Crítiques de "Sang a les Drassanes"

...
 

Recuperen les cròniques de Francesc Madrid, que va batejar el barri "xino" de Barcelona

Xavier Castillon / El Punt / 21.02.2010

Recuperen les cròniques de Francesc Madrid, que va batejar el barri «xino» barceloní

A Contra Vent ha publicat en català «Sang a les Drassanes»

La taverna La Mina, al barri del Raval, el 1913. És un dels escenaris del llibre i il·lustra la portada. Foto: ICUB.
1

«La gran crònica de la ‘mala vida de Barcelona'» es llegeix a la faixa vermella que envolta el llibre. Sang a les drassanes és el títol d'aquesta obra sobre «la Barcelona dels meublées, els cabarets i els dancings», mai reeditada des de la seva aparició, el 1926, que ara A Contra Vent ha recuperat en català. El seu autor, Francesc Madrid, va batejar el barri xino barceloní.

L'editor d'A Contra Vent, Quim Torra, ha impulsat la reedició i traducció al català de Sangre en las Atarazanas, un llibre publicat el 1926 que reunia les cròniques periodístiques publicades per Francesc Madrid (Barcelona, 1900-Buenos Aires, 1952) en el periòdic El Escándalo, on en el seu moment ja van ser tot un èxit aquests frescos sobre la Barcelona més sòrdida dels anys vint: la ciutat subterrània de les bacanals d'homosexuals, els anarquistes que redimeixen meuques, les vagues generals i els crims socials, el tango i la cocaïna, i les putes que encara parlen català, com queda ben sintetitzat a la contraportada. Aquest també és el primer llibre on es parla del districte 5è de Barcelona com el barri xino. Tot i aquesta aportació al llenguatge popular i la geografia urbana, el llibre de Madrid mai no es va tornar a reeditar i fins ara era introbable, o era una peça rara molt cotitzada a les llibreries de vell de Barcelona.

Traduït per Gerard Bagué

El periodista gironí Gerard Bagué ha estat l'encarregat de traduir al català les cròniques de Francesc Madrid, tot un personatge que, políticament, va derivar del lerrouxisme radical de la seva joventut a ser secretari de Companys i un ferm defensor de la Catalunya republicana, la qual cosa el va portar a l'exili, a l'Argentina, on va col·laborar a la revista Catalunya i va escriure guions cinematogràfics.

Gerard Bagué –al qual el seu amic Josep Pastells li va aconseguir un exemplar del llibre en una llibreria de vell de Madrid per un preu força assequible– justifica la traducció del llibre al català, entre d'altres coses perquè l'original ja incloïa algunes cites en català, però sobretot perquè la seva adaptació no desvirtua el gran valor documental, més que no pas estrictament literari, de les cròniques de Francesc Madrid.

A Contra Vent també té previst publicar un llibre de Gerard Bagué sobre el barri xino de Girona, basat en el projecte de recerca amb què va guanyar la beca 8 de Març de l'Ajuntament de Girona.

...
 

De quan el Xino era el Xino

Patrícia Gabancho / Avui / 11.02.2010

De quan el Xino era el Xino
 
Qui avui passegi per la part més baixa del Raval veurà grups de jovenets pakistanesos jugant al criquet en pistes improvisades entre xarxes de filferro. Això és pels volts del carrer del Cid, ja té gràcia el nom. Abans la zona havia estat llegenda i, quan era llegenda, era una merda. Literalment.
 
El presidentCompanys, que era més aviat impetuós, volia demolir el barri a canonades, però no ho va fer.LeCorbusier també el volia aterrar, com avui Rita Barberà amb el Cabanyal deValència –és brutal, la dona–, per bastir-hi torres molt altes i grans parcs, tot plegat un desastre.
 
No era un problema de carrers estrets amb ànima obrera, que aquest ha estat sempre el destí del Raval, sinó de, diguem-ne, moral. Aquella zona era un cau de vici.
 
Totes les ciutats acumulen la merda en una zona concreta; la física i l’altra. “En passar una nit per l’estreta vorera del carrer Cid em va cridar un d’aquells bojos: «Escolta! Vols veure quadros? Fem una revue molt interessant», i acostant-se’m a l’orella em va dir aquestes paraules: «Fem el telèfon japonès i l’assassinat deDato…». En sentir aquestes frases vaig fer com un bot… La perversió sexual en el fons és una manifestació del crim”. Final de la citació. La descripció, tan franca –ni us imagineu com continua la història–, pertany al gran PacoMadrid, que va ser qui va batejar aquell triangle below Nou de la Rambla com a Barri Xino. Ho va fer en castellà, en un llibre interessantíssim que es diu Sangre en las Atarazanas, publicat el 1926. Si ara jo el cito en català és perquè està a punt de sortir la versió catalana, a càrrec de l’editorial Acontravent.
En principi sorprèn el canvi de llengua i pregunto pelque fa al cas. La resposta me la dóna l’editor Quim Torra, que és qui més i millor està recuperant aquesta època mítica del periodisme català –res que s’estudiï a les facultats, no us penseu– i no deixa de ser plausible. Paco Madrid tendia a un bilingüisme progressivament català i, si no hagués hagut de sortir per cames en els anys bàrbars, potser ell mateix l’hauria traduït. Però n’hi ha més: és una qüestió, diu l’editor, d’apropiació cultural: de recuperar com a nostre el que és nostre.
 
