder publicar fins al 1977.

PARAULES TABÚ. Els censors reaccionaven com si tinguessin molles davant de determinades paraules, que guixaven automàticament, encara que el significat metafòric dels textos se’ls escapés. «Conjunt de versos de diversa mètrica que reflecteixen estats d’ànim de l’autor sobre les seves sensacions davant el món i la vida i els homes», es limita a escriure José de Pablo Muñoz davant La pell de brau de Salvador Espriu. En les memòries de Ferran Soldevila, els qualificatius «feixista, feixistes, facciosos rebels» es van substituir per «franquista o nacionals». Davant la biografia de Ramon Folch i Camarasa, el 1968, el lector adjuntava una sèrie d’expressions censurables: «Es tracta de les paraules pàtria i patriòtic, nació, etc., que els catalans usen sempre en el mateix llenguatge ordinari i corrent, sense que això tingui remei, quan parlen de Catalunya». L’altre tabú, és clar, era el sexe. En El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix, a la frase «estarem nus i suats, aquesta nit, l’un a toc de l’altre» només li sobrava el nus.

EL CENSOR CÒMPLICE. Les relacions entre censor i censurat de vegades es podrien comparar amb les de torturador i torturat. Sovint, el censor adoptava una posició còmplice. En ocasions, aquesta tolerància no era gens innocent. La Poesia catalana del segle XX de Molas i Castellet respira influències «d’origen marxista» i reflecteix «d’una forma molt i molt encoberta una postura avançada d’esquerra i nacionalisme català» però, reflexionava el censor el 1964, permetre l’edició «donaria davant els nostres injuriadors una prova de certa llibertat de publicació».

HOMES CONDESCENDENTS. El masclisme dels censors es reflectia en les seves fitxes
sobre les escriptores: les obres de Mercè Rodoreda són despatxades amb opinions condescendents i resums dignes d’una fotonovel·la.

L’AUTOCENSURA. Els censors eren conscients que tenien com a aliada l’autocensura. «Tot està dit amb bastanta prudència i amb desig evident que el llibre es pugui editar», diu l’informe de Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. LA CENSURA ZOMBI. Fins a una data tan tardana com el 1980, la censura va seguir comentant obres sobre les quals ja no intervenia i que tampoc entenia. Catalunya sota el règim franquista, de Josep Benet, «traspua passió antifranquista», lamentava impotent el Lector J el 1978.«Una espècie de contes, estranys, molt moderns en fons i forma, amb temàtica variada, però difusa i de difícil interpretació», va escriure, estupefacte, el Lector número 17 sobre Uf, va dir ell, de Quim Monzó.

AMB NOMS I COGNOMS. El repàs dels arxius mostra els noms i cognoms de molts dels censors, encara que sovint s’ocultessin sota firmes com Don 5 o Número 17. Clotet i Torra en destaquen tres entre els que es van dedicar específicament al llibre en català: el falangista Félix Ros, el franciscà Miguel Oromí i el poeta Sebastià Sánchez-Juan, prototip del «censor tou, benèvol i catòlic». Però en van ser molts més: Juan José Permanyer, Manuel Sancho Millán, Sebastián García Díaz, José de Pablo Muñoz, Miguel Piernavieja, Román Perpiñá, Pedro Rocamora, Javier de Valdivia, Pedro Borge, Matheo Villalba, Fernández Jardón, J. Úbeda, Aguirre, Barbadillo, Galí, Castillo, Mampel... Els imprevisibles i arbitraris homes del llapis vermell.
 
Les opinions dels homes del llapis vermell
CARME RIERA
«Certa sexualitat, sense arribar a la pornografia (...) Hi ha una al·lusió política a la pàg. 37 i una altra de simpatia a Marx (...) sense gaire malícia» (‘Te deix, amor, la mar com a penyora’, 1975)
TERENCI MOIX
«Visions desagradables encara que relatades amb art (...) Només s’han de suprimir les paraules obscenes que utilitza l’autor en aquelles escenes» (‘Món mascle’, 1971)
MANUEL DE PEDROLO
«Aquesta novel·la titulada ‘Joc brut’ és excessivament bruta i amoral (...) per al públic al qual va destinada, a causa de les seves curtes dimensions i al curt abast literari» (‘Joc brut,’, 1965)
MERCÈ RODOREDA
«Novel·la una mica confusa i d’escàs interès. Encara que hi ha molts adulteris i un conat de semi incest, no conté descripcions immorals» (‘Mirall trencat’, 1974)
POMPEU FABRA
«Pompeyo Fabra és un catalanista furibund que ha dedicat tota la seva vida a l’exaltació morfològica i filològica de la llengua catalana» (‘Converses filològiques’, 1955)
...
 

