Crítiques de "Dafne, abans de l’alba"

...
 

La literatura catalana evita el conflicte polític

Entrevista d´Ignasi Aragay a Hèctor Bofill / Avui / 3/2/2010

La literatura catalana evita el conflicte polític”
Entrevista a Hèctor López Bofill, professor, escriptor i autor d'una novel·la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista alternativa i violenta
Ignasi Aragay
Barcelona

Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) torna a les llibreries amb dos títols on aborda sense subterfugis el conflicte nacional, que amaneix amb bones dosis de sexe. La passió política i la passió amorosa en una doble aposta literària. La novel·la Dafne abans de l’alba (A Contra Vent) és la crònica ficcionada, però farcida de noms i cognoms reals, de l’independentisme des de principis dels 90 fins a l’actualitat. La mateixa realitat l’aborda en clau poètica a El retorn dels titans (Moll), premi Mallorca 2009. A més, l’editorial Tria Llibres, en paper i en el format e-book, publica l’assaig Constitucionalisme a Catalunya.

Sexe i independència són els punts forts de la novel·la. De rigorosa actualitat, oi?
Home, amb tot el que està passant a Reagrupament... A part dels marros personals, bona part dels problemes de manca d’unitat dins de l’independentisme vénen d’un món que fins fa quatre dies era marginal, tribal i en alguns casos violent, el món de la protagonista, Dafne. I tot això pot explicar episodis com els d’aquests dies.

S’inspira en un cas real?
Els personatges reals són els polítics, però la història és una fabulació, és ficció, tot i que Armand, l’altre protagonista, ocupa el càrrec de secretari general de Funció Pública i Modernització de l’Administració que Ruth Carandell, membre de Reagrupament, va tenir en el primer tripartit dins la conselleria de Carretero. Em vaig reunir alguns cops amb ella mentre escrivia la novel·la.

Ja fa temps que la tenia feta. Per què ha trigat a sortir?
Per les connotacions polítiques. Aquesta és la raó perquè no surti a l’editorial on jo normalment publicava.

La visió de la immigració que té la Dafne no és políticament correcta. Parla de “matar quillos”.
La novel·la posa sobre la taula la idea, que ningú no toca, que la qüestió de la immigració espanyola no està superada, cosa que explica en part alguns problemes que tenim com a país. La immigració global actual és una qüestió secundària. De fet, és una oportunitat. La Dafne està obsedida amb la immigració espanyola. Però si la immigració extracomunitària perdés la seva neutralitat en el conflicte independentisme-unionisme, també s’hi obcecaria.

¿La Dafne representa el millor i el pitjor de l’independentisme?
En tot cas, els seus reptes afecten de ple la realitat de l’independentisme, tant del passat com del present. Afortunadament, l’independentisme català no ha fet una deriva cap a la violència. El tema de la novel·la també és si és possible un procés d’independència des de la democràcia. L’acció arrenca als anys 90, quan es va produir la transició d’un independentisme amb tics violents cap a un de democràtic, i després el trencament d’ERC amb el PI.

Molta política.
Reflecteix una realitat. És un fet poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del que passa en clau de conflicte social i polític. Predominen els personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc. Aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes. Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d’haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig.

El sexe és l’altre protagonista.
He volgut escriure sobre les grans passions, l’amorosa i la política, sobre el seu caràcter autodestructiu. I la veritat és que després d’acabar la novel·la encara no tinc clar si l’amor i la política són incompatibles.

Tant a la novel·la com al poemari la vida és lluita. En això és molt porcelià.
Sí. Tant Baltasar Porcel com jo hem begut de Nietzsche, del nihilisme, l’ateisme, la lluita, les relacions conflictives entre les persones i els objectes. Una de les primeres converses que vaig tenir amb ell va ser en la concessió del premi Pla del 2003, del qual ell era jurat, i ja ens vam ficar de ple en aquests temes.