Ningú piularia si la traducció fos a l’italià: doncs això. Establim una prioritat lingüística. Em sembla que hi estic d’acord.
 
El cronista dels baixos fons havia nascut allà mateix. Una infantesa complicada, vagarejant per les cantonades sense mare ni pare, o gairebé. L’home es fa republicà de la branca pitjor: lerrouxista; però acaba sent catalanista, que ja és un trànsit. Pensem que el seu padrí de boda va ser l’impertèrrit Pich i Pon! Embriac de realitat, es va fer periodista, quan l’ofici només requeria nas i ploma, que li sobraven.
 
A mitjans anys vint, amb Braulio Solsona –un altre exiliat posterior–, fan una revisteta que es diu El escándalo, ja es veu de què anava. I aquells mateixos anys publica el seu llibre cèlebre, una mena de reportatge que va seduir tothom, inclosos els aristòcrates que van començar a desfilar pel Xino com qui va a Port Aventura: buscant que el descens fos profund i excitant. Llegint en Paco n’hi havia prou, perquè aquest home és un prodigi de sinceritat. Què més?Poca cosa.Són vides truncades. Paco Madrid se’n va anar, amb l’amic Braulio, a Buenos Aires, on va continuar una carrera lligada a la faràndula: estava casat amb una actriu.
 
El cronista actual del Xino ésPaco Villar, que en sap tantes coses que més que no pas llibres fa catàlegs de dades, utilíssims, però sense vida, ni sang. Això, o Callejeros. Ja em direu.
 
Patrìcia Gabancho

 

...
 

Hala Madrid!

Sergi Pàmies / La Vanguardia / 26.3.2010

La editorial Acontravent sigue desplegando su contrastada política de títulos: espeluznantes ejemplos de egolatría ensayística y joyas rescatadas del olvido con nutritivo buen gusto. En este segundo - y estimulante grupo-hay que celebrar la edición y traducción al catalán de Sangre en las Atarazanas (Sang a les drassanes, en traducción de Gerard Bagué), del periodista Francesc Madrid (Barcelona, 1900-Buenos Aires, 1952). Es la misma editorial que, con idéntico acierto, recuperó los artículos de Domènec de Bellmunt o la elegante prosa de Carles Sindreu. El libro incluye un clarificador estudio de Just Cortès sobre la vida y la obra de un periodista que acabó escribiendo novelas, obras de teatro y guiones de cine y que evolucionó del lerrouxismo pirotécnico a la convicción republicana. Para simplificar, se suele decir que Francesc Madrid fue quien acuñó el término "barrio chino" (Cortès desmenuza el hallazgo y nos proporciona las claves sobre esta materia). Eso ya sitúa al periodista en un marco marginal. Los reportajes e historias, en efecto, se sumergen en personajes y fenómenos del barrio chino, conocido entonces como Distrito Quinto y, actualmente, como Raval. La novedad es el carácter pionero de la opción, la elección de un universo que, hasta entonces, era ninguneado por la literatura oficial (Madrid establece una divertida y demagógica división entre "la literatura del barrio chino" y "la literatura del paseo de Gràcia"). ...

...
 

Sang a les Drassanes

Time Out / Jordi Cervera

De vegades la literatura serveix, entre altres coses, per reparar greus oblits històrics. Aquest seria el cas de Quim Torra amb la publicació de Sang a les Drassanes, un treball que el periodista Francesc Madrid (1900-1952) va publicar en castellà l’any 1926 i que ara és rescatat en traducció catalana de la mà de l’editorial A Contravent. Madrid va ser tot un personatge, un periodista de raça capaç d’escriure un grapat d’obres de teatre, de conversar amb Ramón María del Valle-Inclán, de fer assajos sobre cinema, de traduir Àngel Guimerà, d’exiliar-se per fidelitat a la República i a Companys o d’afrontar una curiosa immersió als indrets menys recomanables de la Barcelona de la seva època, com és el cas d’aquest llibre.


El llibre recull un seguit de cròniques que retraten el Districte Cinquè de la capital catalana, una geografia que Madrid popularitzaria amb el nom de Barri Xino, un topònim que després va fer molta fortuna i que explica a la perfecció ambients, persones, situacions i llocs que, de fet, li són aliens i que en ocasions es mira amb un cert to de crítica condescendent.