Els homes del llapis vermell

El Periódico / 11.03.2010 / Josep Maria Fonalleras

Així els definia Ernest Alós, els homes del llapis vermell, en la crònica sobre el llibre Les millors obres de la literatura catalana. Comentades pel censor, de Jaume Clotet i Quim Torra, acabat de publicar. Són els censors, amb noms i cognoms, que al llarg de més de 40 anys (més longeus que la dictadura que els va infantar) es van dedicar a decidir sobre el futur de novel·les, poemaris, llibres d’assaig, biografies i diccionaris (sí, diccionaris: ¡un perill públic!), i a opinar i criticar i, per descomptat, a fer lliscar el seu llapis vermell per damunt de la creació literària. Més enllà de l’excel·lent retrat d’una època, les fitxes que el llibre conté ens informen de la mentalitat d’aquests personatges, a vegades obscurs, a vegades tan coneguts com Leopoldo Panero. Es perfila, així, una mena de tragicomèdia que va des de la prohibició d’un innocent llibre de cuina de l’any 1946 fins a la confusió que genera el pseudònim de Caterina Albert: el censor es pensa que Víctor Català és un «literato que relata las trapisondas de un matrimonio» a Solitud, «una novela catalana de montaña». Hi ha detalls que, si els contemplem ara, són fascinants. Les derivacions estètiques dels guardians, per exemple, els quals no poden estar-se d’opinar sobre la bondat artística dels seus presoners de paper, des de Salvador Espriu fins a Quim Monzó. O, fent servir el sarcasme d’un crític despietat, no poden evitar, més enllà del llapis vermell, de dir que una determinada obra de teatre no aguantaria ni una setmana a la cartellera.
Hi ha una correcció que m’enamora. És la supressió de la paraula nus en la frase «estarem nus i suats, aquesta nit, l’un a toc de l’altre». ¿Què es pensava aconseguir el censor, amb el seu rigor moral? ¿Volia plantejar l’escena d’uns amants que somiaven a jugar plegats un partit de tennis?
...
 

Censura i censors

Narcís-Jordi Aragó / El Punt / 22.3.2010

A més de les obres reiteradament recordades en la trista ocasió de la seva mort, Miguel Delibes va escriure un valuós assaig sobre La censura de prensa en los años 40 (Ámbito, 1985). La va jutjar així: «Cuesta imaginarse un aparato inquisitorial más coactivo, cerrado y maquiavélico.» Justino Sinova va ampliar l'estudi fins a 1966 en una obra fonamental: La censura de prensa durante el franquismo (Espasa Calpe, 1989). Tots els periodistes d'aquella època tenim la nostra col·lecció particular de sucoses vivències sobre el tema.

Pel que fa a la censura de llibres, Jaume Clotet i Quim Torra n'expliquen ara els mecanismes i en reveles les misèries en un llibre divertidíssim: Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (Acontravent, 2010). També d'això en tenim experiència els autors de Girona grisa i negra: ens van obligar a suprimir més de cinquanta ratlles de text. L'any 1972 encara no es podia dir que «l'activitat pública i política era inhibida i obturada», ni que existia «un maridatge entre l'autoritat eclesiàstica i la civil». Les al·lusions crítiques a l'Opus Dei també van ser ratllades pel llapis vermell.

La diversió que proporciona el llibre de Clotet i Torra prové dels comentaris que havien de fer els censors per justificar les prohibicions o supressions. És en els seus informes, on es descobreix el nivell intel·lectual d'aquells funestos funcionaris. Per a ells, Caterina Albert era «el literato catalán Víctor», l'obra Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, era «una novela un tanto confusa y de escaso interés», i a Pompeu Fabra no el llegia ningú perquè «gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana». Aquells personatges ocults i omnipotents eren uns ignorants radicals, però encara els va superar a tots un comandant de l'exèrcit, encarregat de censurar la premsa de Girona l'any 1939, quan va ratllar de les galerades del diari El Pirineo la felicitació Ad multos annos i va anotar al marge: «No se puede escribir en catalán.»