Quan podrà escriure la novel·la de la Catalunya independent?
Tard o d’hora l’independentisme serà majoritari a les institucions. La qüestió és saber el temps que trigarà. L’autonomisme està en via morta i en aquest procés Espanya ens ajudarà des del seu absolut hermetisme a qualsevol reforma institucional de l’Estat. Ara, cal superar el tabú consistent a no dir clar que es farà a costa d’un trencament social. Qui no s’arrisca no pisca.

I Laporta, hi ajudarà?
Pot ser un revulsiu, la seva entrada pot reforçar que l’independentisme se situï al centre del debat polític, sobretot si passa que ni tripartit ni CiU-PP sumen. Però sembla difícil que en la situació actual representi un independentisme hegemònic
...
 

El gra de pus, la tribu i el mirall

Jordi Cortada / Avui /5.2.2010

López Bofill afirma que l'atomització actual de l'independentisme "reflecteix la violència latent que encara hi ha" en aquest sector. En la presentació de 'Dafne abans de l'alba' coincideixen Carandell, Bertran i López Tena

 

Aquí hi havia un abscés de pus al cul i algú l’havia de desbridar, i em va semblar que em tocava a mi”. Escatologia i crisi de Reagrupament segons Joan Carretero ahir a Catalunya Ràdio.

Cinc hores més tard al Reial Cercle Artístic de Barcelona es presentava Dafne abans de l’alba (A Contra Vent Editors), l’última novel·la d’Hèctor López Bofill. Quim Torra, l’editor, apuntava que, en l’obra, l’escriptor i jurista badaloní “posa l’independentisme davant del mirall”. Potser caldria forçar la posició per veure el furúncul. Però l’hi veuríem. N’hi veuríem uns quants. Desbridats o no.

Sosté Bofill que l’atomització actual de l’independentisme neix d’una matriu recent de caire violent i tribal. L’escoltava Rut Carandell –l’autor li va agrair la presència malgrat les “circumstàncies turbulentes”–, però no Jaume Renyer. Però sí Uriel Bertran i Alfons López Tena, cordials en el tracte, distants en la tesi sobre el llibre. Per cert, el notari en va explicar el final.

“Tothom –va dir Bofill– es pensa que per un petit èxit ja pot ser president de la Generalitat, i tothom amb el seu partit o la seva llista. Això reflecteix la violència latent que encara hi ha. I així no dirigim la batussa contra qui l’hauríem de dirigir”. Ens ho diran els López. Llegeixin-se el llibre.

...
 

"Calen gestos de fermesa i més sacrificis, si volem la independència"

Entrevista a Hèctor Bofill per Tià Torres / El Singular Digital / 22.2.2010

El doctor en dret i professor de la Universitat Pompeu Fabra Hèctor López Bofill acaba de publicar la novel·la Dafne, abans de l’alba (A contravent), una crònica de l’independentisme des dels noranta i fins als primers anys de l’última dècada. També ha estat designat president de la junta electoral de les consultes populars sobre la independència del 28 de febrer
Tem que decaigui el moviment de les consultes?
No. Aquesta iniciativa demostra que quan s’obre el procés independentista, aquest sector creix. Estic convençut que hi ha una majoria a favor d’un Estat propi. Aquesta no està representada institucionalment, però els referèndums populars visualitzen aquesta tendència.

Però la gent està menys motivada que en les anteriors ocasions? Pot ser que el moviment de les consultes tingui alts i baixos, però el resultat final és que com més es materialitzi el dret a decidir sobre el futur del país, més augmentarà la majoria per aconseguir ser plenament sobirans.

Quan creu que podrà escriure una novel·la sobre una Catalunya independent?

Més aviat del que ens imaginem. Però a mi m’agrada narrar conflictes i aquest afortunadament ja estaria superat. No obstant, potser tindrem un altre problema imporant si el Principat aconsegueix ser un Estat propi perquè haurem de veure què passa amb València i les Illes Balears.

En tot cas, l’escriptor Sebastià Alzamora diu que la seva obra és “una novel·la que tot independentista ha de llegir”. Per què?
El rerefons és una crònica de l’independentisme des de principis dels noranta fins fa sis anys. Els discursos que defensen els diversos personatges mostren les tensions que han enfrontat les diverses famílies de l’independentisme i el catalanisme durant aquesta època.

