Bengales de guerra

...
 

Just Cabot i la teoria del formatge de bola espanyol

Com aquell qui no diu res, ja ha fet un any - exactament la nit passada - que vaig travessar la frontera, després de deu o dotze dies a Figueres, on als espectacles deplorables que comporta inevitablement tota guerra s'afegia la covardia, la frousse i la manca d'homenia dels que eren dirigents del país i ocupaven càrrecs de més o menys responsabilitat. D'aquells dies, des de la meva sortida de Barcelona, en tinc unes quantes notes preses i, més que res, conservo encara ben vives en la memòria escenes i anècdotes. Però no sé pas si mai em decidiré a escriure-ho. Després, a l'exili, l'espectacle, ja ho saps prou bé, ha seguit essent deplorable. Amb ben lleus excepcions, del més alt al més baix som un espectacle que dóna dret a treure'ns el qualificatiu de país civilitzat. Sort encara que com que sempre hi ha un pitjor, la gent que manen allà baix ho fan per l'estil que ho feien els nostres. La meva teoria del formatge s'ha revelat exacta, dit sigui sense immodèstia. Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no et surt mai l'altra meitat de Gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d'una banda, al que s'assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l'altra banda.

Just Cabot (Barcelona, 1899 - París, 1961). Escriptor i periodista. Fou redactor de "La Publicitat" i de "L'Esport Català", i dirigí el setmanari "Mirador".

...
 

Àngel Ferran i l´instint mana

Era un trist vianant. Les circumstàncies de la vida però, les unes més extraordinàries que les altres, el col·locaren en situació de poder ascendir a xofer. I ho fou a plena satisfacció del client, sense pensar, però, que el trist transeünt que en ell dormia pogués despertar.

I un dia, sortint bruscament de la direcció que portava, atropellà un infeliç, talment con fet exprés. Naturalment, fou denunciat i, cosa extraordinària, i que confirma el talent imaginatiu de l'autor de l´obra, comparegué a judici. Noms, pronoms i locucions adverbials declinats, el jutge mostrà una certa curiositat per saber el perquè del ressentiment del xofer contra l'infeliç.

No es coneixien tan sols.

Aleshores, perquè, si no és indiscreció, s'apartava del seu camí per cometre l'atropellament?

- Va ésser per no trepitjar una ...

L`autor trasllada benèvolament al lector a Waterloo i deixa la paraula al general Cambronne.

Àngel Ferran (Palafrugell, Baix Empordà, 1892 - Tolosa, Llenguadoc, 1971). Periodista i dibuixant. Col·laborà a "La Publicitat" " L´Estevet", "D'Ací i d'Allà" i "El Be Negre".

...
 

Francesc Madrid. "Fer, destruir, refer" (febrer de 1939)

La història de Catalunya havia arribat a un punt de reconstrucció espiritual magnífica i de la qual, molts de nosaltres, pel fet de viure-la, no ens en donàvem compte... La filosofia, la ciència, la cultura, la literatura, les arts, la història i àdhuc el molc matís de la vida quotidiana, tenien un marca catalana, fondament catalana, que la separava obertament de les altres maneres de viure peninsulars. Uns anys més de reconstrucció moral, d'aprenentatge i pràctica de govern i Catalunya tenia oberta la seva ruta pròpia en el concert general de les civilitzacions vives. Tot això s´ha esvaït. Ara arriba el període de les demolicions. Ara, segons els nous invasors, caldrà cremar-ho tot, fer-ho desaparèixer tot, liquidar-ho tot...Destruïda l'espiritualitat de Catalunya pensen que no ressuscitarà mai més. Quin error més gran!

... Eixugades les llàgrimes, fet el gest de resignació habitual arronsant les espatlles, mirem la terra i comencem de cercar en les desferres d'avui els materials que ens puguin servir per la reconstrucció de demà. Comencem a treballar novament"

Francesc Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952). Periodista. Fou redactor de "Los Miserables", "La Lucha", "El Día Gráfico", "La Noche" i "L'Esquella de la Torratxa", "La Rambla" i "La Humanitat".

...
 