...
 

Matemàtica censora

Sebastià Roig / El Punt / 31.3.2010

 L'editorial A Contra Vent s'està convertint en una de les cases literàries més interessants del país. La seva col·lecció "Abans d'ara", als antípodes de qualsevol best-seller, s'ha especialitzat en la recuperació d'obres solvents i en exercicis creatius de memòria històrica.


Agafem Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Aquest recull, trist però memorable, exemplifica la violència patida per editors i autors en llengua catalana quan el franquisme dominava la terra. Els informes de lectura dels censors feixistes mostren en quins marges escanyolits s'havien de moure el pensament, la creativitat i la llibertat d'expressió. L'esterilitat intel·lectual i la política de terra cremada de Franco eren bessones de la inquisició.


Enmig d'aquest desori, però, no deixa de tenir gràcia que el títol El futur d'Europa segons la matemàtica de la història, d'Alexandre Deulofeu, passés la ITV dels nacionals sense problemes.
L'any 1963, quan Selecta va dur el llibre a censura, el tisoraire Manuel Sancho Millán devia quedar perplex. Deulofeu, entre d'altres estirabots, vaticinava la invasió d'Anglaterra pels alemanys entre 1954 i 1964. Per curar-se en salut, Sancho va proposar que se n'autoritzés la publicació. Només faltaria que, l'estiu següent, els alemanys tinguessin un rampell i es posessin a bombardejar Londres. Una badada així hauria fet perillar el seu honest modus vivendi.

...
 

La llarga mà de les tisores de la censura

Toni Mata / Regió7 / 3.4.2010

No es pot negar un cert enginy poètic a Don 22 quan, en l'informe de censura d'El zoo d'en Pitus, contava que "en un viejo barrio barcelonés, una pandilla de chiquillos discurre la forma de engrosar los fondos recaudados por los mayores para la curación de Pitus, miembro del infantil grupo". De ben segur que Sebastià Sorribas, al cel sigui, va encaixar amb sornegueria i alleugeriment el veredicte de l'encarregat de filtrar l'obra, detectar-hi paraules i missatges contraris a la moral del règim i donar, refusar o matisar el permís de publicació. L'informe, presentat el 22 de març del 1966, va autoritzar La Galera a tirar endavant amb els 2.000 exemplars d'una de les novel·les més carismàtiques de la literatura catalana infantil de l'últim mig segle. Una prosa educada però, alhora, enverinada per la ideologia que la va sustentar durant quaranta anys, va atorgar el vistiplau a la simpàtica història del Pitus i la seva colla sense problemes. Com també els va passar, encara que amb la sentència "Infantil. Puede editarse" sense preàmbuls explicatius, a Josep Vallverdú amb Rovelló, a Joaquim Carbó amb La colla dels deu i al mateix Sorribas amb Viatge al país dels llacets.

L'editorial barcelonina A contravent, un dels segells independents més interessants apareguts en els darrers temps a Catalunya, ha publicat Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), amb una edició a càrrec de Jaume Clotet i Quim Torra. El volum parteix dels informes emesos per la secció de censura de llibres de la Delegación Nacional de Propaganda durant el franquisme per explicar no tan sols quins van ser els efectes de la repressió de la llibertat d'expressió, ja a bastament relatats en altres obres precedents, sinó també amb l'afany de posar noms i cognoms als protagonistes. Als Don 22 i altres eufemismes rere els quals s'ocultava la identitat de capellans, militars i altres individus afectes al règim que van col·laborar en la progressiva tasca de descapitalització del potencial lector en català durant el que els curadors d'aquesta obra, en contundent expressió, qualifiquen com la llarga nit dels vidres trencats de la cultura catalana.