El llibre se centra en dos prototips de l’independentisme. Un defensa la via pacífica i l’altre opta pel camí violent.
És la contraposició entre una visió fragmentària, marginal i autodestructiva, representada per la Dafne, i una visió institucional que s’acaba consolidant, tot i que sempre posposi l’eix independentista, encarnat per l’Armand.

No obstant, la novel·la té dos eixos bàsics: sexe i política. Per què aquesta barreja?

És una reflexió sobre fins a quin punt són compatibles la passió amorosa i política. Són forces molt intenses, però difícils de conjugar. La política requereix la unitat d’un col·lectiu humà i l’amor fa una crida a desvincular-te de la societat per estar amb la persona que desitges.

També fa esment sobre el perill de la cohesió social.

Aquest concepte és un mite. Si prenem seriosament el procés independentista, hem d’assumir que hi haurà algú que s’hi oposarà amb tots els seus mitjans. Però no hem de témer que aquesta minoria es visualtizi. Ha passat en tots els casos similars.

En la presentació, va qüestionar la viabilitat de la independència si no hi ha “ningú disposat a morir per Catalunya”.
Ho diu un personatge de la novel·la. No és la meva visió. Tot i això, els soldats d’un exèrcit estan disposats a morir per a una entitat política. En una dimensió diferent, calen gestos de fermesa que impliquin alts nivells de sacrifici per arribar a la condició d’Estat.

Es pot percebre el llibre com una apel·lació a la violència?
No, en cap cas. És una narració en què hi ha tots els punts de vista. Evidentment, el personatge que defensa aquesta opció hi apareix reflectit, però aquest no és l’esperit de la novel·la.

Així, reivindica la necessitat de fer més sacrificis?
Si no deixem de lamentar-nos, no serem un Estat. No aconseguirem la independència, sense esforços i renúncies personals. L’absència de la sobirania plena de Catalunya demostra que encara no estem disposats a fer aquests sacrificis.

En la presentació, també deia que els López “seran una de les esperances dels catalans”. Per què?
La immigració d’arrel espanyola que va arribar durant el s.XX a Catalunya és una de les realitats demogràfiques i sociològiques més significatives del país. Per tant, no tindrem Estat propi sense el suport d’algun d’aquests sectors.

Però per què representen una “esperança”?

El català de soca-rel és molt poc combatiu. Calen aspiracions més idealistes i vocacions més imperialistes. Són trets distintius que portem alguns decendents de la immigració espanyola. El català emprenyat necessita mala llet espanyola per mostrar el seu descontentament.

En l’acte també va dir que tothom que aporta “un èxit en l’àmbit independentista, ja pensa que pot ser president de la Generalitat i organitzar el seu partit”.

Sempre ha existit una atomització d’aquest sector, però ara és més visible que mai. És l’autèntic mal de l’independentisme i una gran paradoxa. L’objectiu final requereix la màxima unitat, però alhora suscita la màxima desunió amb batusses internes.

I quines són les causes?

Com a factor extern, una dominació política sempre provoca un caràcter irat i fa que t’acabis barallant amb qui tens el costat, en comptes de lluitar contra aquell que et domina. Des d’un punt de vista intern, la falta de lideratge i el desprestigi institucional condueixen a aquesta situació.

Aquesta frase anava dirigida al líder de Reagrupament, Joan Carretero, o al president del Barça, Joan Laporta?
Era un missatge per a tota la classe política. L’actual i la potencial. Però també era l’expressió d’un mea culpa perquè segurament, a vegades, també he participat en aquestes picabaralles. Caldria replantejar fins a quin punt deixar emergir determinades diferències té algun benefici o si més aviat suposa un cost per assumir l’objectiu comú. Sóc partidari de teixir propostes constructives i acabar amb les punyalades constants entre els diversos sectors independentistes.

 

 

© a contra vent 2008