Crítiques de "El Nadal que no vam tornar a casa"

...
 

Crítica de Jordi Cervera

ICAT FM (desembre 2009)

El Nadal que no vam tornar a casa

Per Jordi Cervera

Quim Torra ha preparat "El Nadal que no vam tornar a casa", un recull de textos del primer Nadal d'exili català. Publica 'editorial A Contra Vent .

L'editorial A Contra Vent publica "El Nadal que no vam tornar a casa", un recull de textos del primer hivern de l'exili, recopilats per Quim Torra, l'editor del segell.
Es tracta d'una acurada selecció de textos escrits en un lapse molt concret de temps, l'hivern del 1939, el primer Nadal que els exiliats catalans de la Guerra Civil van passar fora de casa. És, de fet, una mirada diferent a l'exili recent estrenat, que agrupa molts sentiments contraposats: la sorpresa, la novetat, el desconcert, l'esperança encara sòlida i, sobretot, la nostàlgia de tot allò que s'ha perdut sense saber quan es podrà tornar a recuperar.
La selecció de textos, que inclou proses i poemes, es nodreix de geografies de l'exili tan dispars com París, Xile, Mèxic o Bram i d'escriptors com Eugeni Xammar, Tisner, Agustí Bartra, Garcia-Trabal, els germans Pi i Sunyer o Ventura Gassol. També inclou textos publicats pels presos al número de Nadal de la revista que s'editava al camp de concentració de Sant Cebrià. Un llibre fet per gent que, com va dir Pous i Pagès, "estimem Catalunya amb el nostre mateix desesperat amor, uns exiliats en terra forastera, altres exiliats a casa seva mateix, que és encara més viu dolor i més gran tortura".

...
 

El Nadal més negre

El Punt (22 de desembre) / Carles Ribera

Des d'articles de grans figures, com ara Eugeni Xammar o Carles Pi Sunyer, fins a escrits anònims o signats amb inicials, publicats, o enviats, des de Mèxic, París, Buenos Aires o el camp d'internament de Sant Cebrià. Un aplec de textos fet per Quim Torra que configuren El Nadal que no vam tornar a casa (A Contra Vent) amb un denominador comú que no és altre que mostrar l'especial duresa de les primeres festes nadalenques després de l'inici de la diàspora catalana a l'exili.

El llibre editat per Quim Torra conté 28 textos escrits entre el desembre del 1939 i el gener del 1940 i publicats «en qualsevol de les revistes catalanes del món lliure», segons justifica en el pròleg l'editor.

La intenció inicial de Torra era establir un contrast entre aquests textos i els que es van escriure a la premsa de Barcelona per les mateixes dates, un objectiu descartat gairebé per motius anímics: «No ens hi hem vist amb cor. Hauria calgut una dosi de cinisme excessiva. El Nadal feixista és, senzillament, el Nadal d'un altre país. Res del que en aquelles planes s'escrivia i es publicava no recorda la tradició catalana de les festes.»

Amb aquest condicionant d'entrada, les plomes que desfilen per les planes del llibre són molt variades, tant pel que fa a la qualitat com al renom del signatari, però totes aconsegueixen transmetre la sensació d'aquelles festes passades involuntàriament lluny de casa.

El volum inclou textos, entre altres, d'Avel·lí Artís, Ventura Gassol, Ambrosi Carrion, Pere Coromines o Emili Vigo, però són especialment destacables els extrets de la revista L'illot de l'Art, editada pels presos del camp de Sant Cebrià.

Un aplec que conté textos d'un lirisme extrem i d'una prosa descriptiva, que retraten uns paisatges humans i mentals terribles i que transmeten la sensació que aquell primer Nadal («en el primer any de l'exili tot passava per primera vegada», diu Torra) va ser un dels més glacials que van viure molts catalans, una fredor anímica, després de gairebé un any d'exili acumulat a tres de guerra, que descriu perfectament un fragment del text signat amb un anònim D.C. amb el títol La cadira buida: «La mare, amb els ulls cansats de cercar el fill (i quantes llàgrimes no has vessat, mare, en aquests darrers anys d'angoixa!) haurà fitat la nostra cadira buida, amb esguard llarg i dolorós com només pot esguardar una mare... i tots hauran plorat.»