L’obra té dos magnífics encerts que la converteixen en imprescindible. D’una banda, en l’aspecte formal, la traducció rotunda i brillant de Gerard Bagué que ha traslladat al català tota la força del text original, fent vibrar el llenguatge dels marginats, l’argot dels grups humans que pul·lulaven per la Rambla. De l’altra, la magistral habilitat de Madrid, que aconsegueix trenar un volum sense rebuig, una peça on les cròniques ens fan viure i ens fan vibrar, creen opinió i tenen ritme i força.

Sang a les Drassanes és història i és vida, ens descobreix una figura oblidada i podria ser perfectament una novel·la negra d’acció trepidant, personatges ben definits i emoció garantida.

Jordi Cervera

...
 

Sang a les Drassanes

ICat FM

A Contra Vent recupera una obra sinfular "Sang a les Drassanes",d e Francesc Madrid que retrata els baixos fons de la Barcelona dels anys vint. Una delicatessen.

L'editorial A contra vent segueix presentant obres singulars i sorprenents. En aquest cas, es tracta de "Sang a les Drassanes", un treball del cronista Francesc Madrid en traducció catalana de Gerard Bagué.


La versió original del llibre, "Sangre en Atarazanas", es va publicar l'any 1926, i de fet marca una fita, ja que Madrid, potser sense ser-ne del tot conscient, posava els fonaments de la crònica negra barcelonina, del relat dels baixos fons que tanta bona literatura acabarien generant. I de fet va ser aquest llibre el que va emprar per primera vegada el cèlebre topònim Barri Xino.


El treball editorial de Quim Torra segueix sent d'alta volada i aquest llibre n'és una nova prova. Mereix una mirada atenta per part dels amants de la novel·la negra, dels que estimen les visions periodístiques de la realitat i també dels que volen gaudir de bona literatura; és a dir, un llibre ideal per a tots els públics. Francesc Madrid és un cronista de raça, contundent, visceral, gens amant dels embuts. Retrata el que ell anomena la mala vida moderna de Barcelona amb una força que enganxa i que resulta altament recomanable. I dos afegits de luxe: l'epíleg de Just Cortès sobre Madrid i la traducció rotunda de Gerard Bagué, tot un treball d'adaptació.


"Sang a les Drassanes", de Francesc Madrid. Publica A contra vent Editors.

 

http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio=icatfm&item=wcc_noticia&idint=83318

...
 

Un llibre per recuperar la Barcelona "canalla" dels nostres avis

Ramon Alcoberro / Blog personal

Francesc Madrid: Sang a les Drassanes. Barcelona: A Contravent, 2010. Un llibre per recuperar la Barcelona ‘canalla’ dels nostres avis i que ja no es llegeix per nostàlgia, ni per sociologia.

 

...
 

L´Henry Miller del Barri Xino

LLuís Permanyer / La Vanguardia / 18.3.2010

A los 13 años fue aprendiz de comercio; 14: meritorio en un banco; 15: mecanógrafo de un concejal; 16: empleado de la casa Pich: 17: oficial en la secretaría de Lerroux; 18: redactor del semanario Los Miserables;19: encarcelado; 20: redactor de El Sol;22: huye por amenazas de muerte; 23: corresponsal de diarios españoles en París, Berlín y Londres; 25: regresa a Barcelona con el corazón y la salud destrozados, pero con ganas de volver a levantar el vuelo. He aquí la impresionante hoja de servicios de Francesc Madrid, a quien me atrevo considerar como nuestro Henry Miller del Chino, que le sirve de presentación en el libro que publicó con éxito inesperado en 1926. Acontravent lo acaba de poner en librerías, traducido al catalán: Sang a les Drassanes.

La obra viene rematada con un estudio biográfico exhaustivo sobre el escurridizo autor a cargo del historiador Just Cortès; es un magnífica investigación que se agradece. ...

...
 

Els relats del barri Xino

Anna Ballbona / El Punt / 5.4.2010

Els relats del Barri Xino

Dos llibres acabats de sortir, de Domènec de Bellmunt i de Francesc Madrid, periodistes de la Barcelona d'abans de la guerra, relaten la vida dels baixos fons de la ciutat dels anys 20 i 30, amb el focus posat sobre el barri del Raval

Imatge de prostitutes al barri xino, el 1934. Foto: ACONTRAVENT.
1 2

Fent una certa feina d'enginyeria de formigueta, es podria prendre Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, i La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt, i marcar sobre un mapa del Raval, el Barri Xino o el districte cinquè, segons les èpoques, els personatges, antres i històries que van poblar-lo. Per ara, ningú s'hi ha entretingut, i l'obra de memòria institucional més propera al Raval –el festival Rambleros– passa de puntetes sobre aquesta Barcelona i sobre aquests anys. Només les exposicions impulsades per La Virreina Centre de la Imatge recullen, en imatges, el paisatge humà d'aquesta ciutat del primer terç del segle XX. Però, és clar, hi falta el relat. I un relat punyent i descarnadament lligat a la realitat és el que aporten De Bellmunt i Madrid, periodistes en la primera línia durant els anys 20 i 30, soterrats, com tants d'altres, per la dictadura i l'amnèsia transitòria, però recuperats ara i redreçats per l'editorial Acontravent.