"Aquest no és pròpiament un llibre sobre la censura, sinó sobre els seus eficients i pulcres servidors funcionarials, els censors", adverteixen Torra i Clotet, alhora que constaten "la poca informació que es pot trobar" sobre aquests personatges. I és que no tothom podia apuntar-se a fer de censor. Els aspirants havien de complir alguna condició que garantís la seva adhesió als principis bàsics de la tasca a emprendre: ser llicenciat, haver publicat o haver presentat al Tribunal algun treball d'investigació científica o crítica literària, traduir d'algun idioma, pertànyer "a la Vieja Guardia o al requeté antes del 18 de julio de 1936", ser militar o sacerdot o un militant del "Partido" convençut d'haver fet "méritos suficientes para ello por los servicios prestados a España y la Iglesia católica".

L'esforç dels responsables del llibre ha permès posar noms i cognoms a una vintena de censors, malgrat les dificultats per dibuixar un rostre per a denominacions tan asèptiques com Número 2 i Don 26. Entre els repressors biografiats figura l'advocat Félix Ros, de qui "s'ha escrit que juntament amb Carlos Martínez Barbeito i Carles Sentís van saquejar el pis de Juan Ramon Jiménez a Madrid, a principi d'abril del 1939". També algú tan canviant com Sebastià Sánchez-Juan, un poeta que va simpatitzar amb les avantguardes dels anys 20 i que anys més tard va anar perdent pes com a censor a causa de les seves postures tolerants. En les seves mans hi havia la responsabilitat que els llibres que arribaven al públic no continguessin catalanisme, opinions polítiques inadequades, ofenses a la religió, escenes contràries a la moral sexual o un llenguatge indecorós.

El 7 de març del 1955, Don 16, a qui es pot identificar com a Manuel Sancho, cloïa el seu informe sobre K. L. Reich, de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, amb la frase "Proponemos su autorización", després de reconèixer en l'escrit que "el autor de este libro, exprisionero de un campo de concentración alemán, nos relata, en forma cruda, pero objetiva, el funcionamento de aquellos campos nazis, con todas las crueldades de los SS (...)". Malgrat el diagnòstic favorable, el permís de publicació d'aquest títol indispensable de la literatura concentracionària per part de l'editorial Albertí va ser denegat el dia 12 d'abril del 1955. Havent-la escrit entre el 1945 i el 1946, tot just alliberat del captiveri a Mauthausen, K. L. Reich no va sortir fins al 1963, en una edició en castellà a Seix Barral i, posteriorment, en català a la col·lecció Club dels Novelistes, del Club Editor. El text íntegre, sense el cop de tisores que va realitzar el mateix Amat-Piniella, no va arribar als lectors catalans fins al juliol del 2001 amb Edicions 62 gràcies al treball dut a terme per David Serrano.

L'etnocida repressió que el franquisme va exercir sobre la cultura catalana assoleix una de les seves anècdotes més surrealistes amb la constatació que van realitzar els autors del llibre quan es van traslladar a l'Archivo General de la Administración del Estado, a Alcalá de Henares, per consultar els informes de la censura realitzats en el seu moment sobre nombroses obres d'autors catalans. Un cop es van instal·lar a l'arxiu de la localitat madrilenya van trobar-se amb "desenes de milers d'informes i caixes. No importava l'autor, la temàtica o l'idioma: tot era llegit i avaluat pels senyors de la censura, que feien servir números per identificar-se. La gran biblioteca catalana de tots els temps, amb edicions prínceps i incunables i textos autògrafs dels millors autors, és a Alcalá de Henares".

Faria riure si no fos que la magnitud de la tragèdia és per plorar. El permís per publicar un llibre era en mans de gent que, en el millor dels casos, podia tenir una certa sensibilitat cap al fet literari. Don 17 va apuntar, en l'informe sobre el Francesco de Josep Maria Ballarín, que es tractava d'una "obra interesante: estilo moderno, frases cortadas, ideas incisivas y un gran humanismo, mucha simplicidad, amor y fe y auténticas vivencias cristianas", i rematava el text amb l'esperat "Autorizable". Però no sempre hi havia sort i va costar molt que la llengua catalana sortís del taüt on van estar a punt d'enterrar-la les autoritats de la dictadura. El volum d'A contravent és un avís contra la banalització d'aquell intent de genocidi cultural
...
 

I la censura, què en diu?