...
 

El primer Nadal d´exili

Avui / Ignasi Aragay / 25 de desembre

Quim Torra reuneix textos del 1939 d'autors com Xammar, Pi i Sunyer, Bartra, Pous i Pagès, Ventura Gassol, Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Joan Oliver i Pere Coromines

El primer Nadal a l'exili

 
Ignasi Aragay

 

 

Havien creuat la ratlla feia quasi un any, el gener del 1939. Aquell desembre era, doncs, el primer que passaven a l'exili, a quilòmetres de distància de la Catalunya vençuda i esclafada pel franquisme. Parafrasejant Joan Oliver, no havien mort d'enyorança sinó que en vivien, o almenys ho intentaven. Perquè no s'esborrés el record, molts van voler deixar per escrit els seus sentiments d'estranyesa en unes dates que per primer cop perdien l'entranyable caràcter familiar i casolà. Eren lluny de casa i no hi havia un horitzó realista per al retorn. Sis anys després de la mort de Francesc Macià, ocorreguda el 25 de desembre de 1933, ara havia mort la Catalunya per la qual havien lluitat. Tocava mantenir viva la flama nadalenca catalana.

Quim Torra, editor i estudiós del periodisme d'abans de la guerra, ha reunit ara al llibre El Nadal que no vam tornar a casa (Acontravent) textos d'autors com Eugeni Xammar, August i Carles Pi i Sunyer, Agustí Bartra, Josep Pous i Pagès, Xavier Benguerel, Ventura Gassol i Pere Coromines, entre molts d'altres. En conjunt, són vint-i-vuit escrits, tant de narrativa com de poesia, alguns de noms coneguts i altres no, fins i tot d'anònims. La majoria són escrits en el moment dels fets: no és el cas del de Pere Quart, que recorda temps després el viatge a bord del vaixell Florida en direcció a Amèrica. "El transatlàntic navegava Mediterrani avall. Veiérem confusament la costa catalana. Els ulls se'ns humitejaren i algú murmurava inevitablement la primera estrofa de L'emigrant [...]. El Florida, sense bandera, sense cap insígnia ni senyal visible, pintat d'un blau marí brut, avançava a tota màquina escortat per dos destructors francesos. De nit anàvem sense llums, i no era permès de fumar als ponts. El passatge era format per una dotzena grossa de catalans i una vintena de jueus centreeuropeus. Tots fugíem de Hitler i companyia".

El primer Nadal a l'exili, del qual ara es compleix el 70 aniversari, va ser el més trist. El curador de l'obra situa el moment: "La Segona Guerra Mundial havia començat ben poques setmanes abans. Molts catalans de la diàspora es trobaven fora del continent europeu. N'hi havia d'altres que s'havien refugiat en qualsevol punt de França, Anglaterra o Suïssa. N'hi havia que es preparaven per mantenir el combat al feixisme, però molts continuaven als camps de concentració esperant. Sempre esperant. Per a tots, el Nadal, la festa de la joia i de l'amistat, de les trobades familiars i de la pau, va significar enfrontar-se fora de la taula parada de festa de cada any amb la memòria de la tradició més vella i estimada".

I mentre uns recordaven, des de dins, La Vanguardia Española editorialitzava: "¡Paz a los españoles de buena intención y de inclasificable conciencia española! [...] En estas primeras Navidades de la victoria son esos españoles quienes merecen el beneficio imponderable de la paz que nos dio el Caudillo". Era el Nadal feixista i espanyol. Aquell any, i molts més a venir, la llibertat i la catalanitat van romandre a l'exili.

 

 

© a contra vent 2008