Carles Sindreu i les "radiacions"

  • Corxeres: cireres àgils -i negres de tan madures- del pentagrama.
  • El piano que baixen per l'ull de l'escala com una caixa de morts ...
    Més tràgic amb el seu plany sonor que Ia caixa de morts mateixa en topar Ia barana de l' escala.
  • Arbres deformes, que semblen portar fulles per tal de justificar la invenció de la moral en la indumentària.
  • L'oreneta té el ventre de color de núvol.
  • L'alcohol segons com uns penja a l'esquena les ales inquietes i vellutades del rat penat.
  • De vegades, els ocells que sobrevolen una llarga teulada, abans de posar-se, s'abandonen a una mena de vol sinuós que té un fresc record acanalat de la teulada que han deixat enrere.
  • Sabia que el préssec verd posa entre dents i llavi la frisança del fluid elèctric.

Carles Sindreu (Barcelona, 1900 - la Garriga, Vallès Oriental, 1974). Escriptor, antiquari i publicista. .Periodista esportiu a "La Nau dels Esports". Col·laborà a "Mirador", "La Publicitat", "D'Ací i d'Allà" i "El Be Negre.

...
 

Josep Maria Francès i un zero a l´esquerra

Saint Cyprien era una immensa extensió de sorra molla, on s´inquibiren 200.000 captius en vint camps un al costat de l´altre. No diposàvem de cap defensa contra la pluja, la neu i el vent, que ens condimentava amb sorra la pobra bazòfia que podíem arreplegar. Vam estar en aquell aiguafort dantesct digne de Gustau Doré uvi o deu dies. Per sort, la presència d´ànim del meu fill malalt em va salvar de morir. El menjar que ens arribava venia amb camions que el tiraven per sobre dels filferros. Els més forts i àgils se´ls enduien i els dèbils i exhausts ens quedàvem in ablis. ...No teníem aigua potable i érem molts milers d´homes que havíem de beure un líquid blanquinós extret de la sorra mitjancant bombes, filtrats del terra. Per a les exigències del sota ventre, havíem d´anar a la platja i divertia molta als repulsius genets argelins venir a molestar-nos just en aquells moments.

Josep Maria Francès (Lleida, 1891 - Mèxic, 1966). Escriptor i periodista. Fou redactor de "La Humanitat" i escriví unes Memòries extraordinàries, "Memorias de un cero a la izquierda".

...
 

Manuel Fontdevila i el Bar del Centro

"... De seguit vingué en Lluís Capdevila, menut, esblaimat, amb uns ulls blaus mateix que dues aiguamarines. Portava un monocle insolent i esquerdat. Fumava en una pipa que no guardava proporció amb la seva estatura ni guardava el respecte degut als presents. Era escriptor i encara ho és -gràcies a Déu!- escrivia sempre, així que tenia paper i llapis o ploma i en tenia sempre. Escrivia bo i prenent cafè amb llet, i també en prenia sempre...que podia, perquè era el seu aliment únic. Durant vint-i-dos anys no es nodrí d'altra cosa. La seva lactància infantil es convertí en un lacto-cafetància que durà fins el dia feliç que pogué assabentar-se del gust que tenien els bistecs amb patates. I ja he dit que havia complert vint-i-dos anys. Dec afegir que les parets del seu ventre s'havien acostumat a no treballar i que quan sentiren la injúria de cossos sòlids, respongueren molt malament a les llurs funcions orgàniques. Total que de resultes d'haver començat massa tard a menjar fort, l'estómac s'anà eixamplant i els budells es solidaritzaren amb el païdor de tal manera que, en poc temps, li va sortir una panxa rodoneta, la qual no tenia res a veure amb la resta de la persona i prengué aspecte d'un cavall d'escacs...Abans feia poesia i era delicat com un patge de cardenal florentí. Llegia a Verlaine i a Baudelaire. Parlava del "ajenjo" com si fos un cosí germà seu, de tan que el coneixia. Era un bohemi acabat solament que en lloc de llançar-se a la beguda, es lliurà a la "menjada". Fins quan no tenia res a fer, escrivia articles a un xicot que volia ésser artista i li pagava els treballs amb una parell d'ous ferrats i un cafè amb llet. Una nit, per a treure-li el sanglot reble, li vaig donar un surt: vaig dir-li, confidencialment, que el seu Mecenes havia trobat un altre escriptor que li feia els articles per un ou. En Capdevila i jo varem estrenar la primera obra de teatre en col·laboració: "L`Auca de la cupletista". El dia de l'estrena, el meu company s'havia begut quatre copes de conyac per a estar serè, i si ens descuidem, anem a parar a la presó. No perquè la comèdia anés malament -que no hi va anar- sinó perquè l´amic Capdevila sortí al pati de butaques i volgué agredir un senyor que no aplaudia..." (De l´article: "El Bar del Centro" publicat el novembre de 1943 a la revista Catalunya de Buenos Aires)

Manuel Fontdevila fou un dels millors periodistes de la seva generació, col.laborador de La Publicidad i del Papitu, director de l´Heraldo de Madrid des de 1927 i fins a 1936 -el diari de les esquerres liberals espanyoles

...
 