Núria Martí / Diari de Balears / 23.3.2010

Els personatges de Carme Riera a Te deix, amor, la mar com a penyora "transpiran cierta sexualidad, però sin llegar a ser pornografía". Cavalls verds cap a la fosca, de Baltasar Porcel, tot i que "bien escrita", contenia alguns paranys "lunares a los acostumbrados en el autor; aquí y allá, escenas eróticas a veces de sexualidad exagerada y viciosa". Del mateix autor, Argonautes contenia certes insinuacions "como la de acusar de conspirador a Franco, así como frases y expresiones malsonantes y descripciones eróticas". Notes i comentaris, de Miquel Bauçà, era "un conjunto de poesías breves, que apenas tienen contenido" i Bearn, de Llorenç Villalonga, no incorporava, per autocensura de l'editor Joan Salas, el subtítol de La casa de les nines. Durant el franquisme, i encara uns anys més tard, la literatura catalana tenia uns lectors infortunats i temuts pels seus autors. Els censors, encarregats de revisar, corregir i, si calia, prohibir o segrestar allò que escrivien de les plomes de la literaura catalana.

Lectors i comentaristes en prímicia que ara l'editorial catalana A contravent ha donat a conèixer amb el llibre Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels censors). Prop de 200 comentaris a obres d'autors com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan Maragall, Jaume Fuster, Quim Monzó i molts altres autors que varen contribuir a la supervivència del català durant els anys més foscos de la seva existència. Quim Torra, un dels procuradors del llibre, juntament amb Jaume Clotet, explica com "aquests comentaris estan localitzats a l'Arxiu General de l'Administració de l'Estat a Alcalá. Alguna vegada ja s'hi havia anat a cercar informacions específiques de segons quines obres i autors, però mai no s'havia fet una recopilació dels comentaris fets pels censors".

Publicar en català passada la guerra civil es convertí en una tasca senzillament impossible i, tot i que finalitzada la Segona Guerra Mundial, s'obrí una petita escletxa, les xifres parlen per si soles. Citant Manuel Llanas, el llibre parla de 200 obres publicades en català entre 1945 i 1951, mentre que, només l'any 36, se'n publicaren 865, xifra que no seria igualada ni superada fins al 1977. "El que més em va sorprendre de tots aquests comentaris és que, mort el dictador, el sistema encara continuava vigent", comenta Torra, que conclou de les paraules dels censors que "hi havia la tendència de veure com tot allò que venia de Catalunya era perillós. Era com si el lector es posàs davant del text amb una actitud de ‘vejam que diuen ara aquests bojos', afegí.

Així, segons continua explicant l'editor, sobta veure com escriptors de la talla de Mercè Rodoreda i Baltasar Porcel, de contrastada solvència tots dos, eren pràcticament despreciats i atacats com a mals escriptors. De l'autora de Mirall trencat, el censor en deia, "novela un tanto confusa y de escaso interés. Aunque hay muchos adulterios y un conato de semi inciesto, no contiene descripciones inmorales, salvo las señaladas en las paginas 144 i 145". En un to semblant, Porcel rebia per la novel·la Argonautes, "es un buen testimonio costumbrista. Pero como novela es pobre, sin argumento y de descripción lenta", deia l'informe. Amb més o manco qualitat, encert o interès el que està clar és que molts dels llibres que hem heretat d'aquell períodes (a excepció d'algunes reedicions recuperades) són peces encara avui en dia mutilades i escapçades que mai no pogueren gaudir de la brillantor que la ment del seu autor era capaç de dotar.
...
 

Víctor Amela llegeix textos censurats de la literatura catalana

Víctor Amela / L´Hora del Lector / TV3

http://www.tv3.cat/videos/2784930/Victor-Amela-llegeix-textos-censurats-de-la-literatura-catalana
...
 

Los censores de Franco

Oriol Pi de Cabanyes / La Vanguardia / 7.04.2010

En 1939 comenzó el proceso de destrucción del público lector en lengua catalana", sentenciaba en su insuperado estudio sobre la censura y la edición Maria-Josepa Gallofré. Que la censura supuso un freno para la consolidación de un público lector a la vez que "un factor constante y determinante en el desarrollo de la literatura catalana", como dijo en otra obra la doctora Van den Hout, lo vienen a corroborar ahora Jaume Clotet y Quim Torra en un libro que recoge más de 150 informes de censura y que han titulado con ironía Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

 

¿Quiénes fueron los oscuros redactores de aquellos informes autorizadores o denegadores de tal o cual libro? Llegaron a ser algunas decenas, hasta 1975, pero las investigaciones seguidas en el archivo de Alcalá de Henares permiten identificar sóloa unos cuantos: el reusense Román Perpiñá, el poeta Sebastià Sánchez-Juan, el también versificador y crítico de arte Francisco Galí Duffour, Juan J. Permanyer, Pedro Rocamora, J. Úbeda, el padre Miguel Oromí, Félix Ros...