Sang a Drassanes, de Madrid, publicat en castellà el 1926, obre «la porta del mal camí», amb un seguit de reportatges dedicats al districte cinquè, que ell va ser qui va batejar amb el nom de Barri Xino. «El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia», diu Madrid, a mode de pròleg, per després relatar un assassinat atribuït als anarquistes a Drassanes, explicar la vida tortuosa d'«invertits», prostitutes i cabaretistes, de pinxos i del que avui en diem proxenetes, dibuixar la disbauxa i luxúria nocturnes, la degradació i la misèria, les drogues i l'alcohol que hi havia als carrers estrets i bruts, els antres, tavernes i meublées estrambòtics o decadents de l'època: la taverna La Mina –«porta del Barri Xino»–, Villa Rosa, El Baturrico, La Criolla, Cal Manco, el Lion d'Or, l'Edén... Noms de locals i carrers que fa dècades que han desaparegut, però que, salvant distàncies i progressos socials, permeten, inevitablement, paral·lelismes amb els problemes del Raval d'avui, concentrats, com passa en bona part de Sang a Drassanes, al Raval sud.

La Barcelona pecadora, de De Bellmunt, no transcorre només al Raval, però recull, amb un punt més moralitzador, la mateixa «mala vida», històries i tipus que hi circulen. Hi ha vagabunds, els estralls de l'alcohol en les classes baixes, les meretrius malaltes i escanyolides, la caiguda al món de la prostitució... També hi ha articles d'un to més irònic, com ara el de «Memòries d'un carterista barceloní», i un singular article laudatori de la Rambla, de la qual es destaca «l'animació nocturna» i la «varietat de colors i caires». Mentrestant, a la vela de Rambleros, a la Rambla, només hi ha circulat la revolució social de la Barcelona dels anys setanta, camí de la mitificació generacional, com si abans vinguéssim del desert i aquesta Barcelona no hagués existit mai.

«El districte cinquè els supera»

«Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villette parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el nostre districte cinquè, amb l'ambient equívoc de la nostra zona prohibida», diu Madrid a Sang a Drassanes, per reblar: «El districte cinquè els supera.» Madrid ofereix descripcions que són un cop de puny: «De vegades aquests munts de porqueria es confonen amb els cossos arraulits dels que dormen pels carrers», afirma, del carrer Arc del Teatre, als anys 20. De Bellmunt tampoc es queda curt quan parla de la «carn humana per vendre», al carrer del Cid, i reclama una «reglamentació adequada d'aquest comerç i, sobretot, una acció enèrgica i severa contra els prostituïdors o traficants de menors».

...
 

Sang calenta

Sebastià Roig / Diari de Girona / 7.4.2010

Em toca tornar a parlar (bé) de l'editorial "A Contra Vent". La culpa? L'aparició de Sang a les Drassanes, les cròniques de Francesc Madrid sobre el barri xino barceloní dels anys vint, traduïdes de manera encomiable per Gerard Bagué.

Els textos de Madrid, escrits amb el propòsit de reflectir els baixos fons tal com eren, s'haurien d'analitzar a les trobades sobre literatura de lladres i serenos que es fan al país. Qualsevol lletraferit que vulgui emular James Ellroy, per exemple, i muntar una trama al xino dels vint, haurà d'acabar-los consultant.

Francesc Madrid pertany a una colla d'escriptors poc coneguda. Al grup etiquetat per Josep M. Planas com a "literats de districte cinquè", en contraposició als "literats de Passeig de Gràcia" -format per Soldevila, Sagarra, Garcès, Riba, Carner i altres prohoms canònics a tort i a dret.

L'obra d'aquests "cinquens", la veritat, em resulta atractiva. L'estudiós Just Cortès, que els segueix la pista des de fa eons, n'aporta força dades a l'article Francesc Madrid: Vida, periodisme i literatura, que complementa aquest volum. Un volum que es tanca amb un annex meticulós, enumerant l'obra de creació i periodística d'aquest tot terreny de les lletres.

Sang a les drassanes és un document magnífic. Una mostra del millor costumisme d'investigació d'abans de la Segona República. Un luxe que covava pols a l'espera d'un editor kamikaze. Del nostre benvolgut Quim Torra

 

 

© a contra vent 2008