Fermí Vergés

"Vaig tenir la sort d'ingressar al periodisme de la mà de Just Cabot, redactor en cap de La Publicitat i director de Mirador. Potser la seva qualitat més remarcable era la d'ésser un magnífic company de treball, unit a una cultura sòlida, una lucidesa molt útil, expeditiu en les seves responsabilitats, una persona, a més a més, allunyat de la fatxenderia intel·lectual que tots nosaltres no solament li perdonàvem sinó que ens aprofitàvem de la seva inoblidable mordacitat per la qual era justament famós.

Amb ell vaig tenir diverses converses per tal de decidir quina seria la meva tasca. Al diari tenia cura de la secció estrangera amb llibertat d'escriure sobre l'actualitat política catalana i espanyola. A la redacció de nit, Cabot i jo treballàvem amb un exiliat italià, el comte Giuseppe Torre Caprara, un de tants liberals foragitats per Mussolini que finalment havia recalat a Barcelona, en una odissea que malauradament el portaria als camps de concentració a França i, segons tinc entès, a la seva pàtria per a morir-hi molt aviat...." (Memòries inèdites)

Fermí Vergés (Palafrugell, 1908 - Barcelona, 1986). Liberal i catalanista. Va començar publicant els seus articles en la premsa local de Palafrugell (va ser un dels fundadors del setmanari "Ara"). A Barcelona, començà a El Matí, però aviat passà a La Publicitat i va col·laborar a Mirador i la Revista de Catalunya. Acabaria dirigint La Humanitat, òrgan oficial d'Esquerra Republicana de Catalunya. A l'exili, fou membre fundador del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Anglaterra. En tornar a Catalunya, va ser subdirector de Editorial Labor. Acabaria donant suport al partit Esquerra Democràtica de Catalunya.

...
 

Sadurní Ximènez i la guerra d'Orient

"S'ha dit que Bucarest és una ciutat depravada, un focus de dissipació. No gosaré negar-ho del tot; en tot cas em sembla discutible. Si hi ha tant de vici com es diu, la veritat és que queda molt dissimulat. Les aparences no atorguen cap dret a Bucarest de situar-se per damunt de Budapest pel que fa a aquest extrem de vici i corrupció. Oblidem els temps normals: avui mateix la gent honrada pot subsistir a Bucarest sense sentir-se avergonyida, i això que la presència de l'exèrcit rus ha fet augmentar de vint o vint-i-cinc mil forasters la població flotant d'aquesta capital, a més del nombre de militars que la té materialment envaïda. Aquest excés de població provoca, com a resultat immediat, la carestia de tot, principalment els hotels que, tot i cars, són sempre plens. He pogut obtenir una habitació, no gaire sumptuosa, per quinze francs diaris (servei i manutenció a banda) i encara n'hi ha que envegen la sort que he tingut. Els restaurants, muntats a l'estil de Viena, no admeten "table d'hote" ni preu fix, només serveixen a la carta, de manera que el compte assoleix de seguida una suma fabulosa. Amb el que aquí cal per menjar modestament, a Paris n'hi hauria per fer cada dia un àpat a "Bignon" o el Cafè Anglès, i amb luxe" (1877 - Impressions d'un testimoni de la guerra d'orient

Sadurní Ximènez (1853-1933), periodista i aventurer. Fou un dels primers corresponsals de guerra catalans, a les guerres carlines, a la d'orient de 1877 i a la italoetiòpica de 1894. Visqué a Rússia, d'on va haver de fugir arran de la Revolució. Acompanyà Cambó als seus viatges pel Mediterrani. És una figura llegendària i Josep Pla li va dedicar un dels seus millors homenots.

 

 

© a contra vent 2008