 

Entre ellos, apuntó maneras Carlos Ollero, futuro catedrático de Teoría del Estado y de Derecho Constitucional, nada más y nada menos que uno de los padres de la Constitución y presunto autor del informe dirigido al Rey con el diseño jurídico de la sustitución de Suárez que el general Armada entregó en verano de 1980 a Sabino Fernández Campo. De la lectura de todos estos documentos se deduce que una de las obsesiones de los inquisidores era la utilización de los términos nación o nacional referidos a Catalunya. En el informe sobre la biografía de Folch i Torres escrita por su hijo, el censor precisa que "se trata de las palabras patria y patriótico, nación, etcétera, que los catalanes usan siempre en el mismo lenguaje ordinario, sin que ello tenga remedio, cuando hablan de Cataluña". Y lo mismo objeta el censor Fernández Jardón en su informe de Caliu. Records de mestres i amics de Nicolau d´Olwer, que tacha hasta en veinte páginas porque "se emplean con demasiada frecuencia los vocablos de patria y nación aplicados a Cataluña". ¿Cómo hemos tardado tanto en saber algo de la verdad de aquella infamia fundamental? Denuncian documentalmente Clotet y Torra, en plan Hannah Arendt, que "la banalización de la dictadura es, tal vez, el más trágico triunfo del franquismo".

 

Oriol Pi de Cabanyes

La Vanguardia / 5.04.2010

...
 

El pare Oromí no volia petons

Miquel Pairolí / El Punt / Sant Jordi 2010

En el pròleg del llibre Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), Jaume Clotet i Quim Torra, que han tingut cura de cercar, ordenar i publicar el material (Acontravent Editors), escriuen: «La gran biblioteca catalana de tots els temps, amb edicions prínceps i textos autògrafs dels millors autors, és a Alcalá de Henares.» Ens pensàvem que era a la Biblioteca de Catalunya o a la del Congrés, a Washington. Es veu que no. A Alcalá de Henares, a l'Archivo General de la Administración del Estado, es conserven milers d'originals d'escriptors catalans, sotmesos a censura durant el franquisme i la transició, fins al 1980, acompanyats dels corresponents informes de censura. Clotet, Torra i un equip de col·laboradors van anar a consultar aquest material i ara en publiquen una selecció en un llibre de gran interès polític i sociològic i d'una extraordinària amenitat, una tragicomèdia de cap a cap. El mal que el franquisme va fer a la cultura catalana, de manera calculada i a consciència, la profunda misèria moral d'aquell règim carca i morbós, la humiliació que va suposar i la degradació humana que va provocar, queden retratades en aquestes pàgines. Però tot és tan ximple i tan bèstia que ara, passat el temps, provoca la rialla. Ja se sap que, sovint, perquè una tragèdia es converteixi en comèdia només cal que passi el temps. Aquest llibre n'és una mostra. L'any 1946, una senyora presenta un manual de receptes de cuina en català a censura. Li deneguen la publicació perquè podria ser un mal precedent. «Se trata de la aplicación de normas restrictivas que en materia de idiomas regionales están vigentes.» Que ho sàpiga aquella ministra de Cultura d'Aznar, la negacionista Pilar del Castillo, que deia que caldria veure si el català va ser mai prohibit. Alguns dels resums dels arguments de les obres, escrits pels censors, són sensacionals, com el de La plaça del Diamant. O els dos informes de la novel·la Vals, de Francesc Trabal. «En la novela ciertamente sobran muchos besos», remuga el segon censor. Era un franciscà, el pare Miquel Oromí, i es veu que no podia sofrir els petons.
...
 

Els censors de Franco al descobert

Pep Martí / El Triangle / 26.04.2010

Una obra sobre la censura ha engruixit les novetats d’aquest Sant Jordi: Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), a cura de Jaume Clotet i Quim Torra (Acontravent). A partir d’un treball de recerca, bàsicament a l’Arxiu General de l’Administració de l’Estat d’Alcalá de Henares, el llibre ofereix una àmplia panoràmica dels informes elaborats pels funcionaris de la censura sobre els principals títols de la literatura catalana dels anys de la dictadura. Es poden llegir intervencions d’entre el 1939 i el 1980.

Per les pàgines del llibre passen les «valoracions» dels censors sobre Pompeu Fabra [a la imatge], Claudi Ametlla, Pere Calders, Gaziel, Josep Maria Benet i Jornet, Lluís Llach, Mercè Rodoreda... Malauradament, la realitat va ser encara més cruel del que diuen les investigacions sobre la censura. Perquè hi ha molts llibres que no van tenir ni l’oportunitat d’arribar a la taula del censor.

Un buit de 40 anys
Quim Torra, editor d’Acontravent i coautor del llibre, ens explica que «aquesta obra no es pot deslligar d’una altra que hem editat recentment, Fantasmones rojos , en què es plasma el que van escriure, des del diari Solidaridad Nacional, un equip de falangistes contra persones de la cultura catalana com Pompeu Fabra o Pere Bosch i Gimpera. El que hem volgut amb aquests títols és lluitar contra la banalització del franquisme».

Torra subratlla algunes de les coses que l’han sobtat al llarg de la seva recerca: «La censura va estar en actiu anys després de la mort del dictador. Autors com Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Montserrat Roig o Terenci Moix la van patir. Hi ha informes de censors fins a l’any 1980». El que confirma la lectura del llibre és que allò que es fa visible en els informes dels censors és tan sols la punta de l’iceberg del que va representar tota la maquinària de la censura franquista: «Llegint el que deien els censors, cal reflexionar sobre el molt que no va poder ser editat. Pensem que fins al 1977 no s’arriba a les xifres de llibres editats dels anys de la República. El forat que va representar la dictadura per a la nostra cultura va ser enorme i encara no en som prou conscients».

Una cosa que sobta els autors és que una tasca com la que ells han fet no l’hagi engegat abans algun dels centres d’estudis o universitats del país. Per a Torra, «ha arribat l’hora de posar rostre al mal. No s’ha d’estudiar només la censura, sinó qui eren els censors».

Qui eren

Se sap encara poc de qui eren els censors. Els requisits per formar part d’aquest selecte cos eren ser llicenciat, haver realitzat algun treball de recerca o de crítica literària, ser militar, sacerdot o pertànyer a alguna organització addicta al règim, com els Requetès o la Vieja Guardia, i traduir d’algun idioma. Entre els censors coneguts i rellevants hi va haver el poeta Leopoldo Panero, Liborio Hierro, Carlos Ollero, José María Penna... Els anys seixanta, malgrat els tímids gestos d’obertura, la censura continuava treballant sense descans a les ordres de personatges com Faustino Sánchez Marín i Antonio Barbadillo. Sota el mandat de Manuel Fraga al Ministeri d’Informació i Turisme, el delegat a Barcelona era Jaime Delgado.
...
 

Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

Centre d´Estudis Jordi Pujol / Butlletí 212

Fins ara es coneixien estudis sobre l’efecte devastador de la censura franquista sobre els llibres en català prohibits o que van poder veure la llum mutilats. Ara a través de l’obra de Jaume Clotet i Quim Torra Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), editat per A contravent, podem conèixer de primera mà què pensaven –i escrivien– els qui feren la feina bruta en l’intent del règim per destruir el públic lector en llengua catalana. El treball d’investigació pren com a punt de partida 150 informes de lectura de llibres escrits en català. Informes que valoraven tant la temàtica i expressions de l’obra literària, com la personalitat, ideologia i antecedents de l’autor. El resultat és demolidor i denota la fila dels qui s’arrengleraren i serviren el franquisme. La feina d’aquests censors –alguns d’ells, pocs, identificats en el llibre amb noms i cognoms– apareix, avui, en plena normalitat democràtica com la més absurda, sinistra i barroera en què pot caure una persona pretesament culte. Obligatòria i implacable el 1939, la censura sobre l’edició es va aparentment relaxar a partir de la Llei Fraga de 1966, si bé d’una manera o altra va continuar existint fins al 1980, ben entrada la Transició.

 

 

© a contra vent